"El subjecte ideal del règim totalitari (...) són les persones per qui la distinció entre els fets i la ficció i la distinció entre la veritat i la falsedat ja no existeix"

Hannah Arendt

Als feixistes de Vox no els han agradat les caricatures que el setmanari El Jueves ha publicat de tots plegats. Els han tocat els nassos, i per a això existeix l'humor satíric, per tocar els nassos, els cromos de “La asquerosa Pandilla Voxura”, que ni tan sols voxera. Això vol dir que la revista ha aconseguit el seu objectiu amb unes caricatures, si es vol, fins i tot una mica infantils pel disseny i en les quals han recollit Espinosa Venenosa, Macarena Gangrena, Buxadé al Bidé o Ndongo Hediondo. En realitat, s'han inspirat en una cosa tan comuna com les targetes de “La pandilla basura” que es comercialitzaven als anys vuitanta i de les quals es van vendre més de cent milions d'unitats.

La qüestió no és l'estil o el sarcasme o la denúncia que continguin les categories, sinó la reacció del compte oficial del partit assenyalant amb nom, cognom, foto i lloc de feina el president del grup RBA a Barcelona, que és l'empresa editora de la revista. "La seva revista difon odi contra milions d'espanyols diàriament. És possible que molts d'ells li comencin a exigir responsabilitats quan el vegin sortir del seu despatx a la Diagonal de Barcelona". En el text es demostra que la fórmula escollida per la revista per caricaturitzar-los ha estat fins i tot amable, perquè admetrien dibuixos de traços més durs i malnoms encara més incisius.

I vet aquí com tenim un partit polític assenyalant públicament un empresari del món editorial català, perquè no accepten la crítica ni l'humor d'una publicació que des del seu celebrat Martínez, el Facha sempre ha mantingut una línia homogènia en la denúncia de les ideologies d'ultradreta. L'assenyalament és clar, però cal dir que els de Vox s'han quedat al límit i no trobo jutges o juristes que considerin que hagin comès delictes. Fixin-se que al tuit criden a protestar contra una persona concreta en un lloc al qual va diàriament, però, i que no és un escarni?, per què sentim esgarrifances quan és un partit com Vox qui ho fa? Perquè són ells i, en el fons, tots sabem que no són un partit normal i tots temem que algun energumen els prengui la paraula. Aquesta mateixa crida a concentrar-se per protestar per un article publicat o per un avantprojecte de llei presentat o per una sentència dictada ens semblaria, en gran part dels casos, una mostra més o menys agradable de la llibertat de reunió o de manifestació o de protesta o d'expressió.

No estem davant d'un problema penal i si algú el portés als tribunals, veuríem, amb seguretat, com els dubtes que han tingut en casos cèlebres de tuitaires, rapers i d'altres, no els tindrien amb el missatge de Vox

Fas alguna cosa i als altres no els agrada. Cada dia veiem coses així, però en aquest cas la qüestió agafa un sentit diferent i no és precisament penal. Per als que defensem la llibertat d'expressió en tota la seva extensió, aquest tuit no pot ser delictiu, com no ho eren els de la Cassandra. Els que van veure perill en els tuits de la Cassandra ―tots a la dreta i a l'Audiència Nacional― haurien d'estar veient un delicte d'amenaces en el text de Vox. Jo no vaig veure tal delicte, perquè en una amenaça no condicional hi ha d'haver l'anunci d'un mal il·lícit que li passarà a l'amenaçat i no hi ha tal cosa ni en aquells textos ni en el text dels ultradretans. La provocació de l'article 18.1 exigeix una incitació directa a perpetrar un delicte, i aquí tampoc no hi és. No estem davant d'un problema penal i si algú el portés als tribunals, veuríem, amb seguretat, com els dubtes que han tingut en casos cèlebres de tuitaires, rapers i d'altres, no els tindrien amb el missatge de Vox. Això és segur.

Estem davant d'una evidència política. Un partit que sustenta governs, i que fins i tot hi podria entrar, està assenyalant un empresari editorial perquè no suporta les crítiques. Així com Trump i d'altres assenyalen periodistes. La doctrina constitucional que obliga els polítics a suportar una crítica més punyent, més agra, fins i tot més insolent, que a la resta dels ciutadans, se'ls queda curta. Ells no creuen que els periodistes estiguin per controlar i assenyalar el poder o per criticar-lo, com passa en les democràcies, ells veuen un afront en els costums normals democràtics. No toleren la llibertat d'expressió quan els ofèn, perquè l'ofensa, exercida sobre ells, és el límit de totes les coses i també dels drets i llibertats democràtiques. Proposo per això un Streisand, que corrin les caricatures, que es moguin, que les vegi tot déu.

No recordo que cap dels grans partits hagi jugat amb la perillosa metxa de la censura vicària, que és el que en el fons està fent Vox, censurar les crítiques derivant a tercers la crida per incomodar, escarnir o intimidar els qui exerceixen la llibertat, o pretenent que, davant de la fixació pública del subjecte de la seva irritació, aquest opti per recular o replegar-se o autocensurar-se per evitar l'ocasió i, potser, el perill. Altres vegades també ha estat incòmode veure com Podemos delegava en persones pròximes, però alienes a l'organització, per mostrar-se inacceptablement hostil amb els periodistes que no els aplaudeixen. Vox ha fet un pas més enllà i ho ha fet des del seu compte oficial. El PP té un problema, perquè el PP sap que no és tolerable que qui té el poder dirigeixi el dit als ciutadans, encara que aquests siguin empresaris catalans, categoria a la qual semblen haver posat un esglaó per sota d'altres. Els ciutadans sí que poden dirigir el dit sobre els polítics. Els periodistes els han d'assenyalar i els humoristes criticar-los àcidament.

Vox relliscarà algun dia. És qüestió de temps que aquest equilibri gens innocent al límit de la legalitat els faci caure en algun tipus penal. Ho van fer també amb aquests cartells electorals, dels quals, per cert, no sabem encara si són delicte d'odi, només que no era adequat treure'ls per via cautelaríssima. Els tuits, els discursos d'arenga i de provocació. Algun dia cauran sense embuts a l'altre costat de les normes. Tindran, això sí, la possibilitat de ser rescatats per aquesta part de la judicatura que respira tan poca democràcia com ells. Aquests que escriuen que els nens immigrants constitueixen "un evident problema social i polític" a les interlocutòries sense que ningú els hagi preguntat l'opinió.

Vox és un problema i és un problema que creix i que alguns alimenten. Quan treuen la poteta i ens mostren tan clar en quin tipus de societat volen manar, tots els altres hauríem de fer un esforç per estrènyer les files per barrar-los el pas. En això, com en tantes coses, gran part d'aquest país està resultant un fiasco. A molts encara les llibertats els enverinen. La falta de costum.