Pedro Sánchez ha pujat a la tribuna d'oradors del Congrés dels Diputats per presentar el seu discurs d'investidura i una vegada llegides les 42 pàgines, això sí, més que correctament, a un li queda la sensació que el text de veritat se l'havia deixat a casa. No podia ser la conversa buida que acabàvem de sentir. Per primera vegada des de l'inici de la transició, un candidat a la presidència del Govern espanyol es va despreocupar de l'objectiu que l'havia dut allà (aconseguir els 176 diputats necessaris; només en té 130 garantits) i es va dedicar, sobretot, a formalitzar davant de la Cambra una moció de censura a Mariano Rajoy. O jo o Rajoy, va venir a dir. Convençut com està que el president en funcions sortirà d'aquest debat amb moltes més macadures que ell. N'hi ha prou? Sens dubte que no, però en una mirada amb llums curts un no pot entreveure la gran majoria dels obstacles que hi ha al camí.

Sánchez va construir al llarg de 95 minuts un discurs ple de tòpics i amb molt poques arestes. Gairebé desideologitzat. Més que aportar idees, anava ajuntant paraules i frases. El llistat seria interminable però serveixin a tall d'exemple les següents: hora crucial, causa comuna, pàtria, igualtat, fraternitat, units en la diversitat, trobar-nos, acompanyar-nos, ajudar-nos, bé comú, diàleg, acord, temps nou, conviure, territori comú, el valor de les diferències, el poder és temporal, el sentit comú, pla de xoc contra l'ocupació i així diversos centenars més.

En l'aproximació al tema català, tampoc no hi va haver marge per a les sorpreses. Va constatar que hi havia raons per al desacord actual però ho va situar en un escenari perfectament reconduïble amb una política diferent -reforma de la Constitució, Senat a Barcelona, reunió de comissions mixtes i recuperar els famosos 23 punts que al seu dia van ser de denúncia d'incompliments i ara es busca transformar en meses de negociació- i a partir d'una història que va considerar comuna. "Els sentiments són la pàtria particular de cadascú, i en això ningú no pot ni ha d'entrar", va assenyalar. En definitiva, l'independentisme són sentiments, la Constitució no permet cap altra sortida i els catalans han "de sentir-se part d'un projecte comú que és Espanya". Res de referèndum, però això ni hi era ni hi serà, al guió.