"El jutge ha de tenir en el procediment una actitud estàtica, esperant sense impaciència i sense curiositat"

Piero Calamandrei

El que estava previst s'ha complert i el tribunal de Sàsser ha deixat anar Puigdemont remarcant que fins que la justícia europea no hagi fet la seva feina, tant a Luxemburg com a Estrasburg, lliurar-lo per a l'empresonament preventiu és privar-lo dels drets fonamentals que l'assisteixen com a jutjable i com a europarlamentari. No calia ser un àugur ni esbudellar cap ocell per saber que aquest seria el resultat, ja que totes les dades jurídiques així ho anunciaven. I, es deuen preguntar, si ho veig jo, per què no ho veu ell? És impossible. Així que Llarena i el Tribunal Suprem sí que ho veuen, tenien clar des del primer arrest que Itàlia seguiria el camí de la resta de països. Llavors, a què juguen? Perquè juguen a alguna cosa. Subsumir aquesta actitud en una necessitat processal és una falsedat a la qual molts mitjans i periodistes llagoters han estat jugant aquests dies a Madrid. El posicionament del Tribunal Suprem és evidentment polític i no voler-ho veure és posicionar-se al seu costat.

Encara que part de l'imaginari català vulgui veure aquí, en la nova detenció de Puigdemont, la mà del govern de Sánchez, ja els dic que no apostaria ni un duro per això. S'ha d'entendre que el ministre de l'Interior no els dirà que els han ficat un gol per l'escaire, però de totes les declaracions creuades que s'han produït, i que els he anat explicant, i dels murmuris a crits que continuen arribant del Tribunal Suprem, més aviat sembla que aquí han passat dues coses: una, que amb coneixement i potser empenta judicial, les ben avingudes cúpules policials d'ambdós països han considerat que provar sort a Itàlia era una gran jugada, i una altra, que una vegada vist el fracàs, des del Suprem s'ha utilitzat l'assumpte per carregar contra l'Advocacia de l'Estat i contra el govern del seu propi país, això sí, prenent per curts i idiotes els seus col·legues italians.

Que per què els dic això? Perquè no sé explicar d'una altra manera el primer ofici que va remetre Llarena al tribunal de Sàsser explicant la seva "trampa" amb les euroordres, i que han fet servir per falcar la taula, ni el que va remetre després per exigir que detinguessin també Comín i Ponsatí. Aquest segon és encara més tremend, ja que Llarena el va entregar després de saber que l'estat italià, a través de Sirene, havia sol·licitat a Espanya que es posés un flag de validesa al seu requeriment d'euroordre per a Itàlia. Un flag de validesa significa que el país es despenja d'aquesta petició espanyola de detenció i la deixa en una mera indagació i notificació de domicili. Finlàndia, França, Alemanya, Àustria i Bèlgica també van ordenar al seu dia col·locar flags per a aquesta demanda espanyola. Així que sabent que les euroordres estan bloquejades per flag a Itàlia, i ho sap perquè és ell mateix qui ho va notificar a les parts divendres, a què treu cap aquesta demanda de detenció? Abans fins i tot que l'enviés, l'estat italià va comunicar a través de Sirene el domicili de Ponsatí a Sardenya, o sigui, el seu hotel. Resulta que t'envien un carabinieri a identificar-te i, a veure, que és Itàlia!, fins i tot es diu que era un tros d'home. Sembla que els de Sàsser contestaran a Llarena també per escrit. M'agradarà conèixer aquesta comunicació epistolar a través d'Eurojust.

Al que no sembla disposat el Suprem, des de la talaia de la seva supèrbia o des de la barrera del seu posicionament extrajurídic, és reflexionar sobre els motius que han fet que els seus col·legues estrangers posessin la pilota jurídica en un punt ben diferent del seu

Les defenses, en conèixer pels periodistes que Llarena havia aparegut amb aquest ofici rocambolesc, van oferir directament a la fiscal italiana la posada a disposició de Comín i Ponsatí i va ser el ministeri públic qui amb un "fuig, fuig" va manifestar clarament que això no passaria. La policia italiana, a tota hora, va oferir protecció i escorta tant a Puigdemont com als seus acompanyants, ja que existia el risc que la comitiva de Vox muntés un ciri.

Poc s'ha parlat de la comitiva de Vox. Òbviament no els van deixar actuar davant del tribunal, el president del qual, un togat gros i ben construït, antic jugador de rugbi, segons m'expliquen, els va preguntar amb aquesta sorna final que només és possible imaginar amb tanta mordacitat en italià: "Però, vostès, a qui diuen que representen?, a un partit polític?". Els va despatxar ben ràpid. Les coses absurdes en dret s'ensumen de ben lluny gairebé pertot arreu menys als tribunals espanyols, que no troben res a objectar a aquesta aberració del partit polític espúriament esdevingut acusació. Fora, això, només reforça la idea que hi ha interès polític en la persecució penal.

Respecte als embats polítics del Suprem, no deixem de banda el tracte vergonyós que s'està procurant a l'Advocacia de l'Estat, no només en les filtracions i els murmuris, sinó també en els mateixos documents que Llarena ha enviat a Itàlia. Mal fet filtrar als teus afins per explicar la teva trampa que la culpa és de l'agent actiu del teu país davant del TGUE, que també et representa a tu com a instructor a Luxemburg, però pitjor és insinuar al paper enviat a Itàlia que l'Advocacia de l'Estat ha actuat espúriament com a agent polític. Tampoc no és normal tot el que està rebent en concret Consoles Centeno, l'advocada de l'Estat davant del TGUE, que va informar de la suspensió de les euroordres. Una professional que fins i tot va optar a ser jutgessa del TJUE, encara que el govern espanyol va preferir Arastey. I què li importa al Suprem el prestigi d'aquesta jurista? El Ministeri de Justícia potser s'està prenent amb massa calma els embats que venen de la plaça de Las Salesas contra l'Advocacia. No sé si és perquè té una titular que és jutge en excedència i els guarda un respecte propi del gremi. En tot cas, Espanya abans del dia 15 ha de comunicar si es persona en el procediment de cautelars per a Puigdemont. Les armes afilades per escometre contra el govern actual sabem a qui se li ofereixen i també veiem qui recull el guant. Una sincronia que porta immediatament el líder de l'oposició a acusar el president del govern espanyol d'entorpir el lliurament de Puigdemont, de no fer res per aconseguir-lo ―com si fos la seva funció― i que s'apunta un punt al seu marcador davant de l'opinió pública, no és poca cosa.

Al que no sembla disposat el Suprem, des de la talaia de la seva supèrbia o des de la barrera del seu posicionament extrajurídic, és reflexionar sobre els motius que han fet que els seus col·legues de tots aquests països (Escòcia, Bèlgica, Alemanya i ara Itàlia) posessin la pilota jurídica en un punt ben diferent del seu. Una de dues, o només els magistrats espanyols poden considerar-se com a tals i a la resta de la Unió són uns tanoques, o haurien de pensar si no estan equivocats i han de rectificar i comportar-se de forma homologable a l'estàndard europeu.

Deia Calamadrei que en el jutge no compta la intel·ligència, que n'hi ha prou amb la normal, i Llarena està abocat a apuntalar l'autor italià, sense adonar-se que és molt incòmode anar nu i a ell l'assenyalen amb el dit des de fa molt.