"La veritat mai no és trista, el que no té és remei"
En els grupets del Suprem durant la solemne obertura de l'any judicial es va parlar gairebé més de la possibilitat d'unes noves eleccions i de les implicacions que això tindria per al bloqueig d'un nou CGPJ que de qualsevol altra cosa. És lògic. La resta és qüestió de fer camí, de simple feina, de rutina o d'estar tots d'acord i, d'altra banda, tant el president caducat, Carlos Lesmes, com la fiscal general de l'Estat a la corda fluixa, María José Segarra, ja s'havien dedicat a tota la resta. Lesmes, la veritat sigui dita, és que no va parlar de cap altra cosa que no fos el conflicte català. Va arrencar la seva al·locució, formalment dirigida al Rei, amb aquesta qüestió i tot va ser un no parar fins que, ja al final i per compromís, va incloure dos paràgrafs per recordar els pobres desgraciats dels jutges corrents que, mentre passava tot això, estaven esperant als seus jutjats els carretons de supermercat que els porten els procediments. A tots ells, això de l'obertura de l'any judicial sembla que tant els fa, i fins i tot pot ser que els indigni per l'enorme bretxa d'interessos i de condicions que reflecteix cada any. Ni una reivindicació ni una queixa ni un emprenyament del seu màxim representant. Res de "ja n'hi ha prou, Majestat, que aquests polítics ens tenen entre canonades trencades i paneroles, home!". Com sempre, res. Hi estan acostumats.
Sembla que molta gent es va sorprendre en els grupets que es constatés una cosa que jo ja els he explicat, coses de llegir-me ―i això és una picada d'ullet―, i és que els presos catalans no seran traslladats a Madrid per conèixer la decisió de la sentència. El cert és que aquesta decisió no és ni de bon tros usual i que, en aquest cas, els complicava bastant la vida, així que no és difícil entendre que no ho vegin necessari. Malgrat que la llei vuitcentista diu textualment que les sentències es llegiran en audiència pública, totes; ningú no s'estranya que no hi hagi un lector de sentències en cada tribunal que hora rere hora desgrani els centenars de milers, els milions, d'elles que es dicten cada any. Ara com ara és impossible, però sàpiguen també que si ens fan arribar còpia als periodistes i si podem llegir-les senceres, tot i no ser-ne part, és perquè es considera que això és un succedani del que la llei estableix d'aquesta publicitat. La qüestió de portar físicament els acusats per conèixer el veredicte només està reglada en la llei del jurat i no en la resta dels procediments. La lectura en presència dels acusats i en audiència pública de les sentències mediàtiques va ser una innovació que, respectant la lletra i l'esperit de la llei, es va prendre pel tribunal de l'11-M i després per algun altre que el seguia. No hi ha obligació ni tradició. Per aquest motiu, vist des de la seva perspectiva, sembla lògic que el Tribunal Suprem no forci una concentració dels processats i de possibles convocatòries de protesta a la seva seu, que vostès saben tan bé com jo que es produirien. No guanyarien res. La sentència es donarà a conèixer pels mètodes convencionals i a la premsa, i, ja els ho vaig comentar, no m'estranyaria gens que fos just abans del pont d'octubre, que és just abans de la vista del TJUE i just abans que venci la presó dels Jordis. Just abans. Just a temps.
Tot està ja en mans dels poders de l'Estat: la condemna, les euroordres, la inhabilitació de Torra, la resta de procediments i qualsevol altra sortida de les que s'estan posant sobre la taula: indults, canvis legislatius o lleis d'amnistia
Més curiosa em va semblar la intervenció de la fiscal Segarra, que semblava un anunci d'alguna actitud processal de la fiscalia, encaminada al fet que els presos no puguin complir condemna a prop de casa. Ho va dir en el discurs i ho va introduir en la memòria. Estrany. Sospitós. Sobretot perquè no parla de cap incompliment, sinó d'alguna cosa que sembla que són "sensacions" o coses que no li agraden, i això el ministeri que defensa la legalitat hauria de deixar-ho al marge fins que no tingui alguna cosa clara a retreure.
I després hi va haver allò de l'acatament, que o bé és una obvietat o bé és una petició que supera el seu àmbit. Dic que seria una obvietat si la fiscal Segarra es referís a l'acatament en la seva primera accepció (diccionari jurídic de la RAE i el CGPJ) que suposa que s'ha de complir o executar les decisions judicials. Aquesta petició d'acatament afectaria els reus ―que tampoc no tenen cap altra opció― i les autoritats encarregades d'això. Parlava una altra vegada de les autoritats penitenciàries catalanes? El cert és que si Segarra feia servir acatament en la seva segona accepció de "submissió", esperem que no es referís a la idea de falta de crítica o fins i tot de protesta. La llibertat d'expressió no claudica. Siguem clars: una vegada que les institucions de l'Estat han demostrat ser capaces fins i tot de variar jurisdiccions i presentar acusacions inflades i novel·lades, no hi ha dubte que a les autoritats encarregades de fer complir la sentència no els quedarà cap altra opció que acomplir-la o seguir el mateix camí. Per què, doncs, Segarra es va entossudir a remarcar diverses vegades aquesta qüestió? Segons em comentava ahir un alt representant fiscal present a l'acte, la fiscal general podia perseguir guanyar-se els favors d'una carrera i voltants que no creuen gaire en ella. Segarra està pendent també d'aquest govern que es formi o, en tot cas, d'aquestes eleccions. No crec que duri molt en cap de les dues circumstàncies. Segarra pot tornar a ser fiscal de tropa en qualsevol moment i, avui dia, ser dura amb el tema català és una manera de fer-se acceptar per gairebé tots els seus homòlegs i de "passar a la història i rebre l'afecte de la carrera fiscal", ja que "hi ha un to revengista generalitzat a molts sectors de la carrera". Així m'ho expliquen i així els ho explico.
En tot cas, siguem realistes, les possibilitats es tanquen molt. Més enllà de la crítica, que serà feta, i de la protesta pacífica, només es pot esperar que els organismes europeus es pronunciïn i això no serà a curt termini. Fins i tot existeix la possibilitat que una vegada la sentència sigui ferma, es reactivessin les euroordres contra Puigdemont, Comín i la resta. A l'hora de la veritat, tot està ja en mans dels poders de l'Estat: la condemna, les euroordres, la inhabilitació de Torra, la resta de procediments i qualsevol altra sortida de les que s'estan posant sobre la taula: indults, canvis legislatius o lleis d'amnistia.
La sensació generalitzada a la Meseta és que només queda l'acata o rebenta. Les coses no pinten gaire més boniques que això perquè qualsevol intent unilateral tindria la mateixa resposta ―ja amb jurisprudència― i perquè a la llarga qualsevol gest de millora està en mans dels poders de l'Estat i, en molts casos, ni tan sols d'un Executiu.
No s'enfadin per escoltar la veritat, algú l'hauria d'haver explicat també als presos.