"L'odi és la còlera dels febles"
Alphonse Daudet

Ho anomenen tècnicament doctrina vacil·lant, però el cert és que el Tribunal Suprem camina donant garrotades aquí i allà pel que fa a si els delictes d'odi només es cometen contra uns grups determinats —col·lectius discriminats sobre els quals pesa una amenaça latent— o si no calen grups concrets i n'hi ha prou amb estendre l'odi a qualsevol grup per molt majoritari i poc discriminat que sigui. Aquestes vacil·lacions, que diuen una cosa o altra, també són bastant geogràfiques i han tingut diferents estadis segons si hi havia independentistes bascos o catalans pel mig, la qual cosa em porta a pensar que el grupet de magistrats que vol amplificar els delictes d'odi fins a límits absurds, ja que signifiquen condemnar la motivació interna de les persones, es veuen molt motivats quan els atacs es produeixen contra coses molt i mucho españolas. Som-hi.

Acaba de sortir una sentència que afortunadament torna la posició del Suprem als camins marcats pel TEDH. Consideren que no hi ha delicte d'odi per alegrar-se de la mort de dos guàrdies civils, com van fer en xarxes uns paisans de Terol (STS 252/2023) perquè, òbviament, la Guàrdia Civil no és un d'aquests col·lectius discriminats. Contrasta aquesta decisió amb l'emesa per aquesta mateixa sala en el Cas Desperdicis en què es va condemnar als catalans que van atacar una carpa de la Selecció Espanyola de Futbol i van lesionar unes joves que l'atenien perquè van actuar "dins del context d'odi a tot el relacionat amb Espanya" en concertar-se per cometre els delictes "guiats per l'ànim d'animadversió ideològica a tot el que representa a Espanya i l'espanyol i per pressionar i humiliar (...) cridant 'putos espanyols fora d'aquí, us matarem putos espanyols de merda'". En aquest cas, la Sala Segona va considerar que existia un delicte d'odi perquè no cal que s'actuï contra grups discriminats i en risc, sinó que n'hi ha prou que es produeixi "una fallida del principi d'igualtat produïda per l'odi" (STS 437/2022).

Aquesta interpretació tan àmplia dels delictes d'odi és afavorida per un grup de magistrats d'aquesta sala, entre els qui destaca Vicente Magro, que de fet va ser ponent d'aquesta sentència contra els de Sant Andreu. Aquests jutges s'entesten que l'objectiu de la protecció del tipus penal de l'odi de l'article 510 del Codi Penal té la seva base "en la creació de la desigualtat que es genera amb l'odi". A aquest tipus d'interpretació tan bojament expansiva s'apuntava el 2019 aquella circular de la fiscal general Segarra —progressista diuen que era— que pretenia que els grups nazis també podien ser objecte d'atacs que constituïssin delictes d'odi. Que jo sàpiga, aquesta circular no ha estat corregida, per a vergonya europea.

Fixin-se si Magro —del qual no he aconseguit que ningú em digui que és un gran magistrat— està enrabiat amb aquesta qüestió de portar-li la contrària a Estrasburg, que en la famosa sentència del Cas Alsasua estava empenyorat a considerar que l'agreujant antidiscriminatori era aplicable a un atac a guàrdies civils i es va quedar sol defensant tal idea. Així que van fer una cosa molt estranya, jo mai no ho havia vist, consistent que ell va continuar sent ponent d'aquesta sentència, però no del fonament de dret que tractava aquesta qüestió, en el qual va ser ponent el magistrat Martínez Arrieta.

La motivació i els sentiments —tant l'amor com l'odi— s'escapen de l'àmbit polític, institucional i penal per entrar en el moral o en el purament humà. Utilitzar unes construccions pensades amb un objectiu molt concret —protegir aquestes minories— per incrementar determinats càstigs no és acceptable

De moment van perdent els expansius, però mai se sap. Terol i Alsasua van per una banda i Sant Andreu per una altra. Mai no estarem segurs de quan poden desempatar amb una nova interpretació oberta de l'agreujant i el delicte d'odi. La qüestió no és fútil perquè encara presentada com un debat tècnic, el cas és que sempre són certs magistrats els que cauen pel costat de l'expansió contrària a la jurisprudència d'Estrasburg i gairebé sempre en supòsits de forta controvèrsia política.

El debat jurídic l'identifiquen com una oposició entre "els que consideren que tenim una regulació basada en la protecció de grups o els que creuen que està basada en la repressió de la motivació interna". Fixin-se com és de perillosa aquesta última consideració. La motivació interna és difícilment objectivable, no és un fet, no és comprovable i, sobretot, no sembla que l'Estat estigui legitimat per intervenir a aquest nivell interior de l'individu per prohibir i castigar amb més duresa un fet extern per l'anàlisi de les motivacions internes.

Si els de Sant Andreu haguessin topat amb el tribunal d'aquesta última sentència, haurien obtingut un altre resultat, ja que els espanyols, sens dubte, no constitueixen un col·lectiu discriminat en situació d'amenaça latent, com tampoc no el constitueix la Guàrdia Civil. El més esgarrifós de la lectura de la seva sentència és la intromissió que es produeix per part del tribunal a l'hora de ponderar els ànims més íntims dels jutjats. Per això els parlava la setmana passada sobre el risc d'intentar eliminar del Parlament el que ERC anomena el discurs de l'odi. Perquè sota la inicial i lloable idea d'intentar evitar els atacs a col·lectius profundament discriminats —gitanos, homosexuals, immigrants, negres, etc.— molta gent acaba caient en la temptació d'intentar censurar emocions humanes que no poden ser analitzades des d'un punt de vista polític o penal. No hi pot haver una pena de ics per a unes lesions i una pena de ics+ per a unes lesions amb motivació antiespanyola, per posar un exemple.

La motivació i els sentiments —tant l'amor com l'odi— s'escapen de l'àmbit polític, institucional i penal per entrar en el moral o en el purament humà. Utilitzar unes construccions pensades amb un objectiu molt concret —protegir aquestes minories— per incrementar determinats càstigs no és acceptable i és el que pretén un sector de la magistratura i de la Sala Segona del Suprem.

Esperem que la bona notícia que ens porta aquesta sentència —que reprèn la d'Alsasua— sigui la demostració que van guanyant els que volen seguir pel camí d'Estrasburg. No obstant això, no estaria de més deixar d'anomenar delictes d'odi aquests tipus penals i aquests agreujants per denominar-los, com suggereixen alguns excel·lents acadèmics, "delicte d'incitació a la discriminació i la violència"; potser així la inusitada creativitat jurídica d'alguns tindria almenys un límit almenys semàntic.

Però sobretot que no ens vacil·lin, que això de penar l'odi se'ns està escapant de les mans.