Espero que d’aquí a un parell d’anys ja no calgui fer el showroom “Les Dones del Vi”. Ho dic seriosament. Ho espero amb candeletes, perquè t’asseguro que, després de 128 anyades en el món del vi, al sector encara li fan (molta) falta aquest tipus de reivindicacions. Mira, si no, els congressos i els events en què les dones només apareixem a la foto per donar color i el toc políticament correcte de la paritat. Els organitzadors de la Barcelona Wine Week o del Madrid Fusión et diran que sí, que aquest any hi ha bastant equilibri entre homes i dones del vi, però que hi ha temes en què només han trobat experts mascles. 

“És que amb el rotllo dels teus vestidets, “Sex and the City”, el sector no et pren seriosament”, em va dir un d’aquests prepotents que poden ser experts en vi però no en comunicació i menys en empatia. Fa uns anys, m’hauria posat a plorar de ràbia, però aquesta vegada vaig deixar-lo amb la paraula a la boca. No tinc ganes de parlar amb qui no vol escoltar i entendre. O que directament parla un idioma que no és el meu. El meu micromasclisme preferit és el de “som tan feministes que no necessitem ser feministes”. I això m’agrada quan és com a conseqüència generacional, que és al que aspira l’evolució. No quan és una negació d'una realitat. Quan va sortir el #metoo, vaig fer un post a Facebook on ningú em va seguir i els peixos grans del sector em van recomanar que ho esborrés. I és que haig de pagar les escoles dels meus fills i estic segura que ja no ho pot repetir. 

Quan em vaig presentar al concurs Nas d’Or (que vaig acabar guanyant com a jove promesa), els meus companys van donar per fet que jo no tastaria i que només em dedicaria a escriure sobre vins. Perquè resulta que no es pot comunicar i també saber de vins si no ets un home. I això que es diu que no saben fer dues coses alhora.

Aniré al sentit homenatge de Carles Esteve, un dels dotze autors, malgrat que siguin tots homes. Dotze mestres, els considerats els més grans dels grans, que aniran a l’homenatge amb l’excusa que “eren els seus amics!”. Per citar-ne alguns, esmento Telmo Rodríguez i Álvaro Palacios, dos dels noms més top de l’enologia, juntament amb el meu admirat Juan Carlos López de Lacalle. I encara que l’idolatro, admiro molt més la seva dona Pilar, la pedra filosofal d’Artadi. Ells em van “adoptar” tot just fets els 20 anys. Vaig deixar la carrera d’Humanitats per aprendre a fer vi, i el Viña El Pisón del 2000 va ser un dels primers amb 100 punts Parker de l’Estat. Després de la meva primera verema a La Rioja, vaig acabar la llicenciatura d’Humanitats i vaig cursar el doctorat, el postgrau i el màster. El mal d’esquena em va animar a no deixar d’estudiar mai.

El meu micromasclisme preferit és el de “som tan feministes que no necessitem ser feministes”

Anne Cannan va fundar el 2012 “Tast amb dones” a Gratallops per donar més protagonisme a les dones que formaven part de la DO Priorat. Han passat dotze anys des d’aquella primera edició i ja n'hem fet vuit. Hem fet activitats al Palacio Santoña a Madrid, al Celler de Gelida, a l’Hotel Monument, al Palace, i continuarem reivindicant el nostre lloc de dones elaboradores fins que no hi hagi indrets on celebrar l’esdeveniment.

Aquest 7 de febrer ho tornem a fer al Palau de Pedralbes amb l’INCAVI, de les 19 a les 22 hores, i si no compres l’entrada a l’avançada no podràs degustar 200 vins pensats i creats per 45 elaboradores. En altres edicions, han vingut la consellera d’Agricultura, juntament amb la d’Igualtat, i com sempre Alba Balcells, la primera directora general de l’Institut Català de la Vinya i el Vi. Unides fem força, com diu l’himne blaugrana. Per mi, el més important d’aquest moviment ha sigut poder crear un grup de WhatsApp entre nosaltres per ajudar-nos. És el suport que jo anhelava i que no vaig tenir quan el necessitava.

Fa un parell d’anys, vaig haver de defensar-me a les xarxes penjant un vídeo on deia prou a un atac escrit per un australopithecus alfa que deia, textualment, “cada vegada que TV3 vol fer vi per a subnormals, truca a la Falgueras”. No era tant per mi, com per l'ús del terme “subnormal”. El que no és tan públic és que fa dotze anys hi havia un compte d’Instagram que es deia “Wines and the pollas” (el meu compte és @winesandthecity). Era algú del meu sector que es dedicava a fer continguts dels meus actes d’una manera altament ofensiva i pornogràfica i, després de queixar-me, vaig haver d’esperar que Twitter el desactivés. Molta gent del sector el seguien i reien a costa meva. Això sí, davant la meva mare deien “pobra Meri”, i afegien “és que ella és tan així que convida que li diguin coses”. I seguint la traça d’aquests masclistes de merda, fa cinc anys se’m va tallar la llet (de la mala llet) mentre alletava el meu petit perquè un periodista francès (parella en aquell moment d’una reputada sommelier) va escriure al seu Facebook que jo era experta en mamades i d’altres barbaritats, amb un munt de likes i post compartits per altres professionals del sector del vi, incloent-hi dones, amb comentaris del tipus que anava massa maquillada o que ensenyava massa cuixa. Amb uns quants d’aquests enòlegs havia compartit tastos i els considerava companys.

“Ignorem la nostra veritable alçada fins que ens posem dempeus” deia Emily Dickinson a inicis del segle XIX. Així que jo continuo la meva croada, vestint de color vi a la gala dels Gaudí, perquè com que el vi és cultura, mereix ser a la catifa vermella. I és que em fa tanta il·lusió comunicar els plaers del vi al winelover assedegat, com m’importa un rave ser jutjada per la part neandertal del sector.