La debilitat de la democràcia espanyola és ja una evidència. I ho és perquè un fet tan qüestionable com la condemna al diputat Alberto Rodríguez pot estar a punt de fer saltar pels aires una coalició de govern. I sens dubte, ha fet ja que membres de l'executiu assenyalessin el Tribunal Suprem per la seva possible falta d'imparcialitat i independència. Ho és perquè ara, amb el que ha passat aquesta setmana, sembla que la taca d'oli s'ha estès fins arribar a Madrid.

No volien veure-ho quan tot això inundava Euskal Herria o Catalunya. No van voler perquè "els agafava lluny", perquè pretenien autoexculpar la seva injusta equidistància amb bastos i espessos vels. L'excusa del "jo no soc independentista" servia per tancar la porta de manera insolidària a qualsevol protesta contundent respecte al que porta passant massa temps.

Alguns, bastant sols, ho hem explicat per activa i per passiva: les barbes dels veïns estaven sent arrencades de soca-rel i més valia posar-se a pensar que això arribaria. Però van preferir silenciar-nos, aïllar-nos i fer com que estàvem denunciant qüestions que res tenien que veure amb tots, que en realitat és del que es tracta.

L’abús constant als principis democràtics i també als fonamentals del Dret ve sent una constant des que a Espanya se li va ocórrer despertar-se sent "democràcia".

La creació de normes específiques atenent la persona a qui se li havien d'aplicar acaba al final per arribar a qualsevol. Ja sigui la "Doctrina Botín" o la "Doctrina Parot", haver-les permès suposa una connivència amb un sistema teixit per a gust del consumidor. I ull, el consumidor aquí no és el ciutadà mitjà, no s'equivoqui: el que consumeix aquí ve sent l'amo i Senyor d'un tripijoc que es van encarregar que semblés el que en realitat no és.

L'abús constant als principis democràtics i també als fonamentals del Dret ve sent una constant des que a Espanya se li va ocórrer despertar-se sent "democràcia".

Res nou, res que no trobéssim en els discursos de les places d'aquell 15M. El que passa és que en aquell moment tot feia molt soroll, tot sonava amb discursos sobre assaltar el cel, sobre les castes, els de baix, els de dalt i la mare que els va parir. Discursos que es van institucionalitzar quan alguns van estar disposats a ubicar-se sobre les catifes i a preocupar-se per no ser massa molest.

Altrament, haurien de bregar amb les clavegueres que tant havien denunciat i que, una vegada conegudes, espanten.

Està bastant clar que el PSOE ha pactat ja amb el PP. A mi almenys m’ho sembla. I jutjant pel que s'està veient aquests dies, està bastant planificat el camí que recorreran: rebentar a Unides Podem i tot el que faci olor de regeneració democràtica per poder continuar mantenint a les seves butaques els col·laboradors necessaris.

El tripijoc d'Alberto Rodríguez, que sorgeix d'una presumpta puntada de peu a un policia en una manifestació de fa anys ens ajuda a entendre el que pot estar passant. Un agent de l'autoritat, amb una superioritat evident, atorgada entre altres normes per la Llei Mordassa; una falta de proves aclaparadora; una condemna estranya; unes conseqüències desorbitades i el PSOE forçant a acceptar la decisió. Allò de sempre.

Si apartem de l'equació Alberto Rodríguez i el substituïm per Quim Torra ens surt el mateix resultat. Però igualment si ho fem amb Valtònyc, amb Hassel, amb Puigdemont, Cuixart, Turull, Rull, Junqueras o Arnaldo Otegi.

I dic allò d'Otegi perquè els temps i els ritmes s'han mesurat de manera curiosa en casos com el seu, en el qual la sentència que el va condemnar pel Caso Bateragune establia la inhabilitació, motiu pel qual no podia presentar-se a unes eleccions mentre aquesta durés. Tanmateix, des de la Justícia europea es va determinar que havia de ser anul·lada la sentència perquè no havia tingut un procediment just. Doncs bé: la condemna es va anul·lar una vegada que les eleccions basques s'havien celebrat. Pocs dies després. Si s'hagués actuat amb celeritat, Otegi hauria pogut ser candidat. Però evidentment això era el que no es volia.

Com tampoc no es volia que Quim Torra fos president, i per a això es va buscar la més mínima excusa per treure'l del mig. I si feia falta inventar-se el concepte de la "inelegibilitat sobrevinguda", doncs s'inventava. Una pancarta va ser el motiu per apartar a, ni més ni menys, un Molt Honorable President. Una pancarta i la col·laboració necessària en aquest cas d'ERC, perquè tot cal dir-ho quan és cert.

Va sent hora d'articular una resposta ciutadana i preparada que planti cara amb rigor a tot el que està passant. És qüestió de democràcia, de defensar el públic, de defensar la justícia al servei de la ciutadania i fonamentada en principis socials

I ara sense la col·laboració del PSOE no hauria estat possible arrabassar-li l'escó a Rodríguez.

Sempre hi ha algú disposat a donar-te l'última empenta. Se suposa que per algun benefici. El temps evidencia amb fets on és cada quin i què ha obtingut cada qui.

I si no fos prou greu que en el cas de Rodríguez la pena imposada s'estigui intentant retorçar fins a arribar a l'absurd, ja que com bé explica Isabel Elbal en un article, la pena de presó d'un mes i quinze dies no existeix en la legislació i per això han hagut de muntar un tripijoc incomprensible perquè hagi de ser Batet la que l'empenyi; ens hem d'empassar amb la presumpta comissió de delictes molt més greus i punyents que passen sense pena ni glòria i a ningú fan reaccionar.

Ho deia Otegi i crec que té tota la raó: aquesta democràcia és capaç de carregar-se a un diputat acusat sense proves contundents, i de manera absolutament al marge de la legalitat, mentre que aquesta setmana hem vist com l'excomissari Villarejo feia en la comissió d'investigació parlamentària un enaltiment del terrorisme d'Estat i aquí no ha passat res.

Tenim el rei emèrit rient-se de nosaltres i al seu costat la Fiscalia i aquí no passa res.

Tenim factures de la llum impagables, i aquí no passa res.

Segons la meva humil opinió, va sent hora d'articular una resposta ciutadana i preparada que planti cara amb rigor a tot el que està passant. No és qüestió de "dretes o esquerres", que em sembla que aquí ja no tenen sentit. És qüestió de democràcia, de defensar el públic, de defensar la justícia al servei de la ciutadania i fonamentada en principis socials. No crec que falti gent en aquest Estat per defensar les coses d'una manera tranquil·la, comprensible i que ofereixi una opció per votar sense haver de tapar-nos el nas.

La necessitat és evident. I l'oportunitat és ara.