"L'asserció dins d'un mateix sistema, d'una proposició i la seva negació, en posar de manifest una contradicció que conté, fa que el sistema sigui incoherent i, per tant, inutilitzable"

Chaïm Perelman. Tractat d'Argumentació

 

No sé qui va comparar una vegada les conductes incoherents amb una escopeta de perdigons: persones, grups o institucions que pensen una cosa, en fan una altra i aconsegueixen que els seus actes es dispersin com els balins, sense direcció precisa i sense acció real. La incoherència íntima i personal, la falta de coherència política, hi podria haver milers de fulls per escriure. No obstant això, encara queden sistemes tancats i lògics en els quals la incoherència és un pecat mortal. Un pecat la comissió del qual llasta el resultat. L'escopeta de perdigons en actitud dogmàtica. Un d'aquests dominis és, sens dubte, el dret processal. En general, des dels romans va quedar consagrat que "Venire contra factum proprium non valet", o sigui, que anar contra els actes d'un mateix no és possible. Potser si ho elevéssim a categoria universal, ens aniria millor, però, de moment, en l'àmbit jurídic té ple vigor.

Això és el que ha passat amb la polèmica, per alguns, decisió de Puigdemont de recórrer davant del Tribunal Constitucional no només la interlocutòria de Llarena que l'anul·lava com a parlamentari sinó també l'acta de la Mesa del Parlament que ho va acordar. Llegeixo molta interpretació política i molta fricció i escarafalls, però el cert és que no es pot jugar a tennis amb les normes del pòquer i que des de la lògica i les regles que regeixen la pista jurídica l'explicació és tan òbvia que no deixa gaire lloc per al sobresalt. La batalla de Waterloo es juga ara a les estrades i convé aplicar-li la lògica i llei d'aquest món i no les de, per exemple, la tàctica militar, no? Seria totalment incoherent i, per tant, totalment invàlid.

Puigdemont i els seus advocats consideren que la resolució de Llarena on acordava la seva suspensió vulnera drets fonamentals i així necessiten manifestar-ho en el Tribunal Constitucional perquè, complerta aquesta via, quedi lliure el camí d'Estrasburg. El que passa és que la interlocutòria de Llarena només va tenir efectivitat, només va poder complir-se, després de la decisió adoptada per la Mesa del Parlament, per la qual cosa no es pot discutir una cosa sense discutir aquella que la va fer real. Ja deuen comprendre que no queda bé arribar a Estrasburg i dir: "Llarena va vulnerar els meus drets i aquesta vulneració es va fer possible per l'actuació de la Mesa, però com aquests últims són els meus col·legues, doncs a aquests no els porto davant de vostès". Això en la vida política o fins i tot afectiva podria servir, però, creguin-me, en la lògica processal i jurídica no té cap futur. Així que si el resultat de l'efectivitat judicial a la recerca de justícia es produeix en moments o en àmbits que resulten políticament incòmodes o en temps poc oportuns, què es pot fer?, renunciar a les accions legals?

La coherència processal i jurídica és una obligació sense la qual es perd d'inici la raó.

Persones, grups o institucions que pensen una cosa, en fan una altra i aconsegueixen que els seus actes es dispersin sense direcció precisa i sense acció real

Després hi ha les incoherències que per la seva enormitat produeixen gairebé una certa hilaritat. No puc evitar la temptació d'explicar-los les que ha comès el Tribunal de Comptes perquè, de veritat, que són molt curioses. Són incoherències d'aquestes que no tenen explicació i que resulten tan incongruents que causen ganes de riure. Tinguem en compte, en primer lloc, com el Tribunal de Comptes, aquest òrgan administratiu dependent de les Corts, es dirigeix a Carles Puigdemont per sol·licitar-li dades corresponents a l'expedient. "Fiscalització relativa al destí donat als recursos assignats a l'execució de polítiques d'acció exterior de la Comunitat Autònoma de Catalunya corresponents als exercicis 2011-2017". El Tribunal de Comptes, com dic, li ha enviat una carteta amb efecte legal de requeriment de dades. La curiositat és que l'han enviat al Molt Honorable Senyor Carles Puigdemont a l'Avenue de l'Avocat, 34 a Waterloo. S'entén llavors que el màxim òrgan fiscalitzador espanyol considera que qui tracta com a expresident de la Generalitat és un ciutadà europeu que lliurement viu a Brussel·les. Això està bé, no? Almenys perquè s'ho apliquin els diputats de les Corts que ho veuen d'una altra manera.

No contents amb això, les fures del Tribunal de Comptes li sol·liciten informació i dades corresponents a l'esmentat període 2011-2017, malgrat que el 2011 no era ni alcalde de Girona i que no ha tingut accés a cap mena d'arxiu oficial des del 27 d'octubre del 2017. Aquí es veu ben clar com queda de lletja la incoherència, administrativa en aquest cas. El dolent és que això li minva drets en el procediment perquè difícilment pot realitzar al·legacions i el situa en una situació d'"indefensió material", segons els seus advocats.

Encara així, Puigdemont els ha ofert que utilitzin la cooperació jurídica internacional per prendre-li declaració en la seva residència del carrer de l'alvocat o de l'advocat ―que no queda clar a què van voler fer honor els que la van batejar― ja que la utilitzen oficialment com a lloc de notificació. Veurem si el Tribunal de Comptes és coherent amb el seu sobre i amb el seu reconeixement de domicili a efectes de notificacions i decideix prendre-li declaració allà. Seria el més lògic, no?

La coherència, senyors, la coherència. Fer el ridícul per la seva incompareixença no és el menor dels problemes. Em remeto a les proves.

Joan J. Queralt
Opinió La setmana de la feblesa Joan J. Queralt
Elisa Beni
Opinió Judici en temps de l'odi Elisa Beni