Sabem des de fa molt temps que el Parlament que sortirà de les eleccions generals serà el més fragmentat de la democràcia i que cap partit no s'aproximarà a la majoria absoluta. Fixin-se com serà la fragmentació que les enquestes més recents donen guanyador el PP amb el mateix percentatge de vots (28%) amb què fa quatre anys el PSOE va patir una derrota humiliant.

Sabem, doncs, que el pròxim govern d'Espanya naixerà obligatòriament d'un acord entre dos o més partits. Aquesta campanya està completament contaminada pels pactes postelectorals. Els líders polítics no parlen de cap altra cosa i només demanen el vot per pactar amb en tal o recomanen que no es voti a l'adversari advertint que pactarà amb en tal altre. I llegim les enquestes amb la calculadora a la mà, sumant els escons d'uns i altres per provar d'endevinar les futures aliances.

Cadascú juga el seu joc, i sembla que en aquest no importa dir coses absurdes o incórrer en contradiccions grolleres. El PP, per exemple, s'aferra a la tesi que ha de governar el partit més votat sigui quina sigui la seva força. Ells saben molt bé que l'argument és insostenible: en una democràcia parlamentària governa qui és capaç d'articular una majoria a la Cambra per donar suport a un Govern. Aquest és el model que hem elegit i cal atenir-se a ell o canviar el sistema parlamentari per una altra cosa.

El PP s'aferra a la tesi que ha de governar el partit més votat. L'argument és insostenible: governa qui és capaç d'articular una majoria a la Cambra

El que pot reclamar el partit més votat és la preferència per demanar la confiança del Parlament. Però si no l'obté i existeix una majoria alternativa, qui pugui liderar-la té el dret i el deure d'intentar-ho. Això és el que acaba de passar a Portugal i a ningú no se li ocorre discutir la legitimitat del nou govern. Una altra cosa és que es mesurin els riscos polítics que comporten determinats pactes difícils de digerir per a la societat. Tot acord parlamentari és legítim, però no tots són explicables; i en política és recomanable no fer allò que no es pugui explicar.

El PSOE, per la seva part, canvia de doctrina a mesura que les enquestes van enfosquint les seves expectatives. Fa poques setmanes Sánchez encara proclamava altivament que no pactaria amb Podemos, per populista; ni amb Ciutadans, per dretà i insignificant; i sens dubte, no amb el PP, l'enemic històric.

Doncs bé, ara el pèndol se n'ha anat a l'extrem contrari. De l'autosuficiència a convidar a tots, “es diguin com es diguin” (sic). Una espècie de crida urbi et orbe per treure al PP del Govern (o més aviat, per posar-se en el Govern tant sí com no sense mirar les companyies ni calibrar les conseqüències). Amb un parell de males enquestes n'hi ha hagut prou perquè Sánchez substitueixi el cartell de “es reserva el dret d'admissió” pel de “tots benvinguts, entrada gratuïta”. I sona a desesperació més que a generositat.

Amb un parell de males enquestes n'hi ha hagut prou perquè Sánchez substitueixi el cartell de “es reserva el dret d'admissió” pel de “tots benvinguts, entrada gratuïta”

“Es diguin com es diguin”. Haurà pensat bé el candidat socialista el que implica aquesta frase? Per començar, amb ella li ha donat mig debat fet a Soraya Saénz de Santamaría aquesta nit a Antena 3.

El fosc objecte de desig d'uns i d'altres és Ciutadans: el temen tant com el necessiten. Però aquí també hi ha una exhibició de temptatives ximples. Els dirigents del PP ataquen Rivera advertint que pactarà amb Sánchez, quan en realitat són ells que fan els seus comptes comptant amb els vots de C's per governar. Sánchez també ataca Rivera perquè, diu, “hi haurà un pacte de les dretes”, però sap ben bé que la seva única –cada dia més llunyana– esperança de governar passa per convèncer Ciutadans que se sumi al seu front tutti fruti.

Rivera es deixa estimar per tots i totes, però adverteix que potser haurien d'anar pensant a donar-li suport a ell per ser president; i Iglesias, sempre sofisticat, argumenta sense rubor que la millor manera d'ajudar els socialistes és que Podemos els derroti. I sense rubor prevé: jo no votaré Sánchez, però acceptaré amb gust que Sánchez em voti a mi.

Els dirigents del PP ataquen Rivera advertint que pactarà amb Sánchez quan en realitat són ells que fan els seus comptes comptant amb els vots de C's per governar

El que hi ha darrere de tot això és una singularitat de la política espanyola, una més: els partits saben que necessiten acords per governar però tenen pànic a les coalicions. Els ciutadans diuen rebutjar les majories absolutes i reclamen diàleg i estabilitat, però molts abominen dels pactes de govern com si fossin detestables tripijocs antidemocràtics. I els mitjans segueixen alegrement el joc als uns i als altres.

Hi ha 17 Comunitats Autònomes a Espanya. Després de les eleccions de maig, en cap d'elles no hi ha majoria absoluta de cap partit. Qualsevol observador familiaritzat amb les pràctiques del règim parlamentari esperaria molts governs de coalició. Doncs no senyor, no n'hi ha ni un. Cap majoria absoluta, cap govern de coalició. A canvi, el país està ple de governs precaris agafats amb pinces. Qui entén això?

Ni tan sols pactes estables de legislatura. La pràctica més estesa és l'anomenat “acord d'investidura”: tu no tens majoria, jo et deixo els meus vots perquè puguis passar la investidura però l'endemà me'n desentenc, tu et busques la vida per governar en minoria i jo et tombaré quan em convingui. De totes les opcions possibles, la més inestable. I si em permeten dir-ho, la més oportunista i irresponsable.

El PP competeix amb dos candidats: si les coses van bé el 20D, Mariano; i si van regular tirant a malament, Soraya. Gent previsora

Això no és el que es fa a Europa. En les democràcies parlamentàries del nostre entorn és habitual que no hi hagi majories absolutes. I la solució més comuna és que un o diversos partits negociïn un programa i es comprometin a desenvolupar-lo junts en un govern de coalició. Això passa constantment als països nòrdics; és el pa de cada dia a Bèlgica i Holanda; acaba de succeir, com ja he dit, a Portugal; Alemanya està avesada a governs de coalició o, com l'actual, de gran coalició; i fins i tot en un país amb tanta tradició majoritària i bipartidista com Gran Bretanya es va viure en la legislatura anterior una coalició de govern entre els conservadors i els liberal-demòcrates. Tot normal, ningú no s'escandalitza per això. I cap partit no sent que la seva identitat política estigui en perill per contribuir a la governabilitat del seu país de la millor manera possible, que és compartint el govern.

Per alguna raó, els partits polítics espanyols han conclòs que el que participa com a soci menor en un govern de coalició resulta electoralment penalitzat en les següents eleccions, i en fugen com de la pesta. Cosa que condemna a la política espanyola dels propers anys a la permanent inestabilitat.

Ja sé que sóc estrany, però si el partit al qual dono el meu vot té la possibilitat de participar en una majoria de govern, m'agradaria veure'l dins d'aquest govern, aplicant les idees per les quals he votat. Això, i no una altra cosa, és el vot útil.

I parlant de singularitats, no està gens malament la del PP. Competeix amb dos candidats: si les coses van bé el 20D, Mariano; i si van regular tirant a malament, Soraya. Gent previsora.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat