Després de 10 mesos sotmetent el país a l'estrès del bloqueig institucional i sotmetent-se a si mateixos a la descomposició del seu organisme partidari; després de l'obscè aquelarre de fa tres setmanes; després de dos anys suportant un lideratge tòxic i tota mena d'excessos polítics culminats en un xoc frontal en plena autopista, el socialisme espanyol va arribar ahir ingressat a l'UCI, amb respiració assistida i un pronòstic crític.

Quan algú entra en aquestes condicions a la sala d'operacions –en aquest cas, la sala Ramón Rubial, de Ferraz, 70–, el que menys importa és l'estètica. El primer que cal fer és sortir viu. El segon, intentar que no quedin seqüeles irreversibles i que incapacitin per al futur. El tercer, aspirar a recuperar una vida normal després de l'obligada convalescència. Pretendre a més que la cosa quedi bonica i elegant i que la cicatriu no es noti gaire, és demanar massa ateses les circumstàncies.

Amb la decisió del seu comitè federal, el PSOE ha comprat les dues coses que més desesperadament necessita: temps per respirar i 85 diputats en el Congrés per fer política. Les dues coses estaven perdudes si s'hagués seguit el curs d'acció que promovia el sanchisme. El que va passar ahir va ser estrictament una operació de supervivència in extremis, un gol del porter en l'últim córner de l'últim segon de la pròrroga per no quedar desqualificat.

El PSOE necessita temps perquè avui no està en condicions d'afrontar unes eleccions

El PSOE necessita temps perquè avui no està en condicions d'afrontar unes eleccions, ni ho estarà durant una llarga temporada. Ara li toca, en primer lloc, passar el tràngol de l'abstenció el cap de setmana que ve. Després, valorar el problema dels vots dissidents, especialment els del PSC. A continuació, intentar fer baixar el suflé de la crispació interna, que ha deixat ferides difícils de curar (que afecten fins i tot relacions personals de molts anys).

El pas següent serà preparar amb serenitat un congrés capaç de crear un projecte polític, que ara no tenen, i un lideratge orgànic i social (han de coincidir en la mateixa persona?) que els torni la competitivitat perduda.

També han de reparar alguns dels pitjors estralls del període sanchista: per exemple, recompondre la deteriorada organicitat del partit, neutralitzant els virus de populisme plebiscitari i cesarista que s'han inoculat a si mateixos durant aquests anys de desviació.

I mentrestant, han d'aprendre a exercir un lideratge de l'oposició sotmès a dos condicionaments importants: d'una banda, el difícil equilibri d'oposar-se al govern sense arribar a desestabilitzar-lo fins al punt que aquest desisteixi i convoqui unes eleccions prematures. De l’altra, conviure amb el fet objectiu que l'espai de l'esquerra està repartit en dues meitats de mida semblant.

Ben poc li ha durat a Iglesias la vocació de ser 'un partit normal'.

En aquesta segona tasca la vida pot resultar-los més fàcil si Pablo Iglesias persisteix en la determinació de fer que Podemos torni a fer-se guerriller. Per cert, ben poc li ha durat a Iglesias la vocació de ser "un partit normal".

El segon que ha comprat el PSOE amb aquesta decisió són 85 preciosos escons al Congrés, els que Sánchez es proposava de dilapidar provocant les terceres eleccions. Aquests 85 diputats valen el seu pes en or contra un govern en minoria obligat a negociar-ho tot. Per la mateixa raó per la qual el PSOE era el partit clau per a la formació de govern, aviat comprovarem que el grup socialista continuarà sent clau en la relació entre el govern més feble i el Parlament més fort de la nostra democràcia.

El grup socialista continuarà sent clau en la relació entre el govern més feble i el Parlament més fort de la nostra democràcia

Gràcies a aquests 85 diputats, els socialistes poden condicionar permanentment l'acció del govern, poden forçar la revisió de les pitjors decisions de l'extinta majoria absoluta del PP, poden donar un sentit socialment equitatiu a la política econòmica, poden influir decisivament en el contingut de totes i cada una de les lleis que es proposin i poden obligar el govern a sotmetre's a controls i vigilàncies a què els governs del PP no estan acostumats.

Amb aquests 85 diputats i una mica de talent estratègic, el PSOE pot practicar acords de geometria variable en què sigui sempre la peça necessària. Pot obligar el govern del PP a pactar els afers d'Estat; pot provocar derrotes parlamentàries del govern fent confluir Ciudadanos i Podemos en qüestions sobre la regeneració política; pot obrir nous espais en el diàleg amb els nacionalistes i en el tractament del conflicte de Catalunya; pot fer política d'esquerres sumant la seva força a la d'Unidos Podemos. I, si aquest partit es torna salvatge definitivament, pot ocupar amb comoditat l'espai de l'oposició parlamentària reformista, que és on se situa la majoria sociològica de l'opinió pública progressista i la pràctica totalitat dels seus votants.

I el més important: amb aquests 85 diputats, el PSOE pot teixir una xarxa de complicitats polítiques que obrin la porta a reformes llargament ajornades. La primera de totes, la reforma de la Constitució.

És clar que per a tot això necessita abans recuperar la salut orgànica i restablir un adequat contacte amb la realitat. Els fets d'ahir van ser només el primer pas.

A partir d'ara el PSOE i el PP queden lligats per un llaç no visible ni explícit, però molt real: cada un té el que l'altre necessita

A partir d'ara el PSOE i el PP queden lligats per un llaç no visible ni explícit, però molt real: cada un té el que l'altre necessita. Rajoy necessitarà disposar de condicions de governabilitat, i això només l’hi pot donar el PSOE. Els socialistes necessiten temps per recuperar-se, i això només els hi pot donar Rajoy, que tindrà la clau de la convocatòria electoral. Temps a canvi de governabilitat, aquest és l'acord implícit que hi ha subjacent en la situació política que s'obrirà després de la investidura.

Fora d'això, em sembla fal·laç dir que el comitè federal ha lliurat el govern a Rajoy. Que potser estava a les seves mans impedir-ho? Aquest ja tenia guanyada la posició, ara o després de les eleccions. I els responsables d'això són, per aquest ordre: primer, els vuit milions de ciutadans que el van votar. I segon, la manifesta incompetència de l'esquerra espanyola per traduir tots els excessos del govern del PP (corrupció inclosa) en una victòria electoral clara i muntar una alternativa de poder viable, creïble i desitjable. Una culpa que comparteixen a parts iguals Pedro i Pablo.

Del PSC, ja en parlarem. Només una cosa: quan un ve amb la decisió presa de no acceptar el resultat d'una votació, l'única cosa lleial que pot fer és no participar-hi. Qualsevol altra cosa, estimat Miquel, és fer un Trump.