"Qualsevol mesura que es prengui abans d'una pandèmia semblarà exagerada i qualsevol que es prengui després semblarà insuficient"

Leavitt, exsecretari de Sanitat dels EUA.

 

Cap reivindicació política no es pot considerar digna si incorre en causa d'inhumanitat. Aprofitar aquest dur i perillós moment que ens uneix com a membres d'una espècie amenaçada, la humana, per intentar obtenir qualsevol tipus de rèdit és simplement vergonyós. I això ho dic urbi et orbi, de manera que no m'importa rebre les escopinades d'uns i d'altres, sempre que siguin virtuals, que soc grup d'alt risc i preferiria no morir encara. Si m'ho permeten. La veritable qüestió ara mateix és que existim un grup ampli de població, entre els quals segur que es troben alguns familiars i coneguts seus, que necessitem que s'esforcin a remar per nosaltres. D'això va la cosa. Es pot, en cas contrari, optar per la mena de genocidi acceptat i quantificat que han triat els britànics. O, potser, no l'han elegit ells, perquè quan van anar a votar que volien continuar sols, que en tenien prou amb ells mateixos, no sabien de quin tipus d'autosuficiència parlaven ni de quin tipus de solitud.

No existeix cap polític ni cap govern capaç de gestionar a la perfecció aquesta insòlita pandèmia que ens recorda a cada instant que som igual d'insignificants davant de les forces de la naturalesa que ho hem estat sempre. El nostre cos, els nostres òrgans, que no entenen d'identitats, sentiments, ideologies o races, estan a mercè d'un microscòpic virus devastador. Tanquem-li el pas, però no tanquem el seny i, sobretot, no tanquem la humanitat, perquè és la humanitat la que ha de ser capaç de frenar la pandèmia i potser destruir el virus. Qualsevol altra idea ens posa novament en perill a tots. Si el coronavirus aconsegueix mantenir-se en qualsevol zona del món, mutarà i tornarà a nosaltres una vegada rere l'altra, visquem on visquem i parlem la llengua que parlem. Aconseguir una vacuna és un esforç global, dels resultats del qual s'ha de beneficiar tota la humanitat.

Humanitat.

Un concepte que sembla que se'ns escapa en cada egoisme, en cada individualisme, en cada particularisme i en cada intent d'aprofitar políticament una situació d'insòlita gravetat que no pot beneficiar ningú que no pugi a la barca comuna per remar.

El virus és microscòpic, però la lluita contra ell ha de ser macroscòpica. El que cal frenar és el contagi i, per tant, el flux de persones, però a més cal fer-ho dins dels estàndards exigits per una democràcia liberal

Llegir a les xarxes que s'estigmatitza els "madrilenys" o els italians o els que van fer tal o tal cosa és un esforç estèril. Creguin-me. La majoria dels ciutadans només aplaudirà, ara i després, aquells que donin suport a l'esforç col·laboratiu. Humanitat és l'única pàtria que té sentit ara. De fet, gran part de l'origen del problema té a veure amb els intents polítics per retardar l'impacte de les notícies. A la Xina se sap que el pacient número 1 —encara es desconeix la identitat del pacient 0— es va infectar el 17 de novembre i el nou Covid-19 va ser descobert el dia 11 de desembre. Un mes. Malgrat això, el govern xinès va intentar minimitzar el brot, va censurar les xarxes i va assetjar els metges que van intentar donar l'alarma. El govern xinès va ocultar el que sabia i fins i tot va ordenar als laboratoris destruir les proves, alhora que va deixar que cinc milions de persones sortissin de Wuhan a celebrar l'Any Nou. Quan va decidir confinar la província de Hubei també va avisar amb un dia d'antelació.

Quant d'això té a veure amb el que vivim ara?

El mes de febrer les mascaretes van desaparèixer de les farmàcies a Madrid, comprades massivament per la comunitat xinesa, que afirmava que ho feien per enviar-les a les seves famílies. El 13 d'aquell mes havien mort 242 persones en una jornada i la Xina només era capaç de fabricar 80 milions de màscares al dia, la qual cosa feia necessari com a mínim 18 dies per fabricar-ne almenys una per a cada habitant.

Ara la Xina ha frenat el virus i assumeix enviar ajuda tècnica i material.

No van cometre errors de temps els xinesos? Ho van fer per qüestions polítiques? Les variants del virus que han arribat a la península Ibèrica són mutacions de diferents soques, de manera que tampoc no van entrar totes de la mateixa forma.

És moment ara d'emprendre-la amb totes aquestes evidències o de lluitar junts pel nostre benestar com a espècie? Ja hi haurà temps.

El virus és microscòpic, però la lluita contra ell ha de ser macroscòpica. El que cal frenar és el contagi i, per tant, el flux de persones, però a més cal fer-ho dins dels estàndards exigits per una democràcia liberal. No es pot clamar per les mesures d'un estat dictatorial, perquè això és tant com afirmar que estem disposats a renunciar a les nostres conquestes i que ho cedim tot per sentir-nos una mica més segurs. Una deriva que va començar amb l'11-S i que esdevé un esquer al qual solen picar molts incauts. El fi no justifica els mitjans ni per preservar la unitat territorial d'Espanya, com ha passat, ni per frenar una pandèmia.

No, no crec que tingui sentit racional pensar que Catalunya pot protegir-se amb una espècie d'aïllament per tancament de fronteres i tinc la sensació que els que ho propugnen estan pensant més a demostrar que aquestes fronteres existeixen que en l'efectivitat de la mesura. Macro. La bestiola és micro i la lluita ha de ser macro. Els recursos que es puguin aplegar han de ser obtinguts a gran escala perquè seran més efectius. Tant els 200.000 milions que només pot mobilitzar el govern espanyol com la resta, i tant de bo obtinguéssim solidaritat i compromís a escala europea, perquè encara ens anirien millor les coses.

Quan això passi, que passarà, ja tindrem temps d'avaluar com es va gestionar i mesurar la talla de cada governant i el tindrem també per estudiar què passa quan un cap de l'estat admet que l'anterior va dur a terme pràctiques corruptes i, fins i tot, tornarem a parlar de com el TJUE ha clavat una nata a Llarena en dir-li que ho va fer malament des d'un principi i que va vulnerar drets quan no va deixar que es personessin els que no van comparèixer i es van expatriar. La vida seguirà i per a tot hi haurà temps. Ara és el moment de mantenir-nos a distància, però de sentir-nos abraçats, tots, com a espècie humana davant d'un enemic que ens vol posar en perill. No tanquem la ment.

Això de no tanquem el cor ho dic per algunes coses que es veuen a les xarxes. Alguna tan mesquina que qui la va posar l'ha esborrada ja. Sí, estan morint els nostres pares, els nostres éssers estimats i tenim por que morin d'altres. És el moment d'obrir la porta a la grandesa de l'ésser humà i no a la petitesa sòrdida.

Ho farem junts. I és bonic.