La muntanya de les ànimes

"Cuando divises el monte de las ánimas, no lo mires, sobreponte, y sigue el caminar”. Gabinete Caligari

Corria l'any 2002 quan un experimentat periodista em va convidar a casa seva. Era Alberto Míguez, l'home que va intentar treure el 1965 una antologia de Castelao en gallec i castellà, que Fraga l'hi va prohibir, i que se'n va anar a París i la va publicar a Ruedo Ibérico. Era un periodista de raça, un periodista liberal en el sentit antic de la paraula, que va tornar amb la democràcia per incorporar-se el 1976 a El País. Casat amb una francesa, va mantenir casa a Madrid i Bordeus, malgrat totes les voltes que el seu cos i les seves cròniques van fer, sobretot pel Marroc i l'Àfrica. No em perdo. Míguez i el seu fons i forma francesos ens van convidar, juntament amb una bona colla de francesos expatriats, a casa seva a un àpat, l'objectiu del qual era seguir la segona volta de les eleccions franceses en directe. El que per mi podia ser una curiositat, aviat vaig veure que per ells era una possibilitat totalment anguniosa. Se'ls podia veure amb l'ai al cor fins que, finalment, es va saber que Chirac seria el president de la República i que no havien passat, amb el 82% dels vots! Bona part d'ells eren votants d'esquerra i van brindar amb alleujament i amb un excel·lent xampany perquè s'havien salvat del perill. Tots, sense excepció, tenien clar què significava Le Pen.

Doncs bé, tinguem clar que aquí no hi ha presidencials a dues voltes, però que Castella i Lleó ve a ser la primera volta en termes de la ultradreta il·liberal. Perdre's en les culpes ―la del PP és palmària―, en les declaracions ―algunes estrambòtiques―, en les estratègies que només impliquen la recerca de poder és perdre'ns en el bosc. Només hi ha una qüestió evident, urgent, indefugible: la possibilitat que la ultradreta il·liberal arribi al poder a Espanya. No és un espantall. Abascal ens va portar a Madrid fa unes setmanes Le Pen, Orbán i Morawiecki, perquè quedés clar qui són els seus amics il·liberals, antieuropeus, anti drets humans i teòcrates. Per si hi havia cap dubte.

No tenen raó els que consideren que el PP i Vox ja "governaven" junts. La realitat objectiva és que fins al moment la ultradreta il·liberal a Espanya no havia tingut accés al poder. Ara exigeix entrar al govern de Castella i Lleó amb la mateixa presència que tenia Ciutadans, vicepresidència i consellers, i ho fa perquè amb un 17% de vots la seva estratègia de mantenir-se verges de desgast fins a les generals ja no els val. Els electors s'allunyen d'un partit que mai no toca poder, i prengueu bona nota d'això, perquè hi tornaré més endavant. No és el mateix que et deixin fer que ficar-los a les institucions. Fins i tot des del punt de vista del PP tenir-los fora és prou incòmode ―fins i tot Ayuso es va enfrontar l'altre dia a l'Assemblea a Monasterio per les falsedats sobre les bandes llatines i la immigració― i només faltaria tenir-los, insisteixo, amb accés a la informació i recursos que dona el poder territorial. Que Vox ―que busca dinamitar l'estat de les autonomies i substituir-lo per una Espanya centralista a l'estil franquista― exigeixi entrar a un govern autonòmic, només descobreix una mica més la seva estratègia de rebentar des de dins les institucions democràtiques. Això, no en tinc cap dubte, ens incumbeix a tots, perquè ens amenaça a tots. I molt de compte amb aquelles formacions que creuen que, amb mirada curta, deixar que la ultradreta ensenyi la poteta els beneficia. No, en absolut, Vox en un govern, sigui el que sigui, no beneficia cap demòcrata, es posi després l'adjectiu polític que es posi. No, simplement no és així.

Molt de compte amb aquelles formacions que creuen que, amb mirada curta, deixar que la ultradreta ensenyi la poteta els beneficia. No, en absolut, Vox en un govern, sigui el que sigui, no beneficia cap demòcrata

Cuando divises por Soria el monte de las ánimas, no lo mires, sobreponte, y sigue el caminar. L'arribada de Vox al poder és més esfereïdora que qualsevol llegenda d'espectres i morts sense pau. Impedir que ho facin és qüestió del PP, òbviament, però també de tots els altres partits democràtics sense excepció. No s'hi val pujar al míting cridant "No passaran!" i deixar que passin. No tornaré a creure'm ningú que demani el vot per frenar la ultradreta que no hagi fet res per impedir que entri a un govern ara mateix. Això inclou el PSOE i la pírrica força d'UP en aquest territori. Això els inclou a tots. Simplement, no pot passar, perquè si passa, i odiaria tenir raó, si passa, les eleccions generals, les pròximes o les següents poden ser la segona volta per a Vox i llavors ja s'haurà normalitzat i blanquejat la seva presència en les institucions i estaran a punt per rebentar la democràcia, independentment que des de dins creguem que aquesta sigui perfecta o imperfecta, com a Hongria i a Polònia.

Els francesos mai no han tingut dubtes, fins ara. A Alemanya la paraula Bradmauer ('tallafocs') s'ha portat fins a les últimes conseqüències. Merkel ho va fer i la que havia de ser la seva successora a la CDU va deixar escapar l'oportunitat després de no ser prou taxativa en aquest assumpte i flirtejar amb la possibilitat que Alternativa per Alemanya pogués entrar al govern de Turíngia. Qui diu Turíngia diu Castella i Lleó, ho tenim clar? El cert és que la política d'aïllament de la ultradreta alemanya ha donat fruits i ha perdut en quatre anys un milió de vots. No és això el que volem aconseguir tots? No em digueu, sisplau, que hi ha infames que creuen que alimentar aquest forn els pot donar rèdits. No m'ho digueu, que em bull la sang.

Pot ser que Casado i els seus mariachis encara no ho tinguin clar, tot i que un ja s'espavila a garrotades, però és una obligació moral impulsar-los a adoptar aquest paper i a negar-se a convertir Vox en un actor "igual que els altres", que és just el que predica Abascal. No ho són. Estic segura que els seus socis europeus ho deixaran clar a Casado, tan bon punt s'hagin assabentat del que passa a la Turíngia ibèrica.

Després hi ha la responsabilitat de la resta. Óscar Puente no és un boig, però governa Valladolid i sap, com altres centenars de milers de castellans i lleonesos, el que els cau al damunt. Em diuen que hi ha més socialistes conscients de la gravetat històrica del moment, encara que a Ferraz prefereixin jugar la carta infame que l'arribada de la ultradreta a un govern els mobilitzi el vot d'esquerres quan els interessi. Aquest joc de driblatge curt és tan estèril com el de Casado i suposa passar per sobre de les conseqüències a llarg termini de les estratègies curtterministes i partidistes d'ara.

No tinc gaire esperança. La sensació més potent a hores d'ara, quan un mira a dins i mira la frontera d'Ucraïna i rellegeix la història, és que avancem cap a un abisme i gairebé no podem comptar amb ningú perquè posi el fre abans d'arribar al caire. Tots ens diran que no els/ens va bé ser els màrtirs de la frenada. Així van arribar dues guerres mundials. Així van arribar els totalitarismes.

Quan un veu la muntanya de les ànimes, el que ha de fer és posar terra pel mig i no cedir ni tan sols a la curiositat d'apropar-se a esbrinar si la llegenda és certa o no.