La cosa va començar a molestar-me la nit en què Pablo Iglesias va fulminar el secretari d'organització de Podemos, Sergio Pascual, que tenia la màxima confiança d'Íñigo Errejón (cosa que per si mateixa ja el feia mereixedor de la màxima desconfiança del General Secretari).

No va ser el fet en si mateix el que em va cridar l'atenció, sinó el vocabulari utilitzat per justificar-lo. La carta en què Iglesias explicava la seva decisió feia sonar en la meva memòria una música llunyana: "A Podemos no hi ha ni hi haurà corrents o faccions que competeixin pel control de l'aparell"... jo això ho he llegit abans, em deia.

Finalment, algun llibre em va traslladar a un castell dels voltants de Praga, el 1964. A aquella reunió històrica en què Fernando Claudín i Jorge Semprún van ser purgats del Partit Comunista. El dia en què Santiago Carrillo va pronunciar la frase memorable: "Més val equivocar-se dins del partit que tenir raó fora d'aquest", i va acusar els dos renegats de "formar una plataforma d'oposició interna amb activitats fraccionàries, i d'haver filtrat les seves crítiques a la premsa burgesa". El mateix dia en què la Passionària va concloure el judici inquisitorial decretant que Claudín i Semprún només eren "intel·lectuals amb el cap de pardals".

Qui parla amb aquestes paraules, Carrrillo el 1964 o Iglesias el 2016? Tots dos.

"Quina mena de respecte és atacar el secretari general públicament, de llançar en un pou sense fons les línies i les posicions del partit? Jo no pretenc ser insubstituïble, però tampoc un home de palla". Qui parla amb aquestes paraules, Carrrillo el 1964 o Iglesias el 2016? Tots dos. Més ben dit, la versió original (entre cometes) és de Carrillo, i l'actualitzada poden trobar-la en qualsevol declaració de Pablo Iglesias en els últims dies.

A Podemos han decidit celebrar el Nadal a la seva manera. Van començar les festes amb una votació surrealista en diversos plans, començant pel contingut. Aparentment, votaven sobre la manera de votar, però era una excusa per fer un primer recompte de forces que mostrés l'aclaparadora superioritat del General Secretari sobre el seu insolent portaveu parlamentari.

Surrealista, també, per la participació, que amb prou feines va arribar al 25% del cens, cosa que significa una d'aquestes dues coses: o bé a tres de cada quatre possibles votants no els importa gens ni mica el pretext formal de la votació, o bé passen que els obliguin a decidir si estimen més el pare o la mare. O les dues coses, que és el més probable.

I surrealista perquè en lloc de la golejada esperada, Iglesias es va trobar amb una escanyolida victòria obtinguda en la pròrroga i probablement relacionada amb l'arribada de tropes de reforç mitjançant la inscripció massiva en els últims dies de gent procedent d'Esquerra Unida al comandament del lleial general Garzón (cridat a altes destins en el futur partit Unidos Podemos).

Un cop passat el primer desconcert, era urgent fer un gest que servís alhora d'escarment dissuasiu i de reafirmació de l'autoritat.

Un cop passat el primer desconcert, era urgent fer un gest que servís alhora d'escarment dissuasiu i de reafirmació de l'autoritat. Amb un xiulet del seu cap, el servent d’Iglesias a la Comunitat de Madrid va procedir a executar sumàriament el seu portaveu parlamentari, conegut també per les seves amistats perilloses amb el Traïdor Errejón. Un avís inconfusible: el que avui faig a Madrid puc fer-ho demà a Espanya sense que em tremoli el pols.

La cosa podria haver-se quedat allà i tothom hauria entès el missatge. Resulta que al Traïdor, però, se li va acudir emetre una tènue protesta a través de Twitter. Llavors va entrar en acció Echenique, amb aquesta fúria que distingeix els conversos.

És sabut per tothom que l'estat major lila disposa d'un potent comando d'operacions especials: escorxadors internàutics ensinistrats per fer escraches a qualsevol a les xarxes socials. Doncs, bé, Echenique va decidir que la nit de Nadal i el dia de Nadal eren un moment excel·lent per deslligar la gossada, amb instruccions precises de donar una puntada als ous del dissident i fer cagar de por els seus seguidors.

El pitjor va ser que no només ho va fer, sinó que, a més, ho va explicar. I les seves paraules van sonar com una fuetada: "Calia donar un toc d'atenció". Per si algú no s'havia adonat de què anava la moguda.

Va dir alguna cosa més. Segons sembla, "estan passant coses que posen en perill la continuïtat del projecte" (això del Projecte és per a certa esquerra com el Procés per als independentistes, un fetitxe taumatúrgic que justifica qualsevol barbàrie). Segons Echenique, "s'han criticat als mitjans de comunicació les decisions dels òrgans". I això, criticar les decisions dels òrgans, "no és defensar idees polítiques, sinó qüestionar els mecanismes de la democràcia".

En resum: la doctrina Echenique afirma que quan es liquida un dissident pel fet de ser-ho, s'estan defensant idees polítiques i s’està garantint la continuïtat del Projecte. Qui gosi expressar disgust o malestar per aquesta decisió, però, qüestiona la democràcia. Queda dit.

"Calia donar un toc d'atenció". La frase és peluda. En el llenguatge comú, un toc d'atenció equival a una advertència i anuncia conseqüències ulteriors si no és atès. Després del toc d'atenció, vindrà el toc de queda. I després... Tinc una gran curiositat per saber quin és el pas següent que Echenique o el seu cap tenen pensat en el cas que el líder rebel faci cas omís dels seus tocs.

En fi: si vostè és de futbol, sàpiga que el Pare Noel ha portat a Errejón i a la seva gent una targeta groga. Si és més aviat de cinema, recordi el cap de cavall entre els llençols.

Tots dos saben que, com deia Michael Corleone, "convé mantenir a prop els amics, però encara més a prop els enemics".

I és que en El padrí hi ha gairebé tot el que es necessita saber. Iglesias diu: "Íñigo, ets el meu germà petit i t'estimo. Però mai, mai, no tornis a anar en contra de la família". Echenique aclareix: "No és personal, Íñigo, només negocis." Encara que tots dos saben que, com deia Michael Corleone, "convé mantenir a prop els amics, però encara més a prop els enemics".

Romanguin atents a la pantalla, perquè veuran com més aviat que tard algú decideix que Errejón és tan sols un intel·lectual amb el cap de pardals.