"Un rei està perdut si no rebutja l'adulació i si no prefereix els que diuen audaçment la veritat."
François Fénelon

Per ser cortesà, cal aparcar no només la raó, sinó qualsevol altre principi que hagis après a la vida. Ahir ho vaig tornar a comprovar. Per ser cortesà a l'Espanya actual, has de tenir bona barra, combregar amb rodes de molí, fer veure que el camell entra per l'ull de l'agulla. Per ser cortesà aquí i ara, has de mostrar-te agraït que el cap de l'Estat, un monarca parlamentari, hagi decidit a la fi fer públic el seu patrimoni i l'has de creure a ulls clucs, perquè no és possible comprovar-ho. Ser cortesà t'obliga a acceptar el dogma proclamat que com que la seva dona, la reina consort, no "compleix cap missió constitucional", és lògic i plausible que no doni a conèixer un patrimoni que procedeix de l'erari públic. La missió del cortesà és fer que no s'adona de l'enorme error institucional comès per la Casa Reial en diferenciar uns parlamentaris electes dels altres segons el seu gust polític.

No dec ser gens cortesana, perquè des del primer moment estic escandalitzada amb el comportament poc constitucional i poc institucional mostrat pel mateix monarca en discriminar per raó de les seves idees uns representants del poble d'altres i per al·legar motius que no només són inacceptables, sinó que són falsos. Això és, amb tot, el més greu que ha deixat l'operació transparència de la CSMER (llegeixi's Casa de la Seva Majestat el Rei, que així és com l'abreugen els de dins). Un monarca parlamentari que decideix comunicar als grups parlamentaris una acció pública i institucional no pot fer distincions, perquè constitucionalment tots els parlamentaris són iguals i perquè no pot mostrar preferència o discriminació envers ningú. Tanmateix, el Rei o els seus homes van decidir tenir "la deferència institucional" de comunicar el patrimoni del monarca només als que els agraden i de deixar fora els que no els agraden. L'exercici de transparència és obscè en aquest sentit. A la CSMER, i hem d'entendre que al Rei, no li agraden ni ERC ni JxCat ni el BNG ni Bildu ni Podemos, encara que, això sí, li agrada Vox al costat del PSOE, el PP, el PNB i la resta. De resultes de la cagada total, l'explicació que s'ha donat és que va ser la vicepresidenta Calvo ―mireu com vola la responsabilitat actual a una senyora que ja ni hi és― que devia dir al seu dia que només es negociarien les coses relatives a la Corona "amb els que participen en el consens del 78".

El plantejament de Calvo era discutible al seu dia, òbviament, però es referia a negociar ―perquè potser no era pràctic en termes d'obtenir vots o consensos―, però ara estem parlant de comunicar institucionalment una acció del Rei per la seva pròpia Casa. Fins i tot si un acceptés una qüestió tan discutible ―qui pot estar en el Parlament pot estar en tots els llocs derivats―, el cert és que el Rei ni tan sols s'ha cenyit a aquesta explicació quan ha situat Vox dins del "consens del 78", la qual cosa és totalment falsa. Vox ha dit reiteradament ―l'última vegada, el seu flamant vicepresident de Castella i Lleó― que el seu objectiu principal és acabar amb tot el Títol VIII de la Constitució. Com a prova de consens del 78 sembla fluixa. Tot el consens del 78 i la Constitució estan basats en la instauració d'un estat de les autonomies que Vox vol laminar. El que el Rei i els seus homes transparenten és que hi ha parts de la Constitució que són més constitucionals que d'altres i que voler canviar o abolir el Títol II és pecat mentre que atemptar contra el Títol VIII és una opció vàlida que no els produeix cap mena de problema.

Un rei parlamentari que és cap de l'Estat ho ha de ser de tots els ciutadans i no es pot permetre fer distincions

Ha estat cosa del Rei o cosa dels seus homes deixar-nos veure que no es considera obligat amb els independentistes catalans, gallecs i bascos ni amb els perillosos esquerrans, però sí amb l'extrema dreta pròxima a Le Pen i a Putin? És un error de la mida del comès en el discurs del 3 d'octubre de 2017. Un rei parlamentari que és cap de l'Estat ho ha de ser de tots els ciutadans i no es pot permetre fer distincions. Els ciutadans sí que poden permetre's políticament mostrar-se contraris a l'organització monàrquica i preferir la republicana. Si Felip VI, o els seus homes, no entenen això, és que no entenen res.

El segon gran error d'aquesta gran jugada de transparència és oferir el patrimoni del monarca i no el de la reina consort i el de les seves filles. En primer lloc, perquè els diners procedeixen de l'erari públic en tots els casos i, en segon, perquè seria la manera de comprovar que no hi ha patrimoni immobiliari o d'un altre tipus que figuri a nom d'altres persones de la seva família directa. Felip VI té un patrimoni que, segons ens mostra, només procedeix d'haver estalviat tots els seus sous des que exerceix com a hereu i després com a rei. Atès que la Reina no pot tenir tampoc altres negocis, quin problema hi ha a fer públic el d'ella també?, o n'hi ha?

Una altra qüestió que també apareix a la llum de la raó, o sigui que no és pròpia de cortesans, és la referida a la validesa d'un exercici de transparència que es produeix exclusivament per la voluntat reial, que pot repetir-se o no, i que no pot ser comprovat ni fiscalitzat de cap manera, atesa la inviolabilitat constitucional que el monarca continua conservant. Serà sempre millor això que res, com diuen els cortesans, però si un pensa una mica per si mateix, s'adona que l'operació d'imatge supera amb escreix l'efectivitat d'un acte que, a més, ha enterbolit de manera greu la relació de la direcció de l'Estat amb més de cinc milions d'electors en menysprear de forma manifesta els seus representants. Que sí, que pot ser que aquests cinc milions menyspreïn el monarca o el vulguin substituir, però és que aquests cinc milions tenen dret a pensar així i el monarca no té dret constitucional a discriminar-los ni a mostrar què en pensa.

Si el que es buscava amb aquest "gran pas", com el denominen els cortesans, era millorar la imatge de la monarquia davant de la ciutadania, ja em perdonaran, però ho han fet rematadament malament. Un cúmul d'errors així només ha enfosquit l'aprovació pel Consell de Ministres d'un decret de transparència del qual no hem pogut conèixer encara el text complet, així que ho comentarem quan sigui possible, esperant que sigui més afortunat que l'acció de la Casa Reial.

La transparència no sempre és una virtut. Depèn el que deixis veure.