Avui commemorem el 5è aniversari de la tragèdia del 17-A. Commemorem i no celebrem, com alguns diuen. Un atemptat només el celebren els assassins. Nosaltres commemorem, des de la pena i el dolor, la pèrdua de vides humanes i una fita policial més que rellevant, fita que alguns han volgut empastifar. Altra cosa és la incomprensible —o no— resposta processal posterior.

A aquesta commemoració, s’acumula en el recentíssim temps que el divendres passat Salman Rushdie va patir una greu agressió a Nova York, de la que, per sort, sembla que es recupera. Els morts i els ferits d’aquests i altres milers d’atemptats consumats o frustrats tenen com a arrel les creences, religioses o no, dels seus autors. Homes, dones, passejants, treballadors, policies, periodistes, ninotaires, polítics... n’han patit aquestes salvatjades. Llurs autors posen per davant de tot les seves devocions, ja sigui Déu o, com la pàtria o una llibertat, conviccions que neguen a qui maten o intenten fer-ho.

El terrorisme, com a valor superior de certs sectors de la humanitat, és a la vegada una absurditat i una crueltat. Des del punt de vista religiós, els monoteistes cauen en una contradicció irresoluble: no pot haver-hi tres únics déus verdaders, un per a cada religió monoteista. O un per a totes o cap. En nom del seu únic déu verdader o de llibres sagrats apòcrifs, perquè els pretesos autors eren analfabets, en tot cas fruit de tradicions orals i culturals, els monoteistes han mostrat una tendència desbocada a matar a tort i a dret en nom de la seva religió, soldats i civils, grans i petits... Contemporàniament, els exèrcits tenen capellans monoteistes que beneeixen els soldats propis, cosa que té com a conseqüència lògica la maledicció dels enemics. La construcció dels estats moderns es basa sobre la sang arrabassada a qui, sabent-ho o no, s’hi oposava a perdre el que era seu. Alguns arriben a justificar-ho, també avui, en nom del progrés, de la civilització, per rentar ofenses als seus déus o, en el comble de la barbàrie, en nom de la llibertat i la democràcia.

També és cruel. En nom dels diferents déus i d’altres béns o sentiments superiors han mort milers de persones innocents, alienes a la frustració dels seus matadors. No oblidem que, per vergonya oficial, no es commemoren com caldria cada any les hecatombes d’Hiroshima i Nagasaki. Això en Occident. O sigui que, de lliçons, poques. Però res justifica altres barbàries. Res.

Sense tolerància no hi pot haver llibertat. La censura o la repressió de la llibertat ideològica i d’expressió, fins i tot arribant a la violència anihiladora dels qui es considera ofensors, és el que resulta absolutament intolerable

Totes les barbaritats no són, com és fàcil veure, fets del passat en temps de diferents coordenades a les actuals. A més, haver dut i dur encara a terme aquests estralls sota el vernís d’un uniforme ni ho disculpa ni encara menys ho justifica. Tampoc queda justificat de cap de les maneres que en nom de la intolerància d’un déu, es puguin ordenar, emparar o glorificar atacs contra altres creients o directament no-creients, per practicar altra fe, no practicar-ne cap o criticar o enfotre's de les creences alienes.

Això no va de respecte intercultural, sinó de llibertat de credo, ideològica i d’expressió. Si posem, amb raó, el crit en el cel —mai millor dit— perquè persones o associacions amb nivell de tolerància zero, fiscals o jutges de la mateixa corda obren processos penals i fins i tot arriben a condemnar qui renega, també maleducadament —només faltaria— de les creences religioses dels altres, aquí, a casa nostra, no hem de suportar la justícia particular dels energúmens embarbats que,  apart de les seves gents, volen sotmetre les nostres també.

Un dels paradigmes més obvis de la llibertat ideològica i d’expressió és la crítica a les bases del sistema imperant, crítica lícita també, encara que sigui sagnant i desagradable pels creients del sector que se sent ofès. Ho és, per tant, també la crítica ferotge fins i tot —merescut ho tenen— de les religions, especialment de les religions oficials i de les que constitueixen la columna vertebral dels estats en autoritària síntesi. Sona, oi? Res més patètic que clergues cristians o jueus “entenguin” l’enuig de certs extremistes musulmans per les “ofenses” que pateixen. Entre bombers no es trepitja la mànega!

L'ofensa, la de veritat, és no deixar els altres expressar les seves opinions per feridores que siguin. Sense tolerància no hi pot haver llibertat. La censura o la repressió de la llibertat ideològica i d’expressió, fins i tot arribant a la violència anihiladora dels qui es considera ofensors, és el que resulta absolutament intolerable.

Aprofitant l’estiu, per concloure, recomano una pel·lícula soviètica tan intel·ligent com furibundament anticlerical com és La festa de Sant Jordi (1930, Yakov Protazanov i Porfiri Podobed). A més, un parell d’escenes, que reconeixeran de seguida, a Viridiana (1961, Luis Buñuel), i una altra a Bananes (1971, Woody Allen).

Al cap i a la fi, si vull donar la meva vida per Déu —el meu Déu!—, és una cosa entre ell i jo i a decidir per mi. Entre ningú més i per ningú més. I cap preu han de pagar els altres per aquesta immolació real o espiritual.