Albert Sáez va explicar molt bé l’altre dia a El Periódico el paper que la figura de Xavier Trias està destinada a jugar en el concert polític de la Catalunya de Vichy. El PP encara no s’ha refet de les bufetades de l’1 d’octubre. La dreta espanyola va haver de deixar el govern, amb l’excusa de la corrupció, i dividir-se entre radicals i moderats per donar una mica d’aire i credibilitat al règim de la Transició. Amb l’ajut d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, Vox va escindir la dreta constitucional i va fer de papus franquista per espantar els catalans i jugar amb els seus traumes familiars. Mentrestant, Pedro Sánchez pactava amb Podemos per escenificar la superació del Valle de los Caídos i del PSOE dels GAL.

El problema que té ara l’Estat és que sense el concurs polític dels votants de l’1 d’octubre, Espanya oscil·la entre el guerracivilisme i el partit únic. El projecte d’Inés Arrimadas de deixar els independentistes fora del joc democràtic espanyol és un apedaçament que no serveix per lluir vestit a gaires festes i que pot deixar el rei despullat en qualsevol moment. Un cop desacreditats i controlats els tres partits processistes, ara Espanya necessita controlar la població a través de les urnes. Per anar bé, Madrid hauria de reunificar la dreta i crear un nacionalisme regional capaç de pactar amb els dos grans partits castellans. Pedralbes no sap d'on treure un polític fiable que faci d’enllaç entre el Rei i el comte de Godó i tira de fons d'armari. 

Ara que s’acosta un cicle llarguíssim d’eleccions i que la família Pujol es troba en la recta final del seu judici, és un bon moment perquè Espanya llenci l’1 d’octubre a la paperera de la història amb el concurs de la vella CiU

Esquerra no pot escenificar el diàleg constitucional perquè només pot pactar amb el PSOE. El partit de Junqueras pot representar la rendició, i caricaturitzar-la, justament perquè no és capaç d’institucionalitzar-la. Espanya sempre es trobarà incòmoda amb un partit que no va votar la Constitució i que indigna els independentistes i encareix el preu dels joves comunistes madrilenys amants de la conxorxa. Per anar bé, Madrid necessitaria un pujolisme nou, si pot ser més valencianitzat i escorat cap a l’esquerra. El món de Trias i Junqueras fan una combinació acceptable per la rendició que necessiten a Madrid. Ara només falta que els nois de Puigdemont debilitin ERC i que cristal·litzi una mena d’UDC liderada per un Duran i Lleida a l’exili.

Com deia Sáez, les casualitats en política són sospitoses i quan s’acumulen agafen categoria factual. Ara que s’acosta un cicle llarguíssim d’eleccions i que la família Pujol es troba en la recta final del seu judici, és un bon moment perquè Espanya llenci l’1 d’octubre a la paperera de la història amb el concurs de la vella CiU. Com ja hem explicat a Casablanca, Junqueras pot ser el virrei, però ERC no pot ser el partit alfa català de l’Espanya del 78. Trias és ideal per assegurar una continuïtat que no faci la impressió de ser filla de les porres perquè és un producte sociològic del franquisme, passat per Pujol. Per això Feijóo ha fitxat Josep Piqué, el ministre català d’Aznar, que va caure just quan el procés començava a covar-se.

Trias i Piqué encaixen perfectament en l’esquema de l’efecte dominó que alguns somiadors volen afavorir per restaurar el carisma de l’Espanya de la Transició a través de la capital de Catalunya. Com que la vida és dura, és possible que Trias i Piqué no passin de ser vistos com a dos tontos útils i que, al final, els socialistes retinguin Barcelona i la Moncloa. La dreta espanyola només es pot refer a través de la dreta catalana, però la dreta catalana ja no existeix, com existia el 1939 o el 1978. El nou PP de Feijóo hauria de ser el Valle de los Caídos de l’Espanya del 155, però els catalans conservadors que en una altra època haurien pogut treballar per apuntalar-lo són independentistes i dubto que la cosa canviï, com a mínim, en una generació.