“Cuanto peor, mejor para todos y cuanto peor para todos mejor...”
Mariano Rajoy
La qüestió catalana és, sense cap mena de dubte, la qüestió que ara mateix mediatitza tots els processos polítics espanyols. Dilluns va quedar meridianament clar. No només que el cap de l'Estat tenia la necessitat de deixar clara la presència de la Corona a tot el territori ―com ja va fer Sánchez amb el seu Consell de Ministres― sinó també que les eleccions de diumenge es votaran en clau catalana. Els experts no es posen d'acord en els votants que són capaços de desplaçar-se encara entre blocs ideològics, però sí que va quedar molt clar que la gradació i la qualitat de les respostes davant del problema català són decisives a l'hora d'aconseguir els moviments tant interns com entre blocs.
En aquest camp les coses no han anat a millor sinó a pitjor. És evident que les actituds coercitives són les que més adeptes tenen entre els espanyols. Si no fos així, no hi hauria una pugna per alinear-se amb la mà dura, que inclou des del viatge dels socialistes a la penalització del referèndum, només frenat per la mà d'Iceta, fins a les suspensions autonòmiques, les intervencions, les detencions il·legals ordenades des del poder polític i l'anul·lació global de l'Estat de les Autonomies sobre el qual s'assenta la Constitució espanyola, que va proposar sense immutar-se la ultradreta. A pitjor. La postura de Pablo Iglesias és la més lògica, la més acceptable des d'un punt de vista intel·lectual i polític, però la que menys ven i la que més risc suposa i ell ho sap. És possible que l'independentisme català estigui oblidant la força que al seu torn exerceixen els milions de votants que cada vegada estan menys disposats que els parlin de diàleg i de cessions. Són allà i atorguen el poder. Tensar la corda implica tensar no només els ressorts de l'Estat o els governants sinó tensar tota la cadena que acaba en milions de persones per a les quals la causa catalana no desperta ja cap simpatia, que estan ja molt farts i que només demanen que això s'acabi una vegada per sempre i no demanen que es faci, precisament, amb una solució a la canadenca.
El problema català està portant l'eix de la intolerància cap a extrems als quals mai no va arribar ni amb el terrorisme basc
Hi ha qui defensa que com més incomprensió es genera, més animadversió, més sentiment que tota aquesta qüestió impedeix que els governants se centrin en els problemes reals, millor anirà a la causa catalanista. Jo no ho crec. El cert és que diumenge milions de persones votaran contra l'independentisme català en diversos graus. Contra l'independentisme des del feixisme centralista o contra l'independentisme des de l'esquerra internacionalista. El cert és que el problema català està portant l'eix de la intolerància cap a extrems als quals mai no va arribar ni amb el terrorisme basc. La frase d'Abascal al portaveu del PNB, "si podem, us il·legalitzem", mai no havia estat pronunciada amb aquesta facilitat, amb tan poc escàndol, amb tanta frivolitat i tanta normalitat en tota la democràcia. Jo no crec que ningú pugui pensar que la involució espanyola pugui resoldre's en la llibertat dels catalans i si algú ho analitza així, s'equivoca.
Després del debat de dilluns i les últimes enquestes que donen una pujada molt important de Vox, alguns trackings de partits parlen fins i tot de prop de 50 escons, la governabilitat es desfà com un bolado. La gran esperança del PSOE no és, com ja va deixar clar Sánchez en el debat, pactar amb Iglesias i amb ERC. Aquesta porta crec que s'ha tancat des d'instàncies a què és difícil fer-los manifestacions o posar-los barricades perquè, ells sí, s'han secessionat de la societat fa molt temps. En totes les capelletes madrilenyes es murmura amb la precisa possibilitat que la qüestió catalana portaria al final al PP, en segona votació, a una "abstenció patriòtica", similar a la de Díaz que tant va injuriar Sánchez, per permetre als socialistes governar en solitari i "sense hipoteques" sobiranistes. Aquesta possibilitat, que no dubto que es plasmarà si la distància del PSOE és evident i si el PP té la força parlamentària per fer-ho, es podria veure amenaçada si Vox debilités massa els populars.
La cosa no pinta bé i no augura un govern llarg. No podrà haver-n'hi almenys fins que les eleccions catalanes aclareixin les postures i, com esperen a Madrid, canviïn les cares fins a permetre canvis subtils de rumb sense que pateixi la demoscòpia. Ningú no compta que la tensió baixi ni el diàleg s'instal·li ni hi hagi cap gest mentre les cares dels partits catalans no siguin diferents de les que van encapçalar el procés.
Així que així estem. Els espanyols a votar sobre Catalunya diumenge i els partits catalans fent una precampanya d'aquestes eleccions. Res no quedarà tancat fins a les pròximes eleccions catalanes, la data de les quals encara està pendent de decidir-se o de ser decidida pels esdeveniments.
Com pitjor, pitjor per a tothom.
Continuo sent dels estúpids que demanen la pau i la paraula.