“De Abu Dabi vengo de servir al rey
¡ay! ¡ay! de servir al rey, de servir al rey.
Y las noticias traigo (…)”.
Cançó popular parafrasejada

El correu de l'emèrit, l'Strogoff radiofònic, fa uns dies que exerceix el que podríem amb benevolència anomenar lleugeres pressions sobre la Fiscalia General de l'Estat perquè es produeixi com més aviat millor l'arxivament de les diligències informatives obertes sobre l'emèrit i, en concret, les relatives als deu milions d'euros dipositats a Jersey. Tot ha anat encarrilat. El viatge de visita del biògraf oficial ―amb foto per demostrar que l'anterior monarca es troba en bon estat i fins i tot amb bon aspecte―, la filtració que només ell rep d'una part de l'esborrany del decret d'arxivament del fiscal Luzón i atribuir en el seu programa directament "a la demora de Delgado" el fet que Joan Carles de Borbó no pugui abandonar immediatament el seu incòmode paradís desèrtic per venir a terres més fèrtils. Qualsevol podria pensar que part de l'encàrrec del correu del rei era collar una mica a veure si els desitjos es converteixen en ordres i l'arxivament s'accelera.

El fet és que Strogoff sí que estava una mica encegat aquesta vegada i sembla que no s'ha llegit tot el document. Ha esvalotat tots els mitjans de comunicació amb un parell de pàgines d'un escrit que en té vint, que és només un esborrany, presentant-lo sense el cos de l'informe i com si fos una exculpació absoluta del monarca. Em diuen els que en saben que és una espècie de "blanqueig" del text de Luzón ―tot s'encomana― que ens estalvia, diguem, els 18 folis en què es desgrana el que ja no és tan bonic. Una cosa és que l'esborrany conclogui que "com que no es presenten indicis que permetin dirigir cap retret penal contra SM Joan Carles de Borbó és procedent arxivar"; l'altra, que aquest sigui exactament el text final, i una altra que, encara que vagi de dret a l'arxivament, això expliqui què ha passat amb els deu milions d'euros que, d'acord amb el que expliquen, Joan Carles I els hauria també regalat a un extutor seu, com va regalar a Corinna uns altres 65 milions. Quina pena no haver estat en l'entorn d'un monarca tan magnànim!

Així que ens queden 18 pàgines de l'informe per llegir i falta que aquest sigui el definitiu i, així i tot, continuarem sense conèixer el destí dels 10 milions que, està provat, sí que eren de Joan Carles I en origen. La funció de crear aquest dipòsit va ser sempre que li servís de salvavides tant si no arribava a regnar com si era expulsat del país per un cop d'estat, segons relata el mateix Luzón. Les investigacions sí que han arribat a concloure que donants que desconeixem ―"com que no existeix documentació de suport disponible, probablement mai no es coneixerà l'origen dels diners"― van abocar els seus ajuts en dos fons oberts per Manuel Prado y Colón de Carvajal denominats Tartessos (el 1995) i Hereu (1997) "dels quals va ser beneficiari el Rei d'Espanya".

Qualsevol podria pensar que part de l'encàrrec del correu del rei era collar una mica a veure si els desitjos es converteixen en ordres i l'arxivament s'accelera

De la filtració queda clar que els deu milions sí que eren de l'emèrit en aquell moment i que els fons els va obrir el seu ajudant de camp. Prossegueix Luzón explicant que "com que el 2004 la situació de la monarquia era estable" i que "el coneixement públic de l'existència d'aquests fons hauria exigit explicacions incòmodes, el Rei els va liquidar i els va traspassar a Joaquín Romero Maura". La qüestió és que Luzón té mala memòria, perquè el que realment va passar el 2004 va ser que el 25 d'abril, la secció primera de l'Audiència Nacional va citar Manuel Prado y Colón de Carvajal, que s'autodenominava "el gos del rei", perquè ingressés sense dilació a la presó per complir condemna. En aquella època, fonts de l'Audiència Nacional ja apuntaven que la inviolabilitat constitucional del monarca havia obligat a limitar en el seu factòtum qualsevol intent de continuar més enllà la investigació del cas KIO. Prado va estar disposat a passar els set calzes d'amargura.

Té tota la pinta que aquesta és la circumstància real, i no l'esmentada "estabilitat de la monarquia", que va aconsellar allunyar la pista de Joan Carles I, que estava clarament lligat als fons originals. És la caiguda de Prado el que, segons una mera anàlisi racional, obliga que els fons reials gestionats per ell es fusionin en l'ara investigat JRM 2004 Trust, que passa a estar a nom de Joaquín Romero Maura, un professor d'història d'Oxford que va ser tutor de Joan Carles.

L'esborrany de Luzón filtrat afirma que "des del 2004 al 2021, no hi ha cap indici que permeti vincular Joan Carles de Borbó ni en la seva gestió ni en la capacitat de disposar-ne (...) ni en cap moment ha aparegut com a beneficiari" de JRM 2004 Trust, la qual cosa és lògica, perquè el moviment anava clarament dirigit a fer-lo desaparèixer dels fons. El que ja no queda clar és si es va desvincular d'aquest capital i el va regalar al seu tutor com pretenen o si, simplement, van aconseguir que sortís bé el paper d'un nou testaferro. El fons ha tingut disposicions de diners, algú n'ha tret calés, ens diu el fiscal, però també apunta astutament a l'esborrany que "des de l'abdicació, moment en què queda sense efecte la inviolabilitat", les quanties disposades ho han estat per sota de la xifra que determina el delicte, és a dir, que es van treure diners, però sempre per sota dels 120.000 € cada any, per la qual cosa, conclou, "encara que els fons haguessin estat lliurats eventualment a un contribuent espanyol", no seria delicte. Tradueixo: fins i tot si un testaferro va treure diners i els va donar a l'emèrit, a partir d'aquesta data no seria delicte. Quines ganes de saber quines quantitats es van treure abans del 2014 i si van ser sumes més grans! Caldrà esperar que l'esborrany deixi de ser esborrany i es firmi per veure si la Fiscalia ha arribat a aquestes profunditats.

Sabeu que jo sempre he opinat que aquesta decisió de no judicialitzar els assumptes foscos de Joan Carles I és una manera de poder tancar-los sense les incerteses que es deriven d'un procés penal contradictori i sense l'escàndol que suposaria. El cas Nóos ja va demostrar que, una vegada en marxa la maquinària, és complicat controlar-la totalment i així va ser que només van aconseguir salvar la Infanta a última hora i perdent molts llençols. No es correrà aquest risc amb el monarca. És una qüestió d'estat i hi ha molta gent implicada.

Però l'emèrit té ànima de monarca i no només ho vol tot, sinó que ho vol ràpid. Per això va enviar Carles Strogoff, per anar pressionant. Quan ho arxivin, que ho faran, no calmaran la necessitat política i històrica d'aquestes "explicacions incòmodes" per conèixer qui va desembutxacar calés per protegir la monarquia i què ha passat realment amb aquests diners, l'únic objectiu dels quals era donar un coixí al Borbó regalador. Al costat seu plouen els milions.