"Els homes i els reis han de ser jutjats per la seva actuació en els moments crítics de les seves vides". Winston Churchill

És caure molt baix dir que toques el dos quan es declara una pandèmia i esperar per dir que tornes que es declari una guerra. Massa vulgar per al cap d'estat i amb poc estil fins i tot per a la Casa de Borbó. Aquest truc d'ocultar-se rere una cortina de fum no és propi de gent règia. Amagar-se no té classe. Està reservat a assessors de pa sucat amb oli, ni tan sols als grans gurus que fan gala de més sofisticació. No han estat a l'altura o no han volgut estar-hi.

I vostès i jo, i tots, d'espectadors o de voyeurs. S'ha de tenir en compte que ens han ofert una carta entre pare i fill, que és una manera moderna i respectuosa de dirigir-te a l'opinió pública d'un país democràtic o a les seves institucions. El que sabem ho sabem per una via que no ens està destinada. Ells es cartegen i el que haurien d'anomenar el seu poble es doblega a la seva correspondència. Un cop rebuda la carta del pare divendres, ens la van fer arribar dilluns cap a les vuit del vespre. Massa tard per als programes vespertins, molt apressat per als informatius i els diaris en el tancament i, després, a deixar que les urgències de dimarts ―corredors, converses, boicot al petroli rus, el que fos― t'apartin de les temudes obertures. D'una elegància manifesta.

Una vegada que travessem la cortina de fum i ens dediquem a xafardejar la correspondència paternofilial, ens trobem el que ens trobem. El rei emèrit d'Espanya, "guiat pel convenciment de prestar el millor servei a Espanya i a tots els espanyols", se'n va anar a Abu Dhabi. Que ja és el súmmum que servir els seus interessos es presenti com servir els meus. Eren els seus interessos i els deguts a la seva casa, la principal funció d'un monarca és assegurar la pervivència de la seva dinastia i, a continuació, així ho revela: "Vaig sortir d'Espanya per facilitar les seves funcions", però "coneguts els decrets pels quals s'arxiva" veu oportú el retorn. Fins i tot el poble és capaç de llegir allà que se'n va anar perquè se l'investigava i ara que, com ja esperava, ho han arxivat, es tracta de tornar. Coneguts els decrets, Joan Carles I es deu haver adonat que, més enllà de les institucions jurídiques de la prescripció i la inviolabilitat, contenen un relat de fets que no pot estar més allunyat de la bonhomia, l'honestedat i l'exemplaritat. Aquesta exemplaritat que juntament amb l'estalvi ens van vendre durant dècades, els partits d'Estat, com el gran argument pragmàtic per acceptar l'hereditària monarquia com més desitjable que la democràtica república. Ara el fiscal posa sobre paper timbrat que ni exemplaritat ni estalvi, perquè tots els impostos evadits, prescrits o coberts amb la capa de la invisibilitat constitucional, eren diners que es van sostreure als espanyols.

Ni un mil·límetre es mou el monarca pare en la seva missiva a l'actual cap de la Casa de Borbó, el seu fill, ni és previsible que ho faci en persona

Total, que un cop construït el gran tallafoc legal ―basat en una instrucció inexistent per part del fiscal que, a més, sembla que resol i absol sense sotmetre-ho al jutge―, ja pot tornar "amb la serenitat i la perspectiva que ofereix el temps" i que no sembla haver-lo fet reflexionar sobre els seus actes. Com ell mateix reivindica, tot està ben pagat en moneda de Transició: "Com també sento un legítim orgull per la meva contribució a la convivència democràtica i a les llibertats a Espanya".

Així que es queda amb residència fiscal allà i viatjarà a Espanya tantes vegades com vuilgui i quan vulgui "retirat de la vida pública" i en el seu "cercle privat", la qual cosa vol dir que considera que està alliberat per evitar el control públic. Ser rei emèrit d'Espanya no comporta cap obligació davant de la ciutadania, més enllà d'anar i venir de forma discreta amb mitjans que no explica a la seva carta. Tot plegat sembla que un cop se li ha retirat la seva assignació de fons públics i negant que hi hagi fons que no s'hagin regularitzat, no té cap interès per a l'opinió pública saber on i de què viurà o si les seves despeses continuen anant a càrrec d'invitacions, regals i prebendes de persones adinerades d'aquest o un altre país. Correrà la sort dels milionaris invisibles i vaticino que sabrem poca cosa de les seves anades i vingudes.

El més aproximat que, segons pretenen alguns, conté la missiva d'una explicació és la frase en la qual afirma ser conscient "de la transcendència en l'opinió pública d'episodis de la seva vida privada", és a dir, que el que té importància és que s'hagin conegut i no el fet d'haver-los dut a terme. Ni un mil·límetre es mou el monarca pare en la seva missiva a l'actual cap de la Casa de Borbó, el seu fill, ni és previsible que ho faci en persona. Per això, quan apareix el president Sánchez i a preguntes de la premsa respon que "espera que doni explicacions", has de riure. En democràcia, la responsabilitat política, les explicacions de qui ha posseït la més alta institució de l'Estat, es demanen i es produeixen en les institucions. Sobre això cal repassar les vegades que el PSOE ha bloquejat qualsevol intent d'explicació a les cambres. Ens assabentarem del que vulgui a través de la magna obra que a major glòria escriurà el seu amic Carlos Herrera i prou.

El rei emèrit va actuar com va actuar perquè podia i perquè sabia que podia. La protecció desplegada sobre la institució el cobria com una cambra cuirassada i encara avui ho continua fent. Les institucions han continuat treballant en la seva protecció i sap que això durarà fins al dia que ens deixi definitivament.

És d'un cinisme irredempt i d'un desvergonyiment indescriptible.

I mentrestant, el seu exgendre, intentant reinserir-se.

És bo ser rei, ja ho deia Mel Brooks.