D’acord amb les darreres dades de la Universitat Johns Hopkins, una font de referència internacional en seguiment de la pandèmia, sis països del món sumen més de 70 morts per Covid-19 per cada 100.000 habitants. El primer lloc de tots l’ocupa Espanya, amb 90,5; el segueixen el Regne Unit (81), el Brasil (80,2), Itàlia (79,2) els Estats Units (76,6) i França (70,5). El lideratge mundial espanyol en aquesta variable té també la seva translació en l’economia.

Espanya ha sofert la pitjor caiguda del PIB d’Europa en el segon trimestre d’enguany i va en camí de tenir també el pitjor registre pel conjunt de l’any, amb una caiguda que els més optimistes situen en el 12 i el 13% i que, depenent de la desescalada de la segona onada, no ens hauria de sorprendre que s’enfilés fins al 15%. Ja es veurà.

Una crisi sanitària (i econòmica) com la que s’està travessant ha fet saltar tots els senyals d’alarma socials i polítics i ha fet necessària la intervenció a gran escala dels estats per culpa d’un simple virus, letal, però un virus. Els estats han reaccionat de diferents formes i intensitats per fer més passadora una situació amb incidències diferenciades per col·lectius del món del treball, de l’empresa i de la població. En economies com la francesa, l’alemanya, la italiana o la nordamericana han actuat de manera generosa per a aturar el cop; l’Estat espanyol, amb un nivell de deute públic alt però sobretot amb el gran desavantatge de dependre molt de l'especialització en sectors vulnerables com ara el turisme, el que està fent és tapar vies d’aigua, poca cosa més.

Espanya ha sofert la pitjor caiguda del PIB d’Europa en el segon trimestre d’enguany i va en camí de tenir també el pitjor registre pel conjunt de l’any

Com que la crisi no afecta de manera igual tothom es planteja el problema de com repartir-ne els costos, tenint en compte també aquells pocs sectors que en puguin haver-ne sortit beneficiats. És cert que la UE hi donarà un bon cop de mà amb l’aportació de fons mutualitzats, si és que la cosa no s’encalla per motius polítics adduïts per democràcies de dubtosa qualitat com Hongria o Polònia.

A Catalunya, l’emergència sanitària s’ha abordat amb una decidida actuació de reforçament dels recursos humans i materials, i de la despesa consegüent, fins on calgui. És el que s’esperava. Pel que fa als sacrificis derivats dels efectes sobre l’economia de les famílies, les empreses i el treball, qui més qui menys, com a mínim al sector privat, s’ha hagut d’estrènyer alguns punts el cinturó, malgrat les mesures atenuants com ara els ERTO, els avals crediticis a empreses, els ajornaments impositius, els ajuts a autònoms, el suport addicional a la població més vulnerable. I és que aquesta crisi està exigint-nos molts sacrificis.

En aquest context resulten una mica xocants algunes actuacions de les administracions, tant la catalana com l’espanyola. De la primera, que globalment està gestionant bé la crisi sanitària, xoca que sense competències fiscals rellevants i amb teranyines a la caixa forta, s’entesti en fer actuacions del tipus de quedar bé amb el autònoms (donar 20 milions d’euros per a ajudar a menys del 2% dels autònoms corre el risc de deixar el 98% restant descontent), renunciar a l’augment de la taxa turística (menors ingressos de la Generalitat procedents d’un tipus de despesa que no és de primera necessitat) o renunciar a aplicar l’impost a les emissions del CO2 (justament quan els fons europeus van destinats en una part important a la transició energètica). En comptes d’exigir que l’Estat assumeixi el cost de la crisi sobre el sistema productiu, o bé que transfereixi els diners i les competències, que ja ens arreglarem nosaltres sols.

Per part de l’Estat, amb el seus nivells de deute i de dèficit públic recurrent, el que més xoca són dues coses:

  • L’estratègia de xutar la pilota cap endavant (l’exemple més clar el tenim amb els avals crediticis i amb el cost que això significarà per l’erari públic d’aquí a uns anys, quan vagin vencent els préstecs); en aquesta mateixa línia, el gran augment del deute públic no deixa de ser un llegat enverinat per a les generacions més joves.
  • La decisió de proposar que hi hagi col·lectius que no cal que s’estrenyin el cinturó. De cara al 2021 específicament es pot citar l’augment de les pensions que es preveu en els pressupostos, quan el sistema està en fallida, o l’augment de sou dels empleats públics (inclosos els de la Generalitat).

Realment, atesa la gravetat de la crisi i la precària situació econòmica de l’Estat i de la Generalitat, no caldria més solidaritat amb la resta de població? O és que tot ha de recaure sobre el sector privat?

Modest Guinjoan, economista.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat