"L'espanyol mitjà s'ha convertit en un ésser anestesiat i amb poques ambicions transcendentals"

Stanley Payne

Sempre he estat molt tolerant amb els vicis dels altres, no tant amb els meus, i així, encara que mai no em va passar pel cap provar cap droga, tampoc no em pertorbava que la gent experimentés el que volgués mentre no m'impliqués. Això sí, el que sempre em va causar un estupor monumental, difícil de superar, va ser que hi hagués persones a les quals els posessin davant una dosi d'anestèsic per a cavalls i els semblés bona idea introduir-se-la al cos. La primera vegada que ho vaig veure va ser en un diari nacional en el qual treballava fa molts anys. Ho va acceptar un col·laborador per fer un reportatge sobre la droga més nova del moment. Flipant.

Aquesta mateixa sensació, entre l'estupefacció i la por, em genera el fet de comprovar com la democràcia espanyola, les seves institucions i els seus votants accepten cada vegada amb més alegria les dosis d'anestèsic de cavall que els injecten als altres i a ells mateixos. Els encanta al·lucinar. Les conseqüències de l'operació Volhov —jo no m'empasso això del déu dels boscos i la fertilitat, els noms d'operació sempre tenen alguna relació divertida i maquiavèl·lica per qui les bateja— en són una bona mostra. No és la primera vegada que ho veiem. Tota la judicialització penal del procés ha estat possible gràcies a dosis no escasses d'anestèsic democràtic i intel·lectual, però estem davant d'una altra reedició que hauria de preocupar qualsevol ciutadà honest. En lloc d'aquesta reacció d'inquietud, veig periodistes que es delecten publicant converses privades, filtrades de manera il·legal, en les quals es descobreixen xafarderies —per molt sucoses que siguin, són xafarderies, no dades rellevants per a la formació lliure d'opinió pública democràtica— i tripijocs entre persones totalment alienes al procediment, per cert molt boig, que s'instrueix.

Quan en democràcia fallen els controls i salten les barreres, no només salten les legals com ha passat en aquest cas, sinó també les convencions democràtiques respectades pels usos i costums i l'ètica comuna. Fa vint anys, no hauria passat res d'això. Ara passa com si res. Aquesta és la ketamina social que ha adormit també els jutges o que els ha provocat estranyes reaccions, impròpies de la seva condició. A qui li sembla bona idea rebre les converses entre personatges públics i altres persones, en les quals parlen de coses no relacionades amb cap fet penal, i reproduir-les sense la més mínima valoració deontològica? No és bona idea per a un periodista amb principis, però tampoc no ho és per a qualsevol que, en estat lúcid, s'adoni que ell mateix pot veure's sotmès a una exposició així en qualsevol moment. Els periodistes parlem amb moltíssima gent, qui ens diu que cap d'aquestes persones no ha estat sotmesa a vigilàncies exhaustives, precipitades i alienes al control de drets i garanties que exigeix el procediment? Mira que una sospita de frau fiscal te la munten en un tres i no res i d'aquí a la conspiració de malfactors hi pot haver només un atestat creatiu. "Ningú no suportaria que escodrinyessin les seves converses privades i després les difonguessin", em comentava l'altre dia una important figura del món de la comunicació. Ningú. Vostès tampoc. Segur que han criticat el cap o s'han ficat amb algú o han fantasiejat o han discutit. Ningú. Per això, per aquesta múltiple indecència, la de qui filtra il·legalment per interès, la del jutge que no expurga ni controla el material, i la de l'últim dipositari que ho publica, sense aplicar criteris ni professionals ni egoistes, no resulta forassenyada la comissió d'investigació proposada per tots els partits nacionalistes en el Congrés i de la qual s'acaba de despenjar Unidas Podemos, no però sí, cosa que sembla indicar que dins del govern espanyol no agradava. I no ho és, forassenyada, perquè la investigació deguda no funciona, perquè això comença a respondre a una pauta inacceptable d'espionatge polític i d'estigmatització de l'adversari, i perquè aquesta situació és inacceptable en una democràcia que no es posi ketamina en vena cada estona. Els lletrats han informat favorablement de la comissió i la mesa es retratarà quan decideixi si fer-ho o no. Si no estiguessin anestesiats, tots els partits s'adonarien que les pràctiques il·lícites d'aquest tipus poden acabar tocant-los a tots i no perquè hagin fet una cosa reprovable, sinó per simple llaminadura de deixar despullat el rival.

L'arribada de les tecnologies digitals a un procediment obsolet ha propiciat uns buits legals que han convertit tot el procés d'instrucció en un espectacle mediàtic i això no és sostenible en una democràcia avançada que pretengui respectar els drets fonamentals

Això fa vint anys no hauria passat perquè gairebé ningú s'atrevia a filtrar sumaris complets a la premsa, ni els advocats. Un temps després, quan ja es gosava, els jutges encara s'esforçaven a col·locar marques d'aigua, trucs com errates diferents a cada còpia informàtica per dissuadir o poder localitzar l'infractor. Ara les còpies digitals corren com la pólvora i arriben als periodistes abans que als mateixos advocats del procediment i això ha estat així literalment en el cas Volhov.

La qüestió és greu, ja que estem assistint a com magistrats accepten la invasió indiscriminada i poc argumentada, prospectiva, de la intimitat en unes operacions que busquen objectius clarament polítics, però també obtenir informació i documentació que pugui servir com a arma en el xoc de partits. Això va passar, per exemple, amb la instrucció després arxivada al delegat del govern espanyol a Madrid, que va obtenir quantitats ingents de documentació pública, i passa, sens dubte, amb la Volhov, en la qual s'ha arrambat amb tot: mòbils, ordinadors, tauletes, rellotges, correus electrònics, arxius del núvol i tot el que es pugui imaginar. Un fet significatiu és que fossin els fiscals els que insistissin en la desproporció de la violació de drets que es proposava, en reiterades ocasions, i que el jutge, nomenat per la llei per protegir els drets, va tirar pel dret. Passarà alguna cosa? No, i aquesta és una de les claus per les quals aquest tipus d'abusos amb vernís legal es produeixen i es produiran cada vegada més. Ja veuen, un anònim explicant rocambolesques històries que un periodista sagaç hauria tirat a la paperera —a tots ens escriuen sonats— serveix per esbudellar i esbombar la intimitat fins i tot de persones alienes a la història, això sí, persones sospitoses per les seves idees independentistes.

Em fa por que la ketamina ens faci embogir a tots. Ja veuran com hi ha periodistes a qui no els agrada que jo digui això, però jo no vull tenir clics a còpia de violentar drets. L'arribada de les tecnologies digitals a un procediment obsolet ha propiciat uns buits legals que han convertit tot el procés d'instrucció en un espectacle mediàtic i això no és sostenible en una democràcia avançada que pretengui respectar els drets fonamentals. Vam començar fa 15 anys aconseguint que ens deixessin posar càmeres en els judicis, que són públics —i encara així hi havia problemes— i hem acabat veient en directe les declaracions reservades en fase d'instrucció gravades pel mateix jutjat. Aquest és un procediment penal inexistent, inventat, públic, exhibit, que no es troba en la llei i que té conseqüències.

El nou avantprojecte de llei d'enjudiciament criminal ens promet regular la restricció de la publicitat d'aquestes actuacions i l'afany per protegir la presumpció d'innocència, prohibint pràctiques que la vulnerin durant la instrucció. Això és molt lloable, però ho serà menys si no és capaç de trobar la fórmula —tècnica, coercitiva o ambdues— que ho impedeixi i si continua sent impossible que els magistrats tinguin responsabilitat pel seu abandó en la protecció dels drets, pels quals estan obligats a vetllar, i si no s'arriba al fons del que passa a l'interior d'alguns cossos, que sembla que s'han escapat del control judicial per passar a ser els que mouen els fils del procediment.

La ketamina inspira experiències properes a la mort, també de les democràcies.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bea Talegón
Opinió La distància de la justícia Bea Talegón
Gonzalo Boye
Opinió Alerta: cosacs a la Diagonal Gonzalo Boye