"El futur està ocult darrere dels homes que el fan"

Anatole France

On serem el 2030? Al ritme que va aquest any, no crec que ningú se senti amb forces de preveure tota una dècada. Torra ha tingut la culpa que m'hagi posat a pensar en tot això del pas del temps i de la gran dificultat que suposa que fets que avui ens inquieten tinguin alguna rellevància d'aquí a una dècada. En realitat, no ha estat Torra exactament el culpable, sinó Atutxa o, per dir-ho així, una connexió neuronal que se m'ha creuat entre tots dos mentre llegia sentències i recursos d'empara.

Atutxa va ser condemnat també a un any i mig d'inhabilitació per desobediència i —a més de crear-li una doctrina amb el seu nom per culpa d'haver-ne fet una a mida a Botín— Marchena el va acabar condemnant després d'haver estat absolt i sense escoltar-lo. Per descomptat, el Tribunal Constitucional no va suspendre l'execució i, encara que va admetre l'empara, va tardar gairebé cinc anys a denegar-la. Com saben, després que Estrasburg li donés raó el 2017, el Suprem va tornar a emprendre el camí de mirar cap a un altre costat i no va anul·lar la sentència condemnatòria fins a l'any passat. Cert és que es tracta d'un dels fiascos més importants del president Marchena i que era un pas dolorós embeinar-l'hi a la vista de tots, encara que haguessin passat deu anys. El resultat ja el saben: a qui li va importar ja tot això, si no als més implicats, per la victòria moral?

Només veig una diferència clara i que té a veure amb la qualitat tècnica i moral que tenien aquests tribunals d'abans en què no s'havia transmutat l'esperit de la llei —que obliga el magistrat a firmar la sentència, però li permet discrepar— i els vots particulars continuaven enriquint jurídicament els recursos i demostraven que no regia el prietas las filas, sinó que alguns tenien la sana intenció d'impartir justícia. Quants cops es va insistir dilluns que la sentència que inhabilitava Torra era per unanimitat? Com si la unanimitat fos la força de la llei, com si no fos de vegades un blindatge contra les crítiques.

Així que passin deu anys, a qui li importarà si la defenestració del president de la Generalitat va vulnerar drets? Pot ser que em diguin: a mi!, però vostès saben com jo que és impossible predir quins seran els nostres interessos llavors o, si més no, si hi serem per veure-ho. Sic transit gloria mundi i així mateix passen les misèries i això qui ha de saber-ho, ho sap. Així que després de la celeritat de la inhabilitació, probablement ens encaminem ara a la tornada al repòs i l'oblit dels expedients. Dimarts vinent el Tribunal Constitucional estudiarà en ple no només l'acceptació a tràmit del recurs d'empara sinó també la petició cautelar de suspensió de la pena, ja que si finalment l'empara es concedís, el dany de la pèrdua de la seva condició ja estaria fet. Si m'acompanyen en el viatge dels temps, gairebé seria millor solució per a Torra que el Constitucional no considerés el seu cas rellevant i el rebutgés, deixant que marxi ja a Estrasburg. Veuran que les esperances que s'accepti la petició de mesures cautelars cotitzen sota mínims amb aquesta composició de tribunal que hi ha ara mateix. El més probable és que la pilota sí que viatgi en el DeLorean jurídic i que, sense cautelars, el recurs passi a dormir el son dels justos uns quants anys, impedint així que la justícia europea analitzi el que ha passat aquí.

Tothom veu molt clar una cosa que a cap lloc d'Europa no es concep ni es castiga així. Delicte de bascos i catalans, una altra particularitat

I el mateix deu pensar la defensa de Torra, perquè el recurs d'empara està redactat amb tots els ingredients per a la cassola del nord de França i perquè denegar-lo, en molts dels seus termes, propiciaria la clau que els obrirà aquesta última instància internacional, però tot això, probablement, quan ja ni Torra no estigui pensant en això. L'empara denuncia que el TS ha utilitzat en la seva sentència una sèrie de jurisprudència del TEDH, però la inaplica o la cita malament, perquè realment no és aplicable al cas que els ocupa.

Entre totes les vulneracions de drets fundades en l'aplicació del dret europeu, continua vigent en el recurs la falta de resposta a la qüestió clau que ni en instància ni en cassació no s'han molestat a argumentar de forma tècnica adequada: era la JEC una autoritat competent en el cas del president de la Generalitat? La sentència de cassació ho despatxa amb un paràgraf i mig a la pàgina 62, i sobre aquesta resposta es basa tot el cas i tota la condemna. Tothom veu molt clar una cosa que a cap lloc d'Europa no es concep ni es castiga així. Delicte de bascos i catalans, una altra particularitat. No oblidem, tampoc perquè el recurs d'empara no ho fa, la desproporció existent en el tipus d'inhabilitació que va aplicar primer el TSJC i ara ratifica el Suprem i que suposa una extensió que es considera inacceptable, ja que inclou càrrecs estatals, municipals i fins i tot europeus, quan no es tracta d'una condemna d'inhabilitació per al sufragi passiu.

Toca armar-se de paciència, ja els dic.

El que tira endavant és el debat sobre si cal publicar al BOE el cessament com a president, en considerar l'Estatut una condemna penal com a causa de tal figura del cessament. L'informe del Parlament així ho diu, mentre que altres juristes creuen que no es tracta d'un cessament sinó d'una pèrdua de condició i que quan això succeeix, n'hi ha prou amb la sentència, la resolució de la qual es publica només si així ho estima el tribunal. No resulta tan estrany que l'Advocacia de l'Estat s'hagi posat a estudiar-ho. És el que tenen les coses insòlites, acabar amb un càrrec electe per no fer cas de les instruccions d'un òrgan de l'administració electoral, que els camins no estan marcats i tot són improvisacions.

Encara que, saben?, espero que el 2030 no ens sapiguem fil per randa què es fa quan els tribunals desbanquen de cop els càrrecs elegits pel poble per qualsevol fotesa.

Seria senyal que els pitjors presagis s'han complert.