El Proust dels catòlics és Jacques Maritain. Una obra monumental que ha configurat el pensament contemporani és l’Humanisme Integral, publicada el 1936 per Jacques Maritain, personatge que torna a ser vist a biblioteques, notes al peu de pàgina i és també citat pel papa Francesc i del qual en sentirem a parlar sens dubte quan s’acosti enguany al desembre la celebració dels 75 anys de la Declaració dels Drets Humans.

El filòsof i teòleg Jacques Maritain va tenir uns pares no només no-creients sinó directament anticlericals. Va tenir la sort d’estudiar filosofia a la Sorbona amb el Mestre Bergson, de qui va aprendre la força de la intuïció com a criteri. Maritain és una figura inseparable de la seva dona Raïssa Oumançoff, d’origen jueu rus amb qui es va casar pel civil el 1904 i amb ells es crea una aliança d’intel·lectuals com Péguy, Bloy i d’altres. El 1905, l’any en què a França s’implementa la Llei de la Laïcitat, Jaques i Raïssa es converteixen tots dos al catolicisme i un any després es bategen.

Jacques era un home inquiet que no en tenia prou amb la filosofia de sant Tomàs d’Aquino (se’l coneix com a neotomista) i a Heidelberg va estudiar Biologia. Va ser professor a París a l’Institut Catòlic uns mesos abans que esclatés la 1a Guerra Mundial. Durant la 2a Guerra va ser ambaixador de França davant de la Santa Seu. Un periple americà acaba amb la mort de la seva dona l’any 1960. Després entra en una comunitat, amb els Germanets de Jesús. Raïssa ha estat vista com la part poètica i mística d’aquesta parella d’intel·lectuals. Com si hi hagués una dicotomia en la qual ell pensava (racionalitat) i ella sentia (misticisme). En el fons sabem que Raïssa no era només la que anotava i completava les seves frases (tal com s’ha dit i es pot trobar per escrit), sinó que tots dos van formar un tàndem intel·lectual i creient inusual. Feien trobades a casa seva on es discutia sobre la fe i des d’on desenes de persones van descobrir què era la fe cristiana. Ella és l’autora d’un volum sobre Sant Tomàs per a infants, i en el llibre sobre les amistats que van cultivar Raïssa i el seu marit s’hi veu la seva mà. Van ser dues ànimes amb el desig de l’absolut que van viure en un moment en què la transcendència feia nosa i es considerava allunyada de la raó. Ells van voler mostrar que no hi havia cap incompatibilitat entre pensar i ser també persones de fe. Sembla anecdòtic, però el fet que fossin un matrimoni intel·lectual trenca amb el prejudici secular que el saber teològic estava encapsulat en l’estament clerical on la dona era, sí, un element al peu de pàgina. Ells, amb el seu sodalici d’amor i raó, han obert un camí. Alguns ja els veuen encaminats als altars. De moment, l’Església està estudiant-los amb atenció. Quan fem tot d’actes i homenatges a la bondat de tenir una carta dels Drets Humans Universals, estaria bé no oblidar qui hi havia darrere.