El Barça femení ha guanyat la Champions, però més que el contingut, el millor ha sigut el continent. Una afició rejovenida i més alegre, unes jugadores més naturals i properes en la celebració, un discurs i una actitud progressistes. Alguns en diran modernitat. Altres vintage, per a quan els jugadors del Barça eren més propers i també anaven a la plaça Sant Jaume. Potser és que senzillament són normals i modernes, en el sentit del temps present, del seu temps, quan alguns, massa, voldrien viure en el passat, que potser també és el seu temps. El millor del Barça femení és que no han demanat permís, que s’ho han cregut i han tirat la porta a terra. Alguna cosa així com el que ha fet Rosalía trencant els límits patriarcals, socials, musicals i geogràfics. Les mateixes portes que vol tirar a terra la Juana Dolores cagant-se en tot.

Aquest paisatge contrasta amb l’adeu d’Inés Arrimadas, nostàlgica d’un passat sense el qual ella ja no té sentit, però del que tampoc va saber treure’n res de constructiu quan el tenia guanyant unes eleccions i dedicant-se com a gran programa a treure llaços grocs. I contrasta —per això de la guerra cultural, que diria l’admirat per Juana Dolores, Antonio Gramsci— amb la reina dels matins, Ana Rosa Quintana, que també vol un present diria que més semblant a un passat nostàlgic.

Alguns en diran modernitat. Potser és que senzillament són normals i modernes, en el sentit del temps present, del seu temps, quan alguns, massa, voldrien viure en el passat, que potser també és el seu temps.

Fa uns dies, José María García, que està de promo de la docusèrie de la seva vida, va anar a La Resistencia amb el David Broncano. No és un programa on et facin un tercer grau, precisament. Però es va veure de manera transparent què és una cosa antiga i una cosa moderna. I no per l’edat de García. Perquè això no (només) té a veure amb l’edat. Vam veure amb tota la cruesa que la caspa va ser moderna. Fins al punt que Broncano, que mai discuteix amb ningú, quan García va dir “si no t’agraden els toros no vagis als toros, però deixa-m’hi anar a mi”, li va respondre “si no t’agraden els toros i no hi vas, segueixen matant al toro”.

I d’això van les properes eleccions. De fer el passadís a un àrbitre o de saltar a la gespa estomacar a algú. De Fernando abraçat a Carlos escoltant l’himne o de Leclerc escoltant la pianista. De Montero o de Marchena. D’Oltra o d’Abascal. D’Ana Rosa o Rosalia. De García o Broncano. I no parlo de partits, perquè no sé ni m’importa què vota cadascú. Parlo de la manera de veure la vida que, òbviament, després cadascú ho trasllada al seu vot, al que vol. I no, no es tracta de barrejar coses. Tot és política. I en això hi estan d’acord des d’Aristòtil a Carolina Yuste. I no per ordre d’importància.

Així que, segurament, a molts lectors (i a mi mateix) ens fa tanta mandra com als nostres fills adolescents fer la selectivitat la negociació entre Podem i Sumar, les baralles internes dins de l’independentisme, els pactes municipals o autonòmics, el vodevil de la presidència del Parlament, els debats (sis, un o cap) entre Sánchez i Feijóo o les mateixes eleccions un 23 de juliol. Però diria que són més importants que el retorn de Messi, de qui també diria que cada vegada més forma part de la nostàlgia d’un present que va ser, però que ara és un altre. I si el femení ha actualitzat el lema 'més que un club', Messi ha tingut l’oportunitat. Però es veu que ara la modernitat és l’Inter de Miami. A no ser que el cedeixin al Barça i aleshores, si no us agrada aquest discurs, en tindré un altre, que diria Groucho (o un diari de Nova Zelanda, no ho sé).