Quan un partit té, a tan sols dos mesos d'unes eleccions, el grau de descomposició interna que es visualitza en el Partit Popular, les seves opcions de poder guanyar-les solen ser sempre molt remotes. Acostumat a una granítica direcció de la mà de José María Aznar, el PP actual és un cos inert en la vida pública, sense impuls polític que el faci atractiu a ulls de centenars de milers dels seus electors històrics i, el que és més preocupant per als seus interessos, és percebut per amplis sectors del centredreta espanyol com un dels problemes del país, més que com una solució.
S'hi ha afegit, aquesta setmana, un nivell de conflicte intern que no s'ha pogut contenir a l'interior de les files del partit i del govern i ha esclatat abruptament davant l'opinió pública. La crisi al País Basc, amb dimissió inclosa de la seva presidenta, Arantza Quiroga, després de ser desautoritzada pel seu atrevit moviment en favor de la pau, torna els populars al camí de les batusses que tan bé coneixen al si de l'organització i que sempre acaba desembocant en la seva marginalitat política. Una cosa, d'altra banda, que ja comença a ser habitual: només cal obrir el focus i veure les baralles dels seus dirigents a Madrid, València o Andalusia, per esmentar-ne tres exemples. I què podem dir de la singular batalla que ha obert el ministre Montoro contra els seus companys de partit i de gabinet? Les seves crítiques al ministre Margallo per la seva arrogància intel·lectual o la seva desqualificació d'Aznar són, segurament, compartides al si del Partit Popular, però traslladen la impressió de desgovern i, el que és més perillós, de final d'etapa.
La crida a fer pinya al voltant de Mariano Rajoy sona sobretot com un crit d'auxili en un vaixell a la deriva. Al PP li queden unes nou setmanes i mitja per als comicis i no és segur que sigui a temps de transformar el camí d'espines que tenen per davant en el camí de roses amb què somiaven fa molt pocs mesos.