Tothom es pregunta què passarà a Junts per Catalunya, però el que és important, el que afecta immediatament la ciutadania, no és el futur d’un partit, sinó el seu govern, la institució encarregada de fer-nos la vida més fàcil. Perquè, de moment, el que ha esclatat ha estat el Govern de Pere Aragonès. Sap greu haver-ho de dir, perquè consta que, a diferència de correligionaris seus, Pere Aragonès no pretenia aquest desastre, però quan es trenca un govern, el principal responsable, qui acaba pagant la fractura, és el president del govern, no el president del seu partit. I quan un president perd la confiança del Parlament que el va elegir, el més normal és que convoqui eleccions per restablir la confiança dels ciutadans en les institucions que els representen.
El Govern de Pere Aragonès ha quedat en minoria i tampoc està en condicions de presentar una moció de confiança perquè ara és segur que la perdria i hauria de dimitir. A més es troba en la situació d’haver de substituir la meitat del seu govern i centenars de càrrecs, un procés de relleus complicadíssims si no conflictius. Gairebé com si la legislatura hagués de tornar a començar, amb l’afegit que no hi haurà el que s’entén per governança. Els funcionaris continuaran exercint les tasques administratives que els són pròpies, però sense una iniciativa política que fixi el rumb. Es dirà que amb la crisi que hi ha, les eleccions no convenen, però això, com s’ha vist a tants països de l’entorn europeu, passa sovint: ara mateix s'han convocat eleccions a Dinamarca perquè el govern ha perdut la majoria; al gener hi ha eleccions a Portugal i al febrer, eleccions presidencials a Alemanya, i tothom ho troba la mar de normal.
El Govern d'Aragonès ha quedat en minoria, no està en condicions de presentar una moció de confiança ni de portar a terme la seva agenda política
Si el president no convoca eleccions, serà per dues raons. La primera, perquè les enquestes creïbles no li asseguren la victòria i també perquè confia que els socialistes li mantindran una certa estabilitat parlamentària. De fet, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja s’ha afanyat a garantir el suport socialista, atès que necessita els vots d’Esquerra Republicana per aprovar els pressupostos de l’Estat. Ara bé, un cop aprovats els pressupostos i situats en any electoral, la prioritat socialista no serà enfortir Aragonès, sinó substituir-lo com abans millor. I cal dir que els socialistes en aquest terreny són els professionals més implacables. Li endollaran la respiració assistida mínima per abocar-lo a les eleccions ben afeblit.
Esquerra Republicana no podrà portar a terme, doncs, una agenda política pròpia. Per descomptat, no podrà tirar endavant iniciatives sobiranistes, ni al Congrés, ni al Parlament, que és el que hauria de satisfer les seves bases militants i electorals. La taula de diàleg se li ha posat encara més difícil que abans, fins a esdevenir-li una nosa. Així que el més probable és que ERC s’arrogui la representació del seny davant la crisi i com s únic discurs descarregui totes les culpes de la inestabilitat a Junts per Catalunya. Bé, i a més, accentuarà el discurs suposadament d’esquerres com va fer quan practicava allò de Montilla president, Catalunya independent. Fins i tot podria incorporar ara consellers dels comuns, que no deixen de demanar-ho.
Els socialistes donaran la mínima respiració assistida a ERC no pas per enfortir Aragonès, sinó per abocar-lo a les eleccions com més afeblit millor
En sentit general, el miratge de la majoria independentista al Parlament s’ha esvaït. ERC no podrà continuar alimentant el somni mentre fa el contrari. Junts per Catalunya, deixant de ser partit de Govern, només li queda exercir com a moviment d’agitació, però també amb escassa credibilitat, perquè la independència no es fa parlant de la independència, sinó atiant una revolució per a la qual tothom s’ha adonat que no es donen les “condicions objectives”. Això sí, Carles Puigdemont continuarà exercint com a símbol de resistència més reconegut per ser prou votat, però no pas per governar.
En un sentit més diacrònic el que ha passat a Junts per Catalunya podria descriure’s com la dissolució definitiva de Convergència Democràtica, a no ser que Jaume Giró, Victòria Alsina i altres es decideixin a refundar l’instrument que, com abans la Lliga de Prat de la Riba i Cambó, va permetre establir de facto una relació bilateral amb l’Estat. Això hauria estat possible si hagués guanyat l’opció de continuar al Govern, perquè els radicals els haurien fet el favor d’escindir-se, però aquests han guanyat i, per tant, imposaran una estratègia disruptiva de resultat electoral francament molt incert, que al capdavall és el que compta, amb el risc d’esdevenir el residu folklòric del procés.
La crisi de Junts és la dissolució definitiva de Convergència i corre el risc d’esdevenir el residu folklòric del procés
Tanmateix, mai no hi ha res escrit amb antelació. Entrarem en un any d’eleccions que poden alterar tots els escenaris. Imaginem un govern a Espanya PP-Vox, o encara més complicat, una gran coalició PP-PSOE, amb una política respecte a Catalunya que també tindrà conseqüències, segurament favorables als partidaris del com pitjor millor.