Hem sabut aquests dies que, a la fi, el magistrat Enrique López exercirà la que sempre va ser la seva vocació secreta i no tant: la de polític. Ara López és conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, quan anteriorment, quan era membre de l'òrgan de govern dels jutges, feia servir la seva posició per proporcionar informació i afavorir la presidenta Aguirre i al seu llavors conseller de Justícia, Alfredo Prada. Tants anys i un pas motoritzat pel Tribunal Constitucional per tornar als orígens! La vida de vegades et destil·la i et converteix en la teva pròpia essència. Una alegria per a la Justícia. Enrique López, el més polític dels magistrats ja és finalment un polític a cara descoberta. Esclar que ve malejat. Si ell mateix s'ocupava de pressionar en els gabinets de premsa i els magistrats als quals tenia accés per obtenir dades i dates amb les quals traficar i acontentar els polítics de la CAM, intentarà ara el mateix per autoproveir-se? No hi ha dubte que caldrà un marcatge molt proper sobre aquesta qüestió.

Des d'un altre punt de vista, el nomenament és un alleujament. Enrique López ja no és la pedra a la sabata de Lesmes que ha hagut de plomar no només les normes sinó fins i tot les sentències del Tribunal Suprem per mantenir-lo a la Sala d'Apel·lacions de l'Audiència Nacional, sí, aquella que revisa totes les sentències de l'AN, inclosa la de Trapero. Una posició que seguia en dubte ja que els recursos i l'emprenyament del Tribunal Suprem per l'incompliment de les seves decisions anava en augment. Que ara López surti a l'arena política els treu un problema de sobre i tornarà a la Sala d'Apel·lacions la seva estructura legal: tres magistrats sense l'interessat afegit de López i Velasco. I ho farà perquè Velasco només era la rèmora afegida a la imperiosa necessitat de col·locar-hi López. Estava en les mateixes circumstàncies que ell i si n'estiraven un, estiraven l'altre. Ara que el soldat López ja ha estat armat conseller, la lluita per Velasco decaurà i s'aplicarà el criteri del Tribunal Suprem. Això és bo, des d'un punt de vista processal, per a la part del procès que serà jutjada a l'AN.

El que ocorre és que no és l'única circumstància que influirà en el que passi amb Trapero i la resta d'acusats o en els altres procediments associats que s'instrueixen i s'hauran de jutjar a Catalunya. Haver arrabassat la competència per jutjar els fets als òrgans territorials per atreure'ls als centrals, aquells que sempre han estat una assegurança que la raó d'Estat tindria el seu lloc en el procediment, provocarà una sèrie de disfuncions en cascada que començarem a veure en els propers mesos. Totes derivaran del fet que serà l'òrgan cridat a pronunciar-se l'últim el que ho farà en primer lloc.

La creativitat interessada en matèria jurídica, aquella que ve tan bé per a les finalitats perseguides, altera la lògica del sistema i aquesta alteració s'amplifica i s'estén de formes insospitades i incontrolables

La sentència del Tribunal Suprem sobre el procès arribarà en algun moment entre el 23 de setembre, mai abans, i el 14 d'octubre, mai després. Si em demanen la meva setmana favorita, jo indicaria la que acaba amb el pont de la Festa Nacional d'Espanya, però això és només perquè jo soc maquiavèl·lica, veig com n'és d'emblemàtica, la data, i sé que als jutges els sol agradar fer detonar les sentències i just després desaparèixer del focus. Un pont és un moment preciós per a això. Insisteixo que no tinc cap dada. Només deixo volar la imaginació.

La sentència esmentada, que tot apunta que hi haurà dures condemnes, establirà no només un relat de fets provats sinó també els delictes en els quals aquests encaixen. La qüestió és que en el relat de fets entraran, amb tota probabilitat, tot un conjunt de fets i realitats que estan sent instruïdes i jutjades de forma separada de manera que, almenys moralment, establiran un marc del qual difícilment podran moure's la resta dels tribunals enjudiciadors. El que el tribunal presidit per Marchena determini que ha passat serà sentència ferma i establirà la veritat judicial. Sens dubte no veig grans possibilitats que un judici a l'Audiència Nacional contradigui aquesta "veritat judicial" de l'òrgan suprem, així que podran valorar la participació particular de cada acusat però amb un teló de fons difícil de tocar. Tindrien sempre sobre seu l'espasa de Dàmocles de la revocació. Això converteix el procediment dels mossos en quelcom complicat.

És veritat que tant l'AN com el TSJC podrien establir veritats factuals diferents. Podrien dir-nos que en posar a la coctelera coses diferents –proves diferents, línies de defensa diferents– el resultat no ha estat el mateix. I després en els recursos comptar amb l'inconvenient del TS per alterar els fets provats amb la immediatesa del judici. Ara bé, com convencerien la societat que existeixen diferents "veritats"? Seria possible com que, per exemple, el TS considerés que s'ha produït una rebel·lió en la qual la violència es va expressar, per exemple, davant la Conselleria durant els registres i que en un altre tribunal es decidís que això va ser una altra cosa? És el que passa quan es forcen les coses i s'altera la lògica del sistema. Sempre ha passat igual. La creativitat interessada en matèria jurídica, aquesta que va tan bé per a les finalitats perseguides, altera la lògica del sistema i aquesta alteració s'amplifica i s'estén de formes insospitades i incontrolables. Això passarà de nou aquesta vegada. I passarà perquè la causa, en cas d'haver-se obert, mai no s'hauria d'haver fraccionat, però era "necessària" per arrabassar-la del territori. El que comença malament no pot acabar bé.