"No soc mai capaç de creure de debò la importància del que dic"
André Gide
Com en els vells temps, les plomes s'entrecreuen i ens tornen als romàntics temps en què els més civilitzats creuaven idees, reptes, invectives i fins i tot insults, per estalviar-se els sabres. “Yo te untaré mis obras con tocino, porque no me las muerdas, Gongorilla”, deia Quevedo. “Anacreonte español, no hay quien os tope”, li contestava Góngora. Allò eren homes de lletres, rivalitat de poetes, mentre que el que aquests dies hem viscut a La Vanguardia, xocs de lligalls i de lleis, no és tan lluït. Començava la polèmica amb el fiscal Zaragoza titllant d'atzagaiada la resolució belga sobre el lliurament de Puig i li tornen la pilota avui Puigdemont i altres polítics catalans encausats o condemnats, acusant-lo de despropòsit a ell.
Sense ànim de polemitzar, amb ells, s'entén, els diré que en aquest duel d'atzagaiades cap de les parts no s'ha escapat sense deixar-se'n alguna en els seus escrits, però que també en ambdós casos es diuen veritats com temples. Així que en aquest món traïdor res no és veritat ni és mentida, encara que Calderón no entrés en discussions ni insults, i en els articles, que segons la meva modesta opinió no van haver de ser escrits, passa el mateix.
Parteixo de la base que sobre la forma en què la primera instància belga ha resolt el tema de l'OEDE de Puig hi ha controvèrsia jurídica possible, encara que són majoria els juristes que he consultat que coincideixen amb Javier Zaragoza que el jutge belga s'ha extralimitat entrant a valorar la qüestió de competència del Tribunal Suprem o d'un altre tribunal espanyol en aquest cas. El primer tema jurídic és, doncs, fins on pot arribar el tribunal d'execució de l'OEDE a l'hora de supervisar els requisits i valorar la competència dels tribunals, i el segon és quin tribunal espanyol era efectivament competent per instruir procediments i jutjar els polítics catalans. Són dues coses diferents. Així, juristes i magistrats als quals he consultat, i dels quals sé fefaentment des de fa molts mesos que consideren que la competència va ser arrossegada arterament cap a Madrid per motius polítics i forçant la norma, creuen, tanmateix, que els belgues s'han extralimitat. Els motius que al·lega Zaragoza en el seu escrit són compartits per companys i col·legues que no aproven gens les trampes que es van fer durant el cas del procés. "Tinc molts dubtes sobre la competència del Tribunal Suprem, sobretot perquè infringeix drets dels afectats, però això qui ho ha de dir és la justícia espanyola i després, quan no ho hagi fet i s'hagin esgotat tots els recursos, la justícia europea de forma subsidiària", em comentava un d'ells.
Això no impedeix, sens dubte, que l'advocat de Puig fes molt bé d'aprofitar qualsevol escletxa en favor dels interessos del seu client. Quan Zaragoza parla al seu article del que als grans òrgans centrals es denomina "la clàusula belga", aquest plus d'empipament que sempre va posar Bèlgica, ho fa perquè és una cosa que ja ve de lluny, i serveix per posar en relleu que Boye ha fet la seva feina en conèixer aquesta característica determinada dels belgues i posar-la al servei dels seus clients. Vol dir això que el que els belgues han dit sigui sagrat? No té per què, vol dir que un advocat hàbil es va imaginar que era probable que en aquest lloc fessin aquestes coses. Encara queda un recurs per veure, de tota manera.
No tenen raó, llavors, els polítics encausats o condemnats que firmen la resposta quan afirmen que el fiscal s'agafa al "tot és ETA". Això és una finta dialèctica de difícil digestió. Zaragoza exposa un cas que es refereix a la desapareguda banda terrorista perquè aquests casos, i n'hi va haver alguns, van ser els primers que es van trobar a l'Audiència Nacional quan es va posar en marxa l'euroordre. Veuran, Zaragoza és cabut, una mica fanfarró i presumeix de no arrugar-se, però mai no ha estat de la confraria del tot és ETA a la qual es refereixen. La història és la història i els fets de cada un són sobre la taula. Zaragoza no va ser mai Fungairiño.
Estratègicament potser cap dels dos articles [...] no afavoriran les seves respectives postures
En la polèmica del no-lliurament de Puig, hi ha qui pensa que més que tenir raó Zaragoza, el que passa és que no la té el jutge belga i que bé podia haver-se estalviat el fiscal del Tribunal Suprem caure en provocacions en un diari sobre una qüestió purament jurídica en un to "sobrat i agressiu al qual li falta mesura i ponderació". Aquest estil pertany a una nova tendència inaugurada per Consuelo Madrigal contra el Govern i s'allunya del to necessari per a una veritable discussió jurídica.
I és que entra una mica en la fatxenderia quan, com li retreuen, afirma que el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l'ONU és "un grup d'experts contractats ad hoc per les defenses". El grup, compost per activistes de Drets Humans, advocats de litigis estratègics i altres experts, dona la seva opinió independent sobre moltes qüestions. No treballen a sou però, sens dubte, no són un tribunal que dicta sentència perquè el jutge belga s'hi basi com a font de dret. Així que això també és discutible.
Finalment no puc dir-los qui la fa més grossa, l'atzagaiada, vull dir, si Zaragoza o Puigdemont, però sí que estratègicament potser cap dels dos articles, que tant han alegrat periodistes i lectors, no afavoriran les seves respectivespostures. La del fiscal del TS perquè serà adjuntada com a documentació davant de la Justícia belga en el recurs que encara s'ha de veure sobre Puig i pot ser que als jutges d'allà no els agradi un pèl, ni pel que diu d'ells ni pel fet que un fiscal que està en el procediment s'expressi així en un diari. La segona, la dels polítics condemnats, perquè els seus recursos sobre qüestions penitenciàries encara les ha de veure el Tribunal Suprem i tampoc no sol ser recomanable anar amb gaites fora del procediment contra els fiscals.
Qui guanya el duel? Per mi, Quevedo.