"El passat és un país estranger: allà les coses es fan d'una altra manera"

L. P. Hartley

No hi ha res més patètic ni més mesquí que aquesta petita alegria que sentim quan d'altres posen en un mal tràngol els nostres enemics. No hi ha res més idiota si, a més, aquests enemics són dels nostres. És potser un dels relats més absurds en què es van embarcar alguns partits polítics, alguns líders i alguns seguidors seus encegats. Tan ridícul que molts es van oblidar de comprar un nou argumentari contra els interessos comuns i es van disparar amb l'argument gastat de l'època Rajoy que comparava una crisi financera amb l'economia domèstica i parlava de no gastar més del que s'ingressa i d'estalviar en tot allò que fos social o comunitari.

El clan dels mesquins és també el clan dels idiotes perquè està constituït per tots aquells que prefereixen fer-se fotre a donar suport a una cosa que recaigui en el bé comú. I no han estat pocs els que s'han quedat palplantats aplaudint les fanfarroneries de Rutte i els seus adlàters. Cadascú ho ha fet per les seves pròpies i tristes raons: per veure si el govern central se n'anava en orris, perquè no es reconeixen dins d'un país membre de la UE perquè prefereixen tenir-ne un de propi o per mera estratègia de pensar que si Espanya s'enfonsa, algú en traurà profit. El cert és que amb això, com amb la monarquia, si el que existeix s'esfondra, hi ha més probabilitats que sigui a favor de la ultradreta que de cap altra cosa. Jo no hi jugaria en les actuals circumstàncies.

Potser per això avui molts fan com si res no hagués passat a Brussel·les, però els qui tenim esperit europeista, els qui ens sentim sobretot europeus, ens hem d'alegrar infinitament del salt qualitatiu després d'uns dies de negociació agònics. Europa s'ha donat una oportunitat i això ens ha de fer sentir contents. El passat és un país estranger, el futur és la veritable pàtria de tots els europeus. Aquest futur és el que ha sortit reforçat. La solidaritat, la resposta conjunta davant d'un perill conjunt i la feina en comú han vençut la garreperia dels que pretenen que per estar situats per sota d'un paral·lel som d'una altra casta.

En aquest nou present, fins i tot les lluites més emblemàtiques s'han d'adequar a un nou escenari que és comú per a tota la humanitat i en el qual els europeus hem decidit lluitar units

El que s'ha aconseguit no s'adiu a la metàfora que esgrimeix Sánchez, la del Pla Marshall, perquè aquí cap potència estrangera no ens ve a rescatar, sinó que és la mateixa Europa la que es mostra capaç d'aixecar-se sola d'un cop com el de la pandèmia i ho fa amb una mutualització de deute que ens porta als anhels més càndids del projecte. Rutte continua insistint que es tracta d'una "operació puntual" i que això no es convertirà en una transferència permanent de riquesa del nord al sud, però això només és propaganda, perquè a la Unió Europea quan es fa un pas és difícil tornar enrere.

En aquesta mirada cap al futur es troba el de tots, catalans inclosos. Per molt que alguns vulguin continuar habitant en el passat, la pandèmia ha canviat paràmetres que mai no tornaran a ser iguals. Els actes en la història responen a un context i no hi ha dubte que aquest ha canviat d'una manera decisiva. Els ciutadans de tot Europa reclamaran dels seus governants seguretat sanitària, una vacuna i una forma de recuperació que ens permeti tornar a fer front a amenaces similars en un futur. Encarar per fi el nou segle. Els ajuts aprovats a Brussel·les estan lligats no a un nou austericidi, com reclamaven els més abjectes, sinó que els projectes estiguin alineats amb l'Acord de París sobre el clima i que avancin en aquesta direcció de conservació del clima i del planeta. Els ingressos suplementaris que buscarà la UE també van per aquest camí: una taxa sobre el plàstic no reciclat, un mecanisme de control del CO2 que encarirà els productes més contaminants i una taxa diferida a les grans tecnològiques.

És hora, doncs, d'arremangar-se i posar-se a treballar. Hi haurà els qui insisteixin a mantenir-se a la pantalla anterior, sobretot els polítics, però no hi ha dubte que qualsevol ànsia, qualsevol reclamació, qualsevol reivindicació, es juga ara en un escenari diferent i amb unes regles diferents. Això és vàlid per a Podemos però també per a JxCat i ERC. En aquest nou present, fins i tot les lluites més emblemàtiques s'han d'adequar a un nou escenari que és comú per a tota la humanitat i en el qual els europeus hem decidit lluitar units.

El passat ara sona molt llunyà, allà les coses es feien d'una altra manera. És molt possible que ser patriota en aquesta nova era impliqui entendre-ho.