ERC és un partit de càrrecs mesells disposats a acotar el cap sempre que calgui per poder continuar al partit. Oriol Junqueras s’ha construït un entorn de gent intel·lectualment fluixa i de moral esllanguida per poder exercir el poder. Són gent sense autoestima —ni personal, ni política—, perquè sense principis ni la possibilitat d’estimar-los, tampoc tenen possibilitat d’estimar-se a ells mateixos. O de gesticular perquè sembli que ho fan. Haver buidat el partit de tot aquell que pugui representar o bastir una certa resistència ideològica ha convertit ERC en un partit incapaç d’exercir cap mena de resistència ideològica a l’arena política. O potser és una premissa que funciona a la inversa: per poder convertir ERC en un partit ideològicament ambigu —essent generosa— per poder falcar els governs socialistes sense costos, ha calgut buidar-lo de qualsevol actor polític que pogués, individualment o col·lectiva, qüestionar les ordres junqueristes.

Farcit de gent toveta i obedient, ara la blanesa i l’obediència internes els impedeixen defensar-se també des de dins. Gabriel Rufián fa i desfà en funció d’allò que els picarols li dicten en cada moment, omplint unes sigles històriques —importants per al país, més enllà de les circumstàncies polítiques presents— d’allò que li convé per assolir els objectius que li dicta l’ego. Ara vol unificar l’esquerra espanyola convertint la catalanitat en una qüestió administrativa despresa de nació, de la història de les violències que hem heretat: despresa de qualsevol rastre de la repressió política a què hem estat sotmesos durant generacions pel fet de ser catalans i que, alhora, ha configurat la catalanitat. Aquesta ha estat l’estratègia de l’esquerra espanyola d’ençà que existeix com a esquerra espanyola, i sembla que Rufián ha entès que la manera més efectiva d’aglutinar-la és fer el paper de català renegat. Duran i Lleida li riuria les gràcies. 

A ERC no hi queda ningú amb força ni conviccions capaç de pagar el preu d’expedientar i expulsar Rufián

A ERC no hi queda ningú amb força ni conviccions capaç de pagar el preu d’expedientar-lo i expulsar-lo. Sembla que tampoc hi queda ningú capaç de, internament, fer treballar els arguments que expliquen per què dir-se independentista i esllomar-se per unificar l’esquerra espanyola són dues trajectòries incompatibles. I actuar conseqüentment. Els mals d’ERC, però, no són mals que es puguin fer extensius a altres partits nacionalistes d’altres nacions que pertanyen a l’estat espanyol, que ja s’han desentès del projecte assimilador de Rufián. Sembla que el de Santa Coloma confon els elogis a X, que l’erigeixen en veritable oposició a Santiago Abascal, amb les seves possibilitats reals d’aglutinar i fer funcionar un projecte polític que, en realitat, per a l’únic per al que és funcional és per esborrar la nació del mapa. Rufián pren decisions basant-se en una caixa de ressonància en què l’elogi se li fa tan verinós com la crítica que s’espolsa de sobre murmurant: “ah, convergents”. 

Històricament, en termes de discurs, el propòsit de l’esquerra espanyola ha estat sempre desendreçar les prioritats dels catalans, desdibuixar-ne el sistema d’opressions, incompatibilitzar l’eix social amb l’eix nacional, subalternalitzar la catalanitat, enaltir la condició de treballador fins a fer-la l’únic condicionant del vot i, així, fer passar el seu nacionalisme emmascarat i etnocèntric per discurs de classe. Gabriel Rufián abraça desemmascaradament aquest marc homogeneïtzador —i, per tant, catalanòfob— sense oposició perquè, d’ençà del disset, ERC s’ha dedicat a sobreviure renunciant a qualsevol capacitat de defensar-se. Si la idea és emmascarar uns mals resultats fonent-se en una candidatura espanyolista, el gir d’ERC seria força més irreversible que les conseqüències de deslliurar-se de Rufián. Però sembla que Junqueras funciona amb una lògica —electoral, política, ideològica— que costa de llegir, i ara que no vol pagar els plats trencats de prendre cap decisió que el defineixi ni que traci els límits d’ERC, va pensant que qui dia passa, any empeny. Potser la pregunta que li cal fer-se a Oriol Junqueras és cap on és que empeny, i quina importància dona a les sigles d’ERC.