Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van oferir-nos diumenge al vespre un espectacle mediàtic molt interessant.

Hi havia una època en què els polítics estaven encantats amb la informació política que publicaven els mitjans. Bàsicament perquè l'enfocament era exactament el que ells volien.

Després van aparèixer mitjans "rebels" que s'atrevien a "contradir" les versions oficials. I els polítics van començar a no estar gaire d'acord amb segons quines informacions. Però s'ho menjaven amb patates perquè queixar-se no estava gaire ben vist.

A continuació, un dia, un polític va decidir trucar a un mitjà de comunicació per queixar-se d'una informació. I no va passar res. En poc temps qualsevol indocumentat es va creure amb dret de trucar a periodistes per dictar-los els titulars que ells creien que s'havien de publicar. El següent pas van ser les amenaces. I d'aquí van passar a trucar directament als directors dels mitjans per dir-los que, o controlaven el díscol o tindrien problemes. Però llavors, els polítics encara necessitaven els periodistes i això va permetre mantenir en peu segons quins ponts.

Seguidament va arribar internet i van començar a aparèixer mitjans com bolets. I per sobreviure, alguns van optar per vendre's a qui els garantís finançament. Directe o indirecte. O tots dos. A canvi d'escriure a gust del finançador. I d'aquesta manera van néixer els mitjans dedicats a manipular la informació per anar en contra dels partits i de la ideologia que no els pagaven les misses.

Paral·lelament, els mitjans "seriosos" van reclamar el seu dret a "interpretar" la realitat i a no escriure al dictat de ningú (o del mínim de gent possible, el mínim de cops que fossin possibles). Però els polítics ja havien decidit que la informació era una plastilina que havia de ser modelada a conveniència i que els mitjans de comunicació eren un intermediari que els feia nosa per enviar als ciutadans el missatge desitjat. I aquell i no cap altre.

A l'actual món de les xarxes socials, els polítics ja no necessiten els periodistes. Envien el missatge que volen, quan volen i com volen. I arriba al destinatari tal qual. Sense risc que ni res ni ningú posi en perill l'objectiu.

I així arribem a diumenge al vespre:

 

 

Transparència? Sí. Però també propaganda. Per tant, la feina del periodista ja no és explicar el que diuen els polítics, perquè ja ho fan ells directament, sinó posar-ho en context, explicar amb quin objectiu ho diuen i oferir el màxim d'elements que "trenquin" els discursos publicitaris i que permetin entendre què passa.

De la mateixa manera que un carnisser no li dóna al client la vedella sencera sinó que li talla entrecot, llata, rodó, gerret, filet de pobre o li fa una hamburguesa segons les seves necessitats i guanyant-se la seva confiança, el periodista del 2016 ha de tallar la informació i oferir al client el millor tall per a cada cosa i de la manera més honesta que pugui. Ei, i que està molt bé que hi hagi qui vulgui fer de carnisser, però perpetrar un fricandó amb filet, malaguanyat fricandó i malaguanyat filet.