Ho va advertir Edmund Husserl, un dels més grans talents filosòfics del segle XX, en una conferència memorable a Viena, titulada “La crisi de la humanitat europea i la filosofia”. Corria l’any 1935, i feia només dos anys que Hitler havia accedit a la cancelleria del Reich. Començava el període més tràgic del segle i l’amenaça que aleshores planava sobre la democràcia com a sistema no era només un presagi retòric, sinó, com aviat corroborarien els esdeveniments, un perill real. En aquest context, les paraules de Husserl, enfront de la indiferència de les democràcies occidentals davant de l’ascens del feixisme, del nazisme i del totalitarisme estalinista, van ser visionàries: “El perill més gran d’Europa és el cansament”. Europa i, amb ella, el món estava assistint a un atac en tota regla i en diversos fronts contra la democràcia i les llibertats, amb la seva constitutiva aspiració a la justícia. Les paraules, gairebé desesperades, de Husserl eren un toc d’alerta, una crida d’urgència, una apel·lació a la responsabilitat col·lectiva: “Lluitem contra aquest perill dels perills com a bons europeus, amb aquest coratge que no es descoratja ni tan sols davant d’una lluita infinita”. Ningú va voler escoltar-lo. I la cosa, com tothom sap, va acabar com va acabar.

Després del 1945, la lluita en la defensa de la democràcia i les llibertats, de la justícia i els valors il·lustrats, va recomençar, i continua encara avui, en el lloc que en aquells anys es va perdre la batalla. La lluita “infinita”, inacabable, que es defineix, cada dia, a cada lloc en què aquests valors continuen amenaçats. I el perill, des d’aleshores, el perill dels perills, continua sent el mateix: el cansament, del desànim, la claudicació, la renúncia. Davant de les noves amenaces, dels nous reptes, de les noves exigències d’un sistema, com el democràtic, sempre, constitutivament amenaçat.

Podria pensar-se, equivocadament, al meu entendre, que aquella batalla ja no és la nostra, avui. Podria pensar-se, equivocadament, que avui tenim garantida i consolidada la democràcia i el respecte per les llibertats en els nostres sistemes polítics. És cert que la situació és una altra. I que són unes altres les amenaces. Però el perill del cansament continua present.

La setmana passada es va celebrar a Barcelona el Vè Congrés del Tercer Sector Social a Catalunya. I la cartografia dels problemes que s’hi van plantejar, no en el món mundial, que també, sinó sobretot aquí, a Catalunya, en els nostres pobles i ciutats, era realment apocalíptic. A causa de l’extensió generalitzada de la pobresa i de les situacions en risc de pobresa, a causa de la magnitud de l’atur, de l’extensió de la problemàtica generada per la pèrdua d’habitatge, del qüestionament dels drets socials bàsics, de l’ampliació de l’exclusió entre importants sectors de la ciutadania. Però també, cal dir-ho, a causa de la indiferència i, en casos, de l’hostilitat del govern de l’Estat, a través de moltes de les seves iniciatives legislatives, de moltes de les seves polítiques concretes, de moltes de les seves mesures en contra de decisions preses sobiranament pel Parlament de Catalunya.

En uns dies serem convocats a les urnes. I el perill dels perills, del qual en parlava Husserl el 1935 continua estant aquí: el cansament

En uns dies serem convocats a les urnes. I el perill dels perills, del qual en parlava Husserl el 1935 continua estant aquí: el cansament. Un cansament nou, fruit provocat, si no alimentat metòdicament, per l’extensió de la sospita indiscriminada a tota la classe política, per la multiplicació impune de casos flagrants i, alguns, gegantins de corrupció, pel desencís generat com a reacció a la inoperància política i als enfrontaments partidistes, per la lentitud en la presa de decisions polítiques.

El cansament: l’extensió, com una mena de flagell, de la sospita de la inutilitat del nostre vot. El cansament: l’extensió de la creença que votem el que votem, tot seguirà igual, que res no canviarà. El cansament: la ingenuïtat de pensar que no ens hi juguem res, que no hi tenim res a veure, que el Parlament de Madrid, sostenen alguns, no és el nostre: i no ho és, si hem de mesurar la nostra pertinença per l’hostilitat amb què el país és tractat, però que tanmateix continua sent-ho perquè del que allí es decideix en depèn, en bona mesura, encara, els pressupostos que aquí es poden gestionar i les retallades que insulten i fereixen la mínima consciència cívica i moral.

Un vot mai no és irrellevant. Mai. Mentre el vot decideixi els nostres representants en els llocs en els quals, tant si ens agrada com si no, es prenen decisions que afecten el dia a dia dels nostres serveis bàsics, com la sanitat i l’ensenyament, els drets socials elementals i els que encara no són reconeguts com a tals, la garantia de les llibertats, el respecte per les minories, l’esfera pública sencera, el vot no pot ser irrellevant. En el vot d’aquest diumenge estan en joc, encara, moltes coses. Per això no podem mirar a un altre costat. Per això no podem desistir, claudicar, renunciar, abandonar la batalla. Per això no ens podem permetre el perill dels perills, el cansament. Si no votem nosaltres, uns altres prendran les decisions en el nostre nom, ocupant la trinxera que hem abandonat. Perquè no tothom és igual. N’hi ha que volen preservar l’statu quo, que ja els agrada i els va bé que les coses continuen sent com són. N’hi ha que volen, com a molt, intentar, si poden, petites correccions del sistema, assajar experiments sense qüestionar el marc de referència. N’hi ha que volen reduir Catalunya a una particularitat regional o federal, una singularitat com seria la insularitat per a Canàries. N’hi ha que volen revertir situacions que ha costat quatre dècades de democràcia bastir. N’hi ha que ignoren, i volen continuar fent-ho, l’aspiració majoritària de la ciutadania de Catalunya.

Davant de tot això, el cansament és, i cal dir-ho, la pitjor de les opcions possibles. No un carreró sense sortida, sinó l’escala directa a un pou negre, sense fons, del qual, si el cansament triomfés, no en sortirem mai, durant anys. La situació és d’emergència. En molts fronts. I faríem bé de no oblidar-ho. Un vot és l’única arma que encara ens podem permetre, l’única trinxera que no ens és permès d’abandonar. Per dignitat i, també, per responsabilitat.