Al final Corinna Larsen acabarà enredant Pedro Sánchez i Felip VI, la qual cosa seria una espècie de vendetta vicaria que pot complicar la política interior. No crec que en el seu disseny de batalla jurídica contra el seu egregi examant hagi arribat tan lluny ella, però així van pintant les coses. I tot per l'afany del jutge de la 13th Queen's Bench Division, Matthew Nickin, que no vol que l'enredin.

La qüestió, com segurament saben, és que durant dos dies s'han vist en aquesta cort una espècie de qüestions prèvies respecte a la demanda que Larsen ha posat contra Joan Carles de Borbó i Borbó i contra l'excap dels serveis secrets espanyols. Diu que va ser amenaçada i demana una indemnització i una ordre d'allunyament de l'emèrit, encara que crec que l'últim que li ve de gust a ell ara és apropar-se a la metxa detonant de tots els seus problemes presents. Sense Corinna mai no hauria sortit a la llum tanta merda fiscal ni tanta merda personal, però ja no corren els temps en què les preferides del monarca eren modestes, o bé els Borbons han anat perdent ull a l'hora d'escollir-les.

La cosa és que el que se substancia en aquestes vistes —abans d'entrar en el fons de l'assumpte de les amenaces i els milions i els espies— és si al Rei emèrit li és aplicable la Llei d'Immunitat d'Estat britànica de 1881. No es tracta doncs de si és immune o no als delictes dels quals se l'acusa —com s'estudia a Espanya— sinó si gaudeix d'aquesta exempció de caràcter processal que provoca la incompetència dels tribunals interiors d'un Estat (Regne Unit en aquest cas) per jutjar algú que és subjecte de Dret Internacional. Resumint, es tracta de saber si els tribunals britànics poden veure l'assumpte o si, com afirma l'advocat del Joan Carles, només el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya té jurisdicció per jutjar-lo. En cas que el jutge britànic acceptés aquesta premissa, Corinna hauria de venir al Suprem a pledejar i no fa falta que els digui on acabaria això, sobretot després que arxivi la Fiscalia les seves diligències prèvies i eternes d'investigació. A Espanya, per contra, no existeix una llei especial sobre immunitats estatals, encara que sí el concepte, i únicament l'article 21.2 de la Llei Orgànica del Poder Judicial es refereix a la impossibilitat que tenen els Jutjats i Tribunals espanyols per conèixer els supòsits d'immunitat de jurisdicció i d'execució, remetent-se, en aquest sentit, a "les normes de Dret Internacional Públic".

Amb tot l'embolic de tractats, circumloquis i mencions diverses que s'està produint al jutjat britànic —de Viena a Utrecht i tiro perquè em toca— s'oblida el que el jutge Nickin porta repetint una vegada i una altra per veure si s'aclareix. Nickin vol saber, per veure si li és aplicable aquesta llei de 1981, si Joan Carles de Borbó és "sovereing" i "member of the Royal Household". Ho ha demanat més de cinc vegades. És una qüestió decisiva i pretén que no siguin els advocats els que el tornin boig sinó que o bé el govern espanyol o bé el mateix Rei Felip VI li certifiqui o asseguri si es donen aquestes condicions. I després tornaré a això perquè és on es pot organitzar l'embolic.

La realitat és clara: res no ha perdut Joan Carles ni de res ha estat expulsat. Tot és un muntatge de tallafocs, comunicatius i jurídics, per evitar que els seus actes i els seus problemes esquitxin directament l'actual cap de l'Estat. La investigació prèvia i eterna de la Fiscalia mai no ha estat cap altra cosa que un tallafoc que es tancarà i que servirà per fer enrere qualsevol intent de portar els excessos de l'antic Rei davant el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya

No és estrany que la perruca britànica s'emboliqui, perquè hi ha quatre conceptes diferents que aquí també s'emboliquen. Els quatre conceptes que es confonen són: Casa Reial i Casa de Sa Majestat el Rei; Família Reial i Família del Rei. Els faré espòiler: Joan Carles, l'emèrit, forma part de les quatre coses, així que la resposta al jutge britànic ha de ser sí en tots els casos. Ara bé, quan el jutge pregunta per The Royal Household està preguntant si aquesta persona pertany a la Casa de Sa Majestat el Rei i sí que hi pertany. També pertany a la Família Reial (Felip VI, la seva dona i filles, i el seu pare i mare) i, per descomptat, a la Casa Reial de Borbó i a la família del rei que inclou a tota la parentela: infantes, nebots i altres.

La qüestió és que el jutge britànic no vol embolics i ha suggerit que la ministra d'Exteriors del seu país ho consulti directament amb el govern espanyol o bé que se li justifiqui oficialment la seva pertinença a la Casa de Sa Majestat el Rei. Aquí hi ha el dilema, perquè els qui artificialment han volgut fer com que el tacat monarca abdicat estava lluny i ben lluny, apartat, empestat, o bé el deixen desprotegit davant la Justícia britànica —que podria treure i comprovar tots els draps bruts que Larsen esgrimeix, amb el consegüent efecte d'opinió pública aquí— o bé acrediten oficialment el que sempre hem sabut: que el Rei Emèrit contínua sent part substancial del nucli dur de la monarquia i que tot això de l'allunyament i del no et parlo no és sinó una enganyifa de comunicació.

La realitat és clara: res no ha perdut Joan Carles ni de res ha estat expulsat. Tot és un muntatge de tallafocs, comunicatius i jurídics, per evitar que els seus actes i els seus problemes esquitxin directament l'actual cap de l'Estat. La investigació prèvia i eterna de la Fiscalia mai no ha estat cap altra cosa que un tallafoc que es tancarà i que servirà per fer enrere qualsevol intent de portar els excessos de l'antic Rei davant el Tribunal Suprem del Regne d'Espanya, aquest al qual únicament reconeix ser aforat, aquest al qual vol que siguin dirigides les pretensions de la seva recargolada examant.

Així que ara és possible que el problema li arribi al govern espanyol o al cap de l'Estat en forma de petició de certificació d'autenticitat respecte al fet cert que mai no ha deixat d'estar en el nucli central de la monarquia.

El jutge britànic està molt ratllat. No és impossible que acabi demanant oficialment el que porta reclamant a la seva sala durant dos dies.

El reial problema pot ser per al govern espanyol i per a Felip VI un problema real.