Ahir vam saber que Otegi va ser jutjat per una magistrada que no hauria d'haver estat en el tribunal perquè no era imparcial. El Tribunal de Drets Humans va reconèixer que la justícia espanyola no va reaccionar davant d'una circumstància que el privava dels seus drets reconeguts per la Carta europea, en concret, el dret a un tribunal independent i imparcial. Otegi s'ha empassat ja els sis anys i escaig de presó. Potser ara pot anar al Tribunal Suprem amb aquesta decisió a intentar liquidar també la seva condemna d'inhabilitació. I això, com ha passat? El cert és que el sistema espanyol hauria d'haver neutralitzat aquesta vulneració de drets. Els mecanismes existeixen. Hi va haver una primera anul·lació d'un judici per la frase parcial i prejudiciosa pronunciada en el plenari per la magistrada Ángela Murillo. Per què no es va abstenir ella quan va tornar a creuar-se amb Otegi? Per què la sala que va haver d'estudiar la seva recusació en el cas Bateragune no va veure que amb aquest antecedent estava ja contaminada? Per què només dos magistrats del Suprem en el recurs es van adonar d'una cosa tan òbvia, que la majoria va passar per alt? No és per la deficiència tècnica manifesta de tots ells, no. Al que es va assistir en aquest cas és a un clar exemple del dret penal de l'enemic i a la protecció prestada per les instàncies judicials als seus propis membres, quan així s'estima més apropiat per a la raó d'Estat. Total, si hi ha cas, ja arribarà després Estrasburg però, de camí, la presó i l'escarment se l'emporten. O són tan ingenus de pensar que els magistrats que van formular la doctrina Parot no preveien que seria molt difícil que es passés el filtre del TEDH? Jo, personalment, no. Pragmatisme i raó d'Estat. La carcassa jurídica va aconseguir mantenir-los a la presó uns quants anys més. S'havia de provar, no?

Així anaven les coses en els temps del "tot és ETA". Ja saben que la teoria inicial dels cercles d'impunitat que alimentaven l'organització terrorista va ser desenvolupada per l'Audiència Nacional, singularment iniciada pel jutge Garzón, i va consistir a estendre a poc a poc la responsabilitat criminal a l'entorn més pròxim, al del finançament, al dels mitjans de comunicació, al de... Al final es va fer extensiu també al cas Bateragune en una instrucció de la qual va arribar a dir un catedràtic de la UPV: "... en una interlocutòria que descontextualitza per encaixar cada actuació en la clau de volta de tot és ETA i amb vaporosa literatura de fantasia per generar un relat impossible". I aquí ho deixo, que no hi ha lector ximple. Tampoc no els sorprendrà llavors que un dels fiscals més experts en la construcció d'aquest relat cada vegada més amplificat de les activitats, fins a arribar a l'àmbit polític, sigui un dels caps pensants de l'acusació contra els polítics catalans.

Per què s'inadmeten el 98% dels casos presentats pels ciutadans i s'estan admetent el cent per cent dels presentats pel procés? 

Ara, tot és procés. A Madrid sempre es parla del judici del procés i mai del judici de l'1-O. I el judici pel procés entronca ―salvant evidentment la sang perversament vessada― amb la mateixa raó última amb què xocava l'activitat criminal d'ETA, que no és cap altra que la sacrosanta unitat de la pàtria. No ens ha d'estranyar, doncs, que tot el sistema de recursos i de protecció de drets processals s'estavelli amb una barrera infranquejable. Total, per a Estrasburg falta molt. Pot faltar una eternitat, sobretot en vista del moviment del Tribunal Constitucional d'admetre a tràmit d'una forma inusual els recursos presentats pels ciutadans catalans. En contra de l'habitual, estan admetent a tràmit tots els recursos d'empara presentats pel procés. Diguin-me si ho fan perquè estan desitjant donar-los la raó o perquè així poden calcular els temps i dilatar l'arribada a Estrasburg de qualsevol tipus de recurs. Per què s'inadmeten el 98% dels casos presentats pels ciutadans i s'estan admetent el cent per cent dels presentats pel procés? Jo no m'alegraria gaire per això.

Així que, potser, Estrasburg queda a molts anys de condemna. Tot depèn de quina sigui l'estratègia. No només la de les acusacions ―que tant enrenou ha causat aquests dies― sinó també la de les defenses. Al fòrum s'està parlant molt de les divergències entre les diferents representacions lletrades i, sobretot, les declaracions publicades per un mitjà espanyol i molt espanyol en les quals s'afirma que "el cas es guanyarà a Espanya", en boca d'Olga Tubau o que "cal esgotar les vies a Espanya abans d'internacionalitzar la causa", en la de Van den Eynde o Melero. Al cap i a la fi, això suposa jugar amb unes regles del joc que són les que el sistema compta que s'acceptin. Jo espero amb ànsia els escrits de defensa.

Així poden calcular els temps i dilatar l'arribada a Estrasburg de qualsevol tipus de recurs

Com ja els avançava la setmana passada, l'Advocacia de l'Estat jugarà un paper actiu en el judici. Aquest paper crec que ens presentarà una novetat interessant, ja que hi haurà una representació de l'Estat jugant les cartes de la inexistència de violència. Una cosa que preocupa també perquè, a Estrasburg, els donaria un avantatge als recurrents. Jo, pel que sé, tampoc no descartaria que les acusacions, excepte Vox, encara rebaixin les seves peticions en el tràmit de conclusions en la vista oral però, encara així, l'absolució sembla impensable, no hi ha segona instància, i Estrasburg pot estar a anys no de llum sinó de tenebres. Òbviament, l'opció de la petició d'indult inhabilitaria completament aquesta via.

Així doncs, i com ja saben que jo lluito fermament perquè els errors evidents de l'estat de dret espanyol es vegin retratats, retrets i, òbviament, purgats, em pregunto si al final tot es quedarà en foc d'encenalls i si la veritat sobre el forçament dels principis, fins i tot del dret penal, en aquest cas ens arribarà quan ja no pugui solucionar-se res: ni als processats ni a tots els que anhelem que el fang deixi de regalimar per la justícia d'un estat que reclamem democràtic.