"Qualsevol Estat té el deure primari de protegir la població de les conseqüències de les crisis humanitàries, naturals o provocades per l'home."

Ratzinger

Avui no seré brillant, ja ho aviso. És impossible extreure de la ment res que valgui la pena mentre una màquina demolidora esfondra l'edifici veí en una allau de pols, soroll i crits. Una cosa insuportable en qualsevol moment, però que es transforma en les muntanyes de la bogeria si un es troba en fase 0 i està obligat a quedar-se a casa teletreballant i bramant d'indignació. He d'entendre, em dic, que els interessos econòmics del fons de Marbella que està deixant expedit aquest solar del centre de Madrid són superiors que els dels milers de ciutadans que estem ara mateix confinats al veïnat de la seva inversió i que és lògic que així ho hagi ponderat l'Ajuntament de Madrid. Què val la meva feina davant de la força irreprimible de l'especulació immobiliària amb un solar que val un dineral?

Qui diu la meva feina, diu la meva vida o la seva. Poseu-li preu. No em refereixo a un preu per corrompre's, sinó un preu de mercat per fer-la desaparèixer. No m'escridasseu! No és idea meva!, a més, ja sabeu que no us sento amb el terrabastall de la demolició. Té sentit el que dic perquè estic constatant que això és el que molts estan fent ara mateix: posar preu a les vides humanes —a les dels altres, sobretot— per posar-les al platet d'una balança mentre es posa el PIB a l'altre. És, de facto, el que està fent Trump, no? O sense anar més lluny, ahir, un senyor de Barcelona que va publicar la següent idea:

"Anomenem PVH al preu de la vida humana, MUER al nombre de morts previst per la Covid-19 i CPIB a la caiguda del PIB pel confinament: cal seguir confinats sempre que PVHxMUER>CPIB. Les diferències entre països venen de visions diferents sobre el preu de la vida humana. Quina té Espanya?"

Estremidor. Hi ha molta gent, molts empresaris, molts economistes, molts polítics fent d'esquitllentes aquesta mena de comptes que proposa César Molinas?

PVHxMUER>CPIB

Penseu en això. Penseu i oblideu qualsevol teoria dels drets humans, de la dignitat humana o que, com diu el papa Francesc, "tota vida humana, única i irrepetible, té valor per si mateixa, té un valor inestimable". Feia molt de temps que no veia una cosa més buida, més mesquina o més immunda que aquesta conversió de la vida humana en el terme econòmic d'una equació. Almenys Molinas ho etziba obertament, però sabeu tant com jo que n'hi ha molts que estan fent aquest càlcul d'esquitllentes i segons el resultat adeqüen les respostes a aquesta crisi. Hi ha qui menysprea tenir un filòsof de ministre de Sanitat, però vist el desvergonyiment i la mala fe dels que pretenen que aquesta desgràcia la paguin una altra vegada els mateixos, entre els dos catalans em quedo amb el que sembla ponderar com un bé de valor incalculable la vida de cadascun de nosaltres.

La qüestió està arribant a un nivell dramàtic. Hem vist propostes per tancar els més febles, o fins al punt que cervells com els de Prodi o Habermas, juntament amb Riccardi o González, hagin hagut de fer públic un manifest titulat Sense ancians no hi ha futur per denunciar el que també Francesc va anomenar "la cultura del descart" i que consisteix a infravalorar en aquesta equació les persones a raó de la seva edat. "No es pot acceptar cap estat de necessitat que legitimi o doni cobertura a l'incompliment dels principis", diuen i addueixen que "la tesi que una menor esperança de vida comporta una reducció legal del valor de l'esmentada vida és, des d'un punt de vista jurídic, una barbaritat". Ho és des de la perspectiva jurídica i des de l'ètica i també des de la humana.

L'incalculable valor de la vida humana redueix a l'absurd qualsevol altre càlcul, ja sigui polític o econòmic. Salvar totes les vides que es pugui, la quantitat més gran possible, és l'únic sil·logisme vàlid

La necessitat de prorrogar les mesures de confinament o de limitar la mobilitat no pot ponderar-se en termes econòmics i tampoc en termes polítics. Tots sabem que sense aquest control ens dirigim al caos. Si decau l'estat d'alarma, immediatament les costes es veuran abarrotades pels milions de ciutadans de les metròpolis que ja no suportem més el confinament i l'asfalt, oi? Sense control, la pandèmia rebrota. Per aquest motiu no es pot tampoc posar en una subhasta política la pròrroga d'aquest control. És tant com canviar PVH per Preu Vots Humans i tornar a dur a terme tota mena de càlculs mesquins en funció dels interessos electorals o de les reivindicacions polítiques de cadascú.

No hi ha res que pesi més que les vides humanes que pugui posar-se a l'altre costat de l'equació. Ni el PIB, ni guanyar unes eleccions, ni remuntar a les enquestes pel que pugui passar, ni mantenir els votants, ni intentar guanyar-ne de nous, ni tan sols la lluita per la independència. Res. L'incalculable valor de la vida humana redueix a l'absurd qualsevol altre càlcul, sigui polític o econòmic. Salvar totes les vides que es pugui, la quantitat més gran possible, és l'únic sil·logisme vàlid.

No entenc, doncs, la trafica dels qui saben que no hi ha cap altre remei que mantenir l'estat d'alarma fins que arribem a la fase de mobilitat total i que, tanmateix, volen cobrar-se el seu vot en forma de concessions polítiques de cara a la seva galeria. Menys entenc els que es neguen a aquesta pròrroga per tacticisme polític i emparats per la seguretat que el rebrot no arribarà perquè altres assumiran la seva responsabilitat i acabaran per tirar endavant la mesura sense que ells afluixin en la seva actitud de duresa. El preu del vot tampoc són les vides. Si el que suggereixen és que hi ha altres formes menys costoses per assegurar-se aquest control de la mobilitat, si venen amb reformes de lleis orgàniques i no sé quines altres coses més, he de dir-los simplement que això és per a ara mateix, per a ja, que les vides estan a la corda fluixa ara i no segueixen el ritme dels seus desitjos legislatius. Proposar-ne una de llarga, canviada i molt discutible per al futur no resol les defuncions d'avui i, penseu-ho, el PVH no és abstracte, sinó que té el nom d'aquells que estimem i fins i tot el nostre. Poca broma.

La suggeridora i sarcàstica broma del preu de les vides i els drets. Aquesta que ha portat gentola dels think tank ultraconservadors, o directament feixistes, a proposar que es privi del dret de vot a aquells que rebin ajuts o prestacions de l'Estat. Crec que veuen venir que la protecció social que prestarà un govern d'esquerres no els servirà en safata el vot de la fam com pretenien. Si la vida té un preu, per què no els esclaus? Ens estalviem el risc xinès. Si la vida té un preu, posem-nos a vendre òrgans o a comprar nadons o donem les vacunes als que puguin pagar-les. Si existeix un PVH, el nostre sistema de valors s'esfondra i sense que calgui una màquina de demolició com la que m'està a punt de tornar boja.

Ja els vaig dir que avui no seria brillant, em conformava amb no perdre la humanitat. I això que per mi vostès, els meus lectors, sí que no tenen preu. Ja hi haurà una altra oportunitat.