Guevara i l'esbarzer ardent

"¿Tu verdad? No, la verdad; y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela”.

Antonio Machado

No ha decebut el magistrat president en l'inici de la vista oral contra tres membres de la cèl·lula que va dur a terme els atemptats de Barcelona i Cambrils. Alfonso Guevara amb el temps va perdent entitat física, gairebé ja invisible, i guanyant tons d'aguts, però continua sent el mateix magistrat histriònic que se les tenia amb etarres i acusats, que va ser multat per desitjar un cop de culata a un processat i que ja despuntava de ben jove quan va mantenir unes quantes hores Pedro J. Ramírez en un calabós de Plaza de Castilla per l'article d'un col·laborador.

En realitat, ahir l'etern emprenyat que és Guevara tenia raó processal, és a dir, que si en un judici el magistrat no et dona la vènia, no pots parlar i tornar a parlar i tornar a intentar-ho. En un judici si no et donen la vènia, et fas fotre i calles. Tampoc els advocats no se'n poden anar de la sala quan vulguin. Probablement aquest petit incident no ens hauria cridat l'atenció si un altre col·lega, amb veu pausada, hagués dit les mateixes coses, però així és el jutge Guevara i així ho serà tot el judici. Mireu que amb mi es va enfadar molt per publicar en un llibre que el seu moment més dur en el judici de l'11-M va ser la declaració de les víctimes, "perquè algunes venien preparades per fer un discurs polític que estava fora de lloc. Parlar del senyor Aznar estava fora de lloc perquè no es jutjava el senyor Aznar". No sé per què això el va fer enfadar tant, perquè jo només posava entre cometes unes declaracions seves a un diari i tampoc no sé per què li va molestar que recordés que havia condemnat utilitzant com a prova enregistraments il·legítims realitzats per policies espanyols a Guantánamo que altres tribunals van rebutjar, si era veritat i estava en una sentència. No ho sé, es va enfadar molt i va escriure fins i tot una carta per explicar-ho al president de l'Audiència Nacional. És d'enfadar-se Guevara, així que no serà l'últim tall de vídeo que proporcioni titulars.

El dubte és si el judici, a més del seu caràcter, ens revelarà altres qüestions que, segons llegeixo, les víctimes estan àvides de conèixer. Les víctimes d'aquest atemptat, les de tots els atemptats, tenen una necessitat de veritat insaciable. Les víctimes sempre volen saber, perquè saber, conèixer la totalitat dels fets, produeix una certa pau i allunya de l'arbitrarietat i de l'aparent absurd la mort de l'ésser estimat. Aquestes víctimes, com gairebé totes les víctimes, sortiran amb una sensació agredolça del judici, perquè sabran, però mai no sabran tot el que elles volen saber. Un judici no és sinó un procediment en el qual busquem provar racionalment si es van produir uns fets, si aquests fets els van dur a terme les persones concretes que són al banc dels acusats i si encaixen en un tipus penal i han de ser castigats. Aquest és l'objecte del judici oral i això és tot el que les víctimes hi trobaran. Ni més ni menys. No convé, doncs, crear-los falses expectatives sobre l'abast de la justícia penal.

La barbàrie escapa de tota comprensió. No esperin del tribunal la revelació d'una veritat global i absoluta, perquè és segur que no l'obtindran

La reparació moral i la veritat total no s'obtenen en el transcurs d'una vista, per molt que l'advocat s'entossudeixi a fer-ho veure així. Els atemptats islamistes, a més, per les seves característiques pròpies produeixen una frustració més gran a víctimes i familiars, ja que és difícil que els autors materials dels fets arribin a asseure's al banc dels acusats. En uns casos prou coneguts, perquè prefereixen la immolació a la detenció —com va passar al pis de Leganés amb els autors materials de l'11-M— i en altres de més recents a Europa, i en aquests que ens ocupen, perquè les policies estimen que el risc d'intentar capturar-los, si porten possibles explosius al cos, és molt alt i decideixen abatre'ls.

Hi ha moltes altres llacunes que quedaran sense aclarir, sense que això vulgui dir que sigui a causa de conjures estranyes. No sempre es pot conèixer tota la veritat i la mort és un gran silenciador. No els anomenin, si us plau, forats negres. No ho són. És l'abast limitat del procés penal, que serveix per al que serveix i no ha de servir per a res més. Fa mesos que llegeixo les suspicàcies que desperta la figura de l'imam de Ripoll i la seva relació amb el CNI i, segons la meva modesta opinió, no deixa de ser una característica comuna d'aquests atemptats que els lliguen amb molts altres. En els atemptats de l'11-M hi havia un nombre elevat de confidents de la policia, de la Guàrdia Civil i també dels serveis secrets. S'ha d'entendre que per trobar confidents cal reclutar-los entre els que són dins o a prop del perill que t'interessi i que és ingenu pensar que aquestes persones no poden donar gat per llebre, com de fet passa, als seus controladors. És més probable fins i tot que acceptin ser confidents per sentir-se més segurs en els seus propis tripijocs delinqüencials. Tampoc no oblidem que en els atemptats de Madrid també van ser nuclis centrals la mesquita d'Alonso Cano i la finca de Morata.

Ens agradi o no, els atemptats islamistes de Barcelona van seguir un patró conegut i no massa diferent dels de Madrid. Sí que resulten impressionants, i inèdits en comparació, els vídeos exhibits a la sala de vistes i gravats pels mateixos terroristes. L'arribada del Daesh va propiciar aquesta nova vis exhibicionista pròpia dels temps de les xarxes socials que es desplega en aquestes valuoses proves.

La barbàrie escapa de tota comprensió. La reparació que necessiten les víctimes va mes enllà del càstig que pugui imposar el tribunal i que tècnicament serà difícil que pugui condemnar els únics supervivents pels assassinats, ja que no en són els autors materials. Aquesta reparació els l'ha de donar la societat, no oblidant el seu patiment. No esperin del tribunal la revelació d'una veritat global i absoluta, perquè és segur que no l'obtindran. Ara bé, la que obtinguin serà certa. No donem crèdit a conspiracions estranyes, perquè no els convé a ells ni a nosaltres com a societat.

I sort amb Guevara, que no és l'esbarzer ardent, però els farà parlar d'ell.