Parar i temperar

"Les coalicions més eficaces per defensar la democràcia són les que congreguen grups amb concepcions diferents"

Levitsky. Com moren les democràcies

Ara que sabem que la tauromàquia morirà de mort natural, d'esgotament, d'oblit, d'abandonament, potser és hora que utilitzem alguns dels seus termes, lingüísticament bells, per definir situacions i estratègies que no tenen res a veure amb la sang ni amb el patiment dels animals. Juan Belmonte va ser un matador de toros. Un de tan singular que va merèixer la millor biografia escrita al segle XX sobre un d'ells, una obra d'art de Chaves Nogales. Belmonte tenia una màxima que repetia una vegada i una altra quan li preguntaven pel seu art: parar, temperar i manar. Es referia a com abordar el toro, òbviament, però la sort dels toros ha canviat els toros per altres embats i no per això la saviesa d'un home que es dedicava a matar-los s'ha d'arraconar.

Serà molt necessari. Això de parar i temperar, dic. Perquè assistirem en els pròxims temps a l'intent de les dretes, incloses les feixistes, de manipular les nostres emocions, les de tots els demòcrates, independentment de com ens sentim en termes de nacionalitat, i aconseguir així que les nostres reaccions aplanin el camp a les seves manipulacions. Parar, davant cada provocació o resolució o decisió fruit de la guerra judicial que duran a terme. Parar i reflexionar que és el que volen aconseguir i què és, per tant, el que no els donarem i, després, temperar. Temperar i deixar que els advocats, els lletrats, facin la seva feina. No tot està perdut. No només per les instàncies europees, que posaran les coses al seu lloc, sinó també perquè estic convençuda que en un nou clima de diàleg i de llibertat, molts dels juristes i dels jutges i dels fiscals que s'havien amagat i havien callat ―què volen, la valentia no es regala― tornaran a deixar sentir la seva veu i els seus vots i les seves posicions.

El panorama no és senzill. La dreta no ha copat els tribunals i els òrgans administratius, electorals o de l'Estat per gust o només per donar cabuda i sou als seus afins. Ho ha fet amb tota la intenció per tenir-los allà i poder activar-los quan sigui necessari. Vegem el cas de la Junta Electoral Central, que ha pres la ignominiosa i reprovable decisió d'apartar un càrrec electe sense que existeixi sentència ferma contra ell, vulnerant així els principis democràtics més elementals. Per a això han estat necessàries dues coses: una, poder nomenar part dels catedràtics que la componen, i l'altra, la més important, saber que en la insaculació de membres del Suprem que formen l'altra part ―els que surten per sorteig― tenien la major part de les paperetes. Si aconsegueixes un Suprem de la teva corda, és difícil que del sac surtin boles que et perjudiquin a l'hora de formar altres organismes com la Junta Electoral Central.

Per exemple, pel paper del seu president. Expliquen que durant el debat previ a la vergonyant resolució d'inhabilitar, sense competència per fer-ho, el president Torra, les veus majoritàries es mostraven favorables a considerar que es tractava d'una qüestió de dret parlamentari, que no hi havia una sentència ferma i que era necessari esperar que se substanciés el recurs de cassació. Van demanar de votar en diverses ocasions, però el president no els ho va concedir i va decidir seguir el debat. De primer de conducció de deliberacions per aconseguir el resultat que vols. Després es tracta d'anar introduint nous elements fins a fer confús el contingut del debat i aconseguir que alguna veu comenci a decantar-se per la teva solució. Llavors, i només llavors, accedeixes a dur a terme la votació.

El ridícul de la JEC és innegable. Un sol vot ha aconseguit arrossegar pel fang un principi democràtic que no passarà desapercebut a Europa: que un càrrec electe, representant de la sobirania, no pot ser privat, ni ell ni els seus electors, de la seva representació si no és per sentència ferma d'un tribunal de justícia

Jo estic indignada, però soc optimista. No estic d'acord que s'hagi d'envestir, la qual cosa seria la reacció que els partits de dreta i ultradreta buscaven. Aquest i no cap altre era l'objectiu d'aconseguir que la JEC prengués aquesta decisió just abans del debat d'investidura. No els quedava cap altre cartutx per intentar evitar-ho i portar-nos a unes altres eleccions en què aconseguissin el poder, que és l'únic que desitgen. Jo estic convençuda que la demanda de protecció de drets fonamentals que Torra i els seus lletrats presentaran davant de la Sala Tercera obtindrà la mesura cautelaríssima de suspensió de l'acord pel dany irreparable que la seva aplicació podria produir. Sí, ja sé que això ho veurà una secció en la qual hi ha el president de la JEC, però no hi podrà entrar, i en l'altra balança poso com van parar els peus a una JEC desencadenada quan va decidir que Puigdemont no podia presentar-se a les eleccions europees. Avui Puigdemont és europarlamentari. La JEC és el que és. No forma part del Poder Judicial. Temperem. L'únic que buscaven era rebentar la investidura, i vull pensar que ningú no els complaurà. Només després de parar i temperar toca manar, segons Belmonte.

El ridícul de la JEC és innegable. Un sol vot ha aconseguit arrossegar pel fang un principi democràtic que no passarà desapercebut a Europa: que un càrrec electe, representant de la sobirania, no pot ser privat, ni ell ni els seus electors, de la seva representació si no és per sentència ferma d'un tribunal de justícia. Així arrenca la carta europea sobre el dret a la presumpció d'innocència. El vot que correspon a la magistrada Ana Ferrer, de qui semblava que es podia esperar que no fos capaç de deixar de banda qüestions de gran importància democràtica. Potser aquí és on hagin de recordar el que els vaig explicar de com la Sala Segona s'havia fet cuc de bola. Com si s'haguessin juramentat per salvar la sacrosanta unitat d'Espanya més enllà dels polítics. Vist així, la posició adoptada per Ferrer en el cas Torra alleuja la Sala Segona del pes d'aquesta decisió. Ves a saber per què això convindria a Marchena.

En tot cas, temperar.

Juntament amb la demanda de protecció dels drets fonamentals que es presentarà a la Sala Tercera i juntament amb la petició de mesures cautelaríssimes, es presentarà una qüestió de prejudicialitat perquè sigui sotmesa al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Així que, si la resistència a tenir en compte els principis bàsics d'un estat democràtic és més forta del que pensem, encara hi haurà la bufetada d'Europa. I, compte, perquè bufetada a bufetada no s'ha de desestimar que la UE s'adoni que el sistema espanyol presenta una disfuncionalitat que va més enllà d'unes quantes decisions errònies.

Parar i temperar. No donar-los el gust de reaccionar tal com busquen que reaccionem. Això val per a tothom en aquesta guerra judicial que la dreta no només no frenarà, sinó que atiarà. Casado va amenaçar ahir en seu parlamentària de fer el mateix a Sánchez.

Parar i temperar i no deixar que el toro de la dreta més incívica ens posi contra la barrera.

Tot un repte que, segur, els demòcrates complirem. Perquè manin els principis als quals no renunciarem.