Hansi Flick va tornar de les seves vacances a Formentera i se’n va adonar, un any després, del que és el Barça. Tot l’afer Ter Stegen, l’adeu d’Íñigo, les obres del Camp Nou, una rocambolesca gira asiàtica, la festa de Lamine Yamal, els missatges estranys a Instagram d’alguns jugadors i una mica menys de ganes per part de tothom. No semblen els millors fonaments per a una bona temporada. Però, en fi, benvingut a Can Barça… i la seva segona temporada. Tot això Cruyff i els seus deixebles ja ho sabien que passaria.
Johann tenia clar que la primera temporada d’un nou projecte està marcada per la novetat i, per tant, els jugadors tenen motivació extra per entendre i aplicar idees noves, bàsicament per guanyar-se el lloc. A més, els rivals encara no s’han adaptat al joc de l’equip i l’entorn, fins i tot a can Barça, acostuma a ser més pacient. La segona temporada, en canvi, és més complicada, sobretot si has guanyat algun títol important a la primera. Els rivals coneixen el teu estil i el nivell d’exigència puja, però paradoxalment els jugadors tenen la panxa plena i poden relaxar-se.
Cruyff deia, amb raó, que aquí és on es veu la continuïtat d’un projecte i la capacitat d’un entrenador per reinventar-se i mantenir la fam competitiva. Ell mateix ho va viure amb el posterior dream team: el primer any (1988-89) va guanyar la Recopa, però el segon va patir molt i va salvar el cap guanyant la Copa.
Una cosa és l’orgull i l’autoconfiança i l’altra una paraula una mica més llarga que situa els teus desitjos per sobre dels altres i la recerca de reconeixement. Que és el mateix trànsit que hi ha de l’orgull del teu codi postal a posar-te una corona de rei al cap
El seu deixeble Pep Guardiola també ho sap: “Guanyar està molt bé, però mantenir-se és molt més difícil. La segona temporada sempre és més dura perquè tothom et vol guanyar i tu pots perdre la fam”. També era del mateix parer Sir Alex Ferguson: “Després de guanyar una lliga, el veritable repte és tornar a motivar els jugadors. El segon any és quan saps qui té realment mentalitat de campió.” En canvi, per portar la contrària, el malvat José Mourinho sempre diu que la temporada bona és la segona. De fet, així ha sigut en els clubs per on ha passat. Això sí, la dolenta és la tercera.
Però la clau, i és del que Flick haurà de prendre nota, la dona Arsène Wenger: “La segona temporada és quan els rivals ja t’han estudiat i tu has de reinventar-te. És un examen d’intel·ligència, no només de talent.” Per tant, si Hansi vol que el projecte es consolidi i continuï i ajornar una temporadeta la seva retirada definitiva a Formentera i a cuidar els seus nets, també s’ha d’exigir més i fer un mecagondéu al vestidor.
Malament quan la paraula de la setmana can Barça és ego. Una cosa és l’orgull i l’autoconfiança i l’altra una paraula una mica més llarga —egocentrisme— que situa els teus desitjos per sobre dels altres i la recerca de reconeixement. Que és el mateix trànsit que hi ha de l’orgull del teu codi postal a posar-te una corona de rei al cap. De l’orgull col·lectiu a l’ambició individual.
Però, en fi, això és futbol i, com sempre, si el Barça guanya, es parlarà de confiança i ambició com a nou 10 del Barça. Si es perd, es parlarà d’ego i supèrbia. Ara, por, el que es diu por, no sembla que en tingui gaire el dimoniet de Rocafonda.