"Un problema mal plantejat és un problema sense solució"

Hi ha una facècia apòcrifa que explica la visita al metge d'un home a qui li feien mal totes les parts del cos. El tipus s'anava tocant amb el dit davant del metge en diverses parts del cos emetent un gemec profund i sostingut. "Ho veu, doctor?, tot em fa mal". El metge va acabar agafant-li la mà i fent-li posar el dit sobre el seu propi front, amb el sorprenent efecte que el malalt va deixar anar també un udol de dolor. "Ho veu?" —va diagnosticar el metge. "El que passa és que el dolor el té al dit, que està fracturat." Un acudit ingenu però que mostra clarament com l'error a l'hora de plantejar els problemes ens condueix sempre a conclusions equivocades i, sobretot, ens impedeix posar els termes de la solució.

Fa temps que els dic que el problema dels togats que s'han enrocat en exercir el poder no és que siguin franquistes, que no ho són, sinó que és d'una altra naturalesa. El mateix passa amb la qüestió de l'increment desmesurat de votants de la ultradreta a l'Exèrcit o a les policies. No, no es tracta de franquistes ni té a veure exclusivament amb el fet que siguin espanyolistes. De nou, si no som capaços de trobar el dit fracturat difícilment podrem encanyar-lo i trobar la solució. Passa que a la nostra història ens segueix coent Franco, l'Església i la Monarquia, i amb raó, però també cal pensar que no tots els nostres problemes es restringeixen únicament a aquests termes. Només a través la història ens deslliurem de la història mes no tot problema que ens afligeix és antic; una altra cosa és que entronqui, i crec que ens estem perdent la diagnosi de les noves formes d'ultradreta que estan creixent en les democràcies occidentals i que poc tenen a veure amb Franco ni amb els feixismes del segle XX. Aquesta determinació és essencial perquè, com queda dit, si identifiquem malament el problema difícilment hi trobarem solució.

Partim de la base que tant el xat com les cartes fetes públiques pels militars retirats ens importen en tant que puguin reflectir un estat d'opinió generalitzat en els militars en actiu, ja que, en cas contrari, la seva rebequeria seria tan important com la del col·lectiu de criadors d'alfals retirats d'Astúries. Estan els exèrcits i les policies plens d'ultradretans i de votants de Vox? Hi ha gaire vot als d'Abascal entre la judicatura? D'haver-n'hi, això influeix en la seva feina? Hi ha risc que posin la seva funció al servei del seu ideari ultra? Aquestes i no d'altres, crec, han de ser les preguntes. Això de Franco, que tiene el culo blanco, crec que ens enfosqueix el panorama i ens impedeix de veure-hi amb claredat.

Ja no som un cas aïllat. Gairebé ja no passa res al nostre terra que no es repeteixi als països del nostre entorn. Formar part d'un o d'un altre o constituir-nos en un altre de nou no ens solucionarà la papereta. M'explico agafant dades d'un país com França, prou proper com per ser molt equiparable i prou llunyà en la història com per haver purgat al seu dia els col·laboracionistes i petainistas i, a més, prou valent com per aplegar les dades i oferir-les amb transparència.

Segons els estudis duts a terme des de SciPo i la Fundació Jean Jaurès es pot afirmar que el vot al Front Nacional de Le Pen supera el 51 % entre els membres de l'Exèrcit francès i la policia, incloent-hi, és clar, la Gendarmeria. Les dades són molt precises, i de diferents processos electorals, però ens quedarem amb la idea que en les últimes generals el 41 % dels militars francesos i el 54 % dels policies hauria votat la ultradreta. Per Franco, per Petain o per causes diferents que cal analitzar? El sociòleg de SciPo Luc Rouban ha escrit fins i tot sobre aquesta penetració en tota la funció pública, incloent-hi l'ensenyament, la judicatura, la sanitat i el funcionariat en general. Per Franco, per Petain o per una cosa diferent que cal estudiar també aquí?

La diferència és que a França no s'amaguen davant de les dades; les busquen, les estudien i fins i tot van a preguntar als interessats. En aquests treballs es descobreix que qüestions com la reducció d'efectius i mitjans, l'increment de pressió d'usuaris o el sentiment que les seves professions o els seus valors no són tinguts en compte per altres polítics pesen més que les qüestions del passat. "Els valors francesos que són transmesos per l'Exèrcit volen ser portats a tots els francesos per Le Pen, que vol preservar-los, com la cultura francesa, i no com els altres candidats que no en parlen ni els tenen en compte", diu un dels oficials entrevistats sobre això en un dels estudis. Canviïn els termes i veuran com els surt un militar d'un altre lloc. A Alemanya lliuren la seva pròpia batalla contra la infiltració, així com als Estats Units. En general la nova ultradreta té com a estratègia comuna aconseguir adeptes dins dels exèrcits i les policies i utilitza en cada cas el fantasma històric que més li rendeix: el supremacisme blanc, la por de la superioritat i creixement de l'islam o la unitat indissoluble de la pàtria. Són esquers de captura i formen part d'un programa calculat i estudiat per les forces que amenacen les democràcies occidentals i que, oh, sorpresa!, es fan passar pels defensors d'aquestes mateixes democràcies.

Menysprear-los [els militars] no arreglarà les coses. Estigmatitzar-los de forma global, tampoc. Conèixer-los potser sigui molt més interessant

Per tot això sembla que no és la millor idea per als demòcrates de qualsevol signe encendre'ls l'ànim i llançar-se com hienes estigmatitzant la seva feina, l'uniforme, la seva funció, ja que això només aconseguirà ampliar-los la base de captació. I si algú pensa que una desitjada república catalana o basca o espanyola els deslliuraria d'aquesta tendència, està equivocat. Així que això cal afrontar-ho en altres termes que, probablement, tenen més a veure amb l'acostament, l'interès o la normalització que per l'enfrontament aïrat contra uns grans grups de persones que no podem eliminar amb el crit de: són franquistes! Si això fos així, seria massa fàcil. Hi va haver una època de predomini i de percepció totalment democràtica dels exèrcits, a Bòsnia, a les missions internacionals, en el seu reconeixement per altres exèrcits democràtics... Què ha passat després?

Menysprear-los no arreglarà les coses. Estigmatitzar-los de forma global, tampoc. Conèixer-los potser sigui molt més interessant. Què passa en les seves acadèmies, a les seves escoles, amb els seus professors, en els seus nuclis de formació? Quins problemes professionals tenen, d'habitatge, de risc per material obsolet, de sobrecàrrega? Què temen i per què? Com està aconseguint la ultradreta respondre a aquestes inquietuds? Almenys, amb falses promeses. Com és que la resta de partits democràtics ha oblidat tenir-les en compte?

Treballar en aquesta anàlisi i en les seves conseqüències pot ser vital per a totes les democràcies occidentals perquè totes necessiten mantenir forces de coerció. Dir-los franquistes, tanmateix, pot ser que ens desfogui molt però no ens donarà la solució.