Hi ha haters a qui els agrada especular amb el que he aprés o no dels jutges a la meva vida i, mireu, hi ha un ensenyament d'un de pura raça que se'm va quedar gravat: si quan resols un assumpte el resultat és aberrant, si repugna al sentit de la justícia, val més repassar pas per pas per veure on t'has equivocat.

No és una cosa que el Suprem hagi tingut en compte. Quan han resolt sobre l'aplicació al dret intern de la nul·litat sentenciada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, per vulneració del dret d'Arnaldo Otegi i altres a un jutge imparcial, han determinat que la conseqüència ha de ser que el subjecte de la vulneració —que a més ja va complir la pena— sigui castigat a patir un nou judici, amb la pena del banc dels acusats i el cost personal i anímic corresponents, mentre que tots els que van potinejar els seus drets i van exercir la magistratura de forma impròpia segueixen tranquil·lament al seu aire. És fàcil veure la perversió de la solució i, per tant, la necessitat de revisar els passos i les teories que porten a aquest absurd.

Els tribunals espanyols s'han resistit sempre que algú des de fora els digui que ho han fet malament i que han vulnerat drets fonamentals. El principi del ne bis in idem sempre els ha importat ben poc. Han fet voltes per defugir-lo i no va ser fins al 2015 que es van fer les reformes necessàries en les lleis per determinar com s'havien de complir aquestes sentències. Continuen fent l'orni. Dos anys li va costar al TS anul·lar la sentència d'Otegi com exigia el TEDH i ho va fer en un moment buscat. Fins ara. Resulta que una associació de víctimes ha exigit que es repeteixi aquest judici després de l'anul·lació sentenciada. No és un moviment propi del Suprem ni de bon tros. El mes passat, dues vegades, l'Audiència Nacional va dir a aquesta associació que això no era possible, ja que "1) la legitimació per demanar un nou judici correspon als ja penats, que han vist violats els seus drets a ser jutjats per un tribunal imparcial 2) el recurs de revisió davant del TS, establert a Espanya com a via de fixació dels efectes interns d'una sentència del TEDH". Curiosament, ho va dir el mateix tribunal presidit per la magistrada Ángela Murillo, la culpable de la parcialitat, i així li ho van demanar dues vegades els membres del ministeri fiscal.

Poc després, un altre ministeri fiscal, contrafet o bicèfal o embogit, rebia aquesta mateixa petició de l'associació de víctimes al TS i decidia que sí, que calia donar suport al fet que es repetís el judici. La sala II —que Estrasburg ens esmena la plana?, agafa'm el cubata!— acaba de dir en una resolució feta pública sense fonamentació —un altre costum espuri— que sí, que cal tornar a celebrar aquest judici. En aquest cas —i per unanimitat— contradiuen el que aquesta mateixa sala va dir en la sentència 113/2017 de 22 de febrer, en un cas similar, en què també el TEDH va veure violació de l'article 6 del Conveni. Aquesta sentència denega la possibilitat de celebrar un nou judici, ja que "no és factible (...) instar a procedir a anul·lar la sentència condemnatòria remuntant les actuacions al moment de la vista per ordenar-ne una de nova suprimint la causa de nul·litat, atès que aquesta possibilitat no apareix prevista en l'ordenament processal i, a més, suposaria una lesió al dret a no ser jutjat dues vegades pel mateix fet". Això ho firmen Marchena, Martínez-Arrieta i Palomo i és el mateix que va dir l'AN el mes passat. Per què es contradiu ara la sala penal per unanimitat? La resposta és Otegi.

Volen enviar un missatge als independentistes bascos, però sobretot als independentistes catalans, perquè els quedi clar que, diguin el que diguin a Europa, la paella pel mànec la tenen ells

Almenys deuen veure que el tema no està ni meridianament clar ni és pacífic. Els que així ho defensen ni s'han assabentat del veritable objecte de discussió jurídica ni s'han mirat un sol paper. M'agradaria recordar-los que la submissió acrítica al Suprem no es premia amb una panera de Nadal ni, sens dubte, actualment t'assegura encertar.

La qüestió del cas Bateragune és un veritable despropòsit des del principi, perquè mai no hi va haver cas. Així m'ho van reconèixer al seu dia magistrats de l'Audiència Nacional, així ho va escriure en un vot particular Alberto Jorge Barreiro, que va afirmar que no hi havia cap prova, i així es va veure en majories exigües fins a recalar a Estrasburg. Però deixaré de banda fins i tot això. Aquí convé ressaltar com, quan els jutges s'enroquen i se salten els drets sacrosants que han de protegir, no només no els passa res sinó que són protegits pels seus iguals. La frase que descobreix la parcialitat d'Ángela Murillo es va produir en el judici per enaltiment contra Otegi del cas Sagarduy. Aquest error, en descobrir-se, aquesta vulneració del deure d'imparcialitat, era tan clara que, ara sí, el Suprem va ordenar repetir el judici amb un tribunal diferent que VA ABSOLDRE Otegi.

Va ser en arribar el nou cas Bateragune, per pertinença a banda armada, i recaure de nou en Angela Murillo, Juan Francisco Martell i Teresa Palacios, quan els acusats van recusar tot el tribunal. La cosa era, escolti, que aquests ja van ser parcials amb nosaltres i ho han reconegut! Doncs bé, la judicatura els va blindar. La sala del 61 de l'Audiència Nacional es va entossudir que ells mateixos els jutgessin un altre cop —com si no hi hagués més magistrats!— provocant així una sentència condemnatòria per a Espanya a Estrasburg, després que tant el Suprem com el Constitucional donessin per bo aquest judici per majories exigües. Una bufetada en tota regla. És tremend que els magistrats no protegeixin els drets fonamentals que estan cridats a custodiar. Tremend.

Quan els jutges s'enroquen i se salten els drets sacrosants que han de protegir, no només no els passa res sinó que són protegits pels seus iguals

A què ve, doncs, ara aquesta postura curiosament unànime de la sala segona? És que els jutges de l'Audiència Nacional i la Fiscalia de l'AN estan bojos? No hi ha cap dissensió jurídica en això? Per què la Fiscalia, que és única, ha dit una cosa a l'Audiència Nacional i una altra, curiosament, al Tribunal Suprem? De veritat volen els intèrprets, els llepes i els exegetes convèncer-nos que això és natural, normal i de cada dia i que no existeix si més no discussió jurisdiccional o doctrinal? Quin mal fa arrossegar-se!

Segons la meva opinió, la sala segona s'ha tornat a enrocar en l'error per tres motius: 1) perquè no acaben d'acceptar la pèrdua de poder que significa que el TEDH t'esmeni la plana, 2) perquè volen enviar un missatge als independentistes bascos, però sobretot als independentistes catalans, perquè els quedi clar que, diguin el que diguin a Europa, la paella pel mànec la tenen ells i 3) perquè entren així de ple en l'espai polític, després dels pactes pressupostaris, per tornar a situar-nos l'esquerra abertzale al banc dels acusats per pertinença a una banda armada que ni existeix ja.

Què passarà ara? Veurem cap a on van els advocats dels recurrents a Estrasburg. El Constitucional i novament Estrasburg? Acudiran a l'òrgan del Consell d'Europa encarregat de vigilar el compliment de les decisions del TEDH en els estats membres?

Vivim en un país en què les coses canvien segons de qui es tracti. Es diu dret penal de l'enemic i es diu inseguretat jurídica. Els tribunals són competents per als catalans quan no ho eren anteriorment; les anul·lacions d'Estrasburg esdevenen un nou judici per a Otegi quan això era impossible per a uns senyors de Valladolid.

Fa por, a més, aquesta capa d'unanimitat que no ha existit mai i que impedeix que les diferents interpretacions s'obrin pas, com va passar amb aquest cas anteriorment. Sobta pensar que ni un sol magistrat de la sala segona, ni tan sols el brillant i progressista que tot just s'ha incorporat Javier Hernández no hagi tingut res a dir.

Otegi i el seu judici sense fi, perquè l'únic final real és apartar les opcions que no agraden i comprometre la seva acció política. La ruptura de la unitat de la pàtria, o el desig que arribi, i la fi de la monarquia, o el desig que arribi, són els dogmes que sempre es resolen amb un "va de retro, Satana", que tant mal està fent a les nostres institucions i a la confiança que els ciutadans i la resta de nacions hi acabin tenint.

El que busquen no sembla precisament la justícia.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (158) Otegi com a mestre polític Jordi Galves
Gonzalo Boye
Opinió De genolls es viu molt malament Gonzalo Boye