"El que vaig descobrir en el meu contacte amb la política pràctica no va ser tant la seva immoralitat, sinó la mediocritat d'aquesta immoralitat". J.F. Revel

Si a Madrid hi hagués una gran muralla, un mur de les lamentacions, hauria estat aquests últims dies ple no de visitants ni d'oradors, sinó d'alts càrrecs, càrrecs mitjans, simpatitzants, cobradors de favors i periodistes col·locats pel PP, per alguna de les faccions del PP. Durant uns dies se'ls ha vist de perfil, pàl·lids, intentant confondre's amb les ombres, evitant prendre partit entre els del cop de mà i els de Génova, fins a tenir més o menys clar de quin costat cauria la moneda. Els qui van prémer el botó nuclear sabien que la urgència, l'escaleta, era decisiva per decantar l'èxit del cop. El degoteig de dimissions que es va produir ahir, que va culminar amb el cap sagnant del secretari general, Teodoro García Egea, va ser necessari per deixar clar qui perdrà. Molta gent respirarà alleujada. No deixa de ser l'èpica de la traïció a aquell que fa tot just dues setmanes veien triomfant a la Moncloa, després dels avançaments electorals, i amb aquest canvi de cicle que tan ufans proclamaven. Fa tan poc eren el futur i el poder, i avui són el passat i el fracàs. Què ha passat entremig a més d'una cortina de fum llançada per Miguel Ángel Rodríguez sobre un espionatge matusser i l'assenyalament directe i cruent que el Teo va fer de la divina Isabel com a corrupta? Perquè tot això bategava des de fa uns mesos i la disputa pel congrés regional també. Què porta el Rasputin a convertir en víctima preventiva la sospitosa Ayuso? La meva teoria personal és que el resultat de les eleccions de Castella i Lleó ha estat el veritable detonador. Em malicio que uns resultats coixos i la necessitat de ficar Vox al govern ―que Casado va negar i Ayuso va donar com a bona― han tingut a veure que les hostilitats hagin sortit a la llum en forma de tumult. No obstant això, fins i tot un cop hagi caigut Casado, la batalla haurà posat durant una temporada plom a les ales a Ayuso. Així s'entén el seu pacte amb Feijóo per no intentar assaltar el cel de Génova, que era el seu objectiu real. Ara en té prou amb treure's Teo i Casado de sobre.

S'erra qui pensa que la sang que brolli de les punyalades no anirà més enllà. La sang que està vessant el Partit Popular no només els taca, sinó que esquitxa i això és el que ens hauria de preocupar a tots els que no tenim un interès particular en cap a quin costat cau la moneda del poder. Les esquitxades, la seva extensió i importància, és a dir, allò que poden arribar a empastifar que sí que ens importa.

Els barons més importants han anat fent acte de presència per parlar del "problema" que té el PP. El "problema" s'ha d'arreglar com més aviat millor. Moreno Bonilla vol que "el gravíssim problema del PP se solucioni com més aviat millor". Feijóo demana "al més ràpid possible una solució per al gravíssim problema", i així un rere l'altre dels que volen descavalcar Casado. El que no acaben de verbalitzar mai és quin és el problema. Quin és, en realitat, el problema? Em resulta molt curiós que puguin tancar-lo amb tanta urgència si no poden verbalitzar quin és. El problema és l'enfrontament personal? El problema és que un secretari general assenyali com a corrupta una presidenta amb poder territorial? El problema és que s'adonen ara que el seu partit el regeixen "unos chiquilicuatres" que qualsevol observador seriós podia afirmar des de l'inici que no estaven a l'altura? Està a l'altura la que va ser la seva aposta personal i abans amiga, la presidenta de Madrid? Ella no és una chiquilicuatre perquè guanya vots amb les canyes? Només insisteixen, un portaveu darrere l'altre, que això no és una qüestió ideològica ni de diferències polítiques, sinó una mera lluita de poder. Potser no és només això o això s'intueix.

La sang que està vessant el Partit Popular no només els taca, sinó que esquitxa, i això és el que ens hauria de preocupar a tots els que no tenim un interès particular en cap a quin costat cau la moneda del poder

Hem assistit a un cop de mà contra la cúpula d'un partit efectuat mitjançant unes rodes de premsa, uns mitjans regats amb fons públics i una escenificació detestable de la naturalesa humana. Res a veure amb el que li va passar a Sánchez; a Sánchez el van despatxar en un òrgan democràtic del seu partit amb poder per a això. Per això va arribar "l'única autoritat" i per això va poder refer-se utilitzant també els mecanismes interns. El missatge d'aquesta atrocitat perpetrada dins del Partit Popular és tan populista que fa feredat, ja que mostra que el cap de l'oposició, el de qualsevol partit, pot ser desbancat fent servir tècniques de Bannon. No deixa de ser un avís per als que venen. Podria ser un precedent. La pressió exercida "pels colpistes" ha esgotat fins a l'última gota bruta de fons de rèptils, pressions mediàtiques i conjures madrilenyes. Un fàstic que porta els partits polítics, cridats a vehicular la participació democràtica, a un abocador poc net en una democràcia.

A més, queda la imatge del massacrat per haver denunciat la corrupció. D'acord que ho va fer tard i malament, però és el que va fer. Significa això que els líders futurs del PP estan cridats a encobrir, de nou, qualsevol acte corrupte o indegut per no ser enderrocats? Per què els importa un rave als votants i als quadres i als mitjans amics això de la corrupció? El tema del germà d'Ayuso té molt mala pinta. El cert és que va ser publicat en premsa la tardor passada. El cert és que a l'Assemblea de Madrid l'oposició va intentar controlar-ho i la diputada del PSOE que ho va fer va ser expulsada. La veritat és que fins que MAR va fer comparèixer Ayuso i pronunciar la paraula "comissió", ningú no s'havia atrevit a judicialitzar aquests missatges de denúncia. Ella sola es va ficar en l'embolic. Anticorrupció ha obert unes diligències i, malgrat que en l'aportat fins ara no hi ha gaire prova directa ―no pot haver-n'hi perquè són dades inabastables fins i tot per als fake espies―, la Fiscalia sí que pot obtenir documentació d'Hisenda i accedir a molts altres registres per avançar en aquest esclariment. El que no pot el fiscal és obtenir extractes bancaris, telèfons ni cap altra qüestió que afecti drets fonamentals. Tot i així, sobre el cap d'Ayuso sobrevola ja una acció de la justícia, cosa que fins ara no passava. Potser ha fet un pa com unes hòsties. El seu jutge de capçalera, i conseller de Presidència, encara no ha tret el nas.

Tot això esquitxa. Esquitxa la trumpització del funcionament dels partits. Esquitxa la constatació que no hi ha esperança per a l'autoneteja. Esquitxa, sobretot, el fons latent sobre el posicionament respecte a Vox. Si l'agraciat, com sembla, és Feijóo, que només vindrà com va dir en braços de la multitud i per aclamació, pot canviar tota una manera de fer oposició. Feijóo és home que ha comprès fa temps que a la ultradreta no se la venç fent-te passar per ella. És home més mesurat en l'assalt al poder de les institucions. Potser és el líder que desbloquejaria la bogeria institucional del CGPJ i tantes d'altres, però pot aquest perfil de líder conviure no ja amb Isabel Díaz Ayuso a Madrid ―el seu populisme, el seu discurs ultra, la seva promiscuïtat amb Vox― sinó, sobretot, amb el seu faedor Miguel Ángel Rodríguez?

Esquitxa, la sang esquitxa. Encara és aviat per veure qui s'empastifa del tot.