"No hi haurà amnistia"
(Salvador Illa en múltiples ocasions, 2021-2022)
El pronunciament històric del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) constitueix l'esmena a la totalitat més brutal respecte a l'arquitectura judicial de l'Estat espanyol des del començament del conflicte català. Quan Luxemburg dicta, amb claredat meridiana, que la llei d'amnistia no vulnera un sol mil·límetre del dret europeu, el que està fent és desmuntar de soca-rel l'estratègia del sabotatge institucional dissenyada des de les terminals de l'espanyolisme. El TJUE no només valida la norma legal emanada del Congrés dels Diputats, sinó que reconeix de manera explícita la necessitat d'una restauració —o sanació— política, per donar curs als greus conflictes institucionals que va generar la repressió judicial espanyola del procés. És a dir, reconeix la prèvia existència d'un lawfare de manual, com ha afirmat el professor i advocat català Jaume Alonso-Cuevillas (UB).
Aquest reconeixement de la cúpula judicial europea posa el focus en la inqualificable ofensiva judicial que els líders independentistes van patir i continuen patint a mans d'un sector de la magistratura captat per l'activisme polític de l'espanyolisme de dretes.
La contundència dels arguments jurídics del TJUE ha destruït els tres grans impediments que l'espanyolisme judicial intentava exportar a Europa, ja que Luxemburg ha determinat que:
i) no hi ha terrorisme sense violacions greus de drets humans, per la qual cosa els fets del 2017, 2018 i 2019 són totalment amnistiables;
ii) els interessos financers de la Unió Europea (UE) no van ser danyats per cap actuació del procés, i
iii) la llei de l'amnistia s'ajusta als principis d'igualtat i seguretat jurídica.
Davant d'aquest dictamen inapel·lable, la persistència en el rebuig per part de la Sala Penal del Tribunal Suprem (TS), de l'Audiència Nacional i del Tribunal de Comptes deixa de ser una legítima discrepància interpretativa per a ubicar-se, amb perillosa claredat, en la mateixa línia —si no amb un peu a dins— de la prevaricació judicial. Quan el TS s'entesta —malgrat el nítid pronunciament del TJUE— en l'existència d'un "enriquiment patrimonial personal" per no aplicar la llei d'amnistia a Carles Puigdemont i als consellers exiliats, no està fent justícia, sinó falsejar arbitràriament el dret per fabricar una impunitat executiva amb la qual sostenir els seus propis prejudicis polítics. El mateix es pot dir de les orquestrades maniobres de dilació del Tribunal de Comptes, convertit en un òrgan de venjança patrimonial i persecució financera civil al marge de les garanties constitucionals, no només contra el president Puigdemont i els seus consellers i conselleres, sinó contra el president Mas i els membres del seu govern, la vicepresidenta Ortega, el conseller Homs i la consellera Rigau.
Aquesta rebel·lia institucional enfront de la primacia del dret europeu posa en risc directe la legitimitat internacional de tot el sistema judicial espanyol
Aquesta rebel·lia institucional enfront de la primacia del dret europeu posa en risc directe la legitimitat internacional de tot el sistema judicial espanyol. Per això el Tribunal Constitucional (TC) no pot continuar mirant cap a una altra banda. La gravetat de la situació exigeix que actuï amb urgència màxima i de manera immediata. No val cap excusa i molt menys les vacances d'estiu. El TC, fins i tot si cal a través de la seva Sala de Vacances, té l'obligació constitucional i ciutadana de reunir-se amb urgència per proveir la ràpida decisió dels recursos d'empara pendents i, en la justa mesura que correspongui i conforme a la situació objectiva dels recurrents, decidir la suspensió cautelaríssima de totes les mesures restrictives de llibertat —ordres de detenció estatals— que encara pesen sobre el president Puigdemont i la resta d'exiliats.
Cada dia que transcorre amb l'amenaça que Carles Puigdemont sigui detingut il·legalment per ordre del TS és un dia més de desacatament a la jurisprudència vinculant del TJUE i de burla a les institucions democràtiques. El balanç final d'aquest recorregut és la constatació d'una molt greu derrota de l'estat de dret espanyol en l'escenari internacional. Durant anys, les estructures més rígides del poder espanyolista van creure que el principi de la sagrada unitat de l'Estat quedava per damunt dels drets civils i de la mateixa separació de poders, confonent el dret amb la força de l'aparell estatal.
El TJUE els acaba de recordar que a la UE l'obediència al dret no és negociable davant les pulsions d'aquest espanyolisme que —malgrat tot— encara colonitza el deep state.
L'estratègia de fer servir la toga per corregir la sobirania del legislatiu i anul·lar una amnistia exigida per elementals raons de convivència política davant l'agressió del lawfare, ha fracassat de manera molt evident. I Catalunya ha vençut la intimidació tramposa.