Ens havien avisat d’un setembre calent —hi ha massa gent que el vol perquè no ho sigui—, però no l’esperava en aquests termes pel que fa a la Diada de Catalunya. Les anades i vingudes anteriors a la de l’any passat ja apuntaven maneres, tot i que l’anunci del president de la Generalitat, Pere Aragonès, sobre la no-assistència a la manifestació d’aquest 11 de setembre ha fet que la tensió sigui encara més grossa.

No passa res, de debò, encara que sembli que tot s’enfonsa, encara que fins i tot les i els nostres polítics suposadament independentistes —hem de mantenir la presumpció d’innocència—, hagin adoptat el mantra de la divisió que va esperonar l’unionisme quan van veure que el procés anava de debò i que havien de deixar de riure per posar-se a treballar.  Els va funcionar bé, o en tot cas prou bé la idea de la fractura social, de l’exclusió amb relació al moviment independentista i, de fet, aquesta acusació ha passat a ser un gran recurs per a tot aquell o aquella que no pot defensar amb raons la seva posició. Ja sigui amb relació a la independència de Catalunya, a la taula de negociació o a l’assistència a la Diada.

Del tot injust i molt trist perquè jo que em dedico a l’exclusió social de debò no només hi veig la jugada integrista de pensament únic que hi ha al darrere d’aquest tipus de sentències, també hi veig el mal que això fa a la inclusió. Pensar diferent, voler coses diferents a la vida no té res a veure amb excloure els altres; estic farta d’haver d’explicar que ser del Barça no vol dir que la gent no pugui ser d’altres equips. Llavors a què estem jugant? De fet, a què estan jugant les i els polítics? A moltes coses, segur, però només me n’interessa una: a què estan jugant amb nosaltres?

Volen que acabem ben marejats, volen que la incoherència ens faci explotar el cervell i volen que ens avorrim de sortir a dir el que volem. Jo no ho faré, sé que l’únic que tinc davant d’ells i elles és sortir aquest 11 de setembre a dir què vull de la vida i del meu país. Quan surto no només surto per Catalunya, surto perquè vull una vida en democràcia; democràcia i prou, sense tots els adjectius que es posen per a maquillar que no ho és. Surto pels meus drets i els de la meva família i amics i amigues, encara que ells i elles potser aquest any no surtin. Surto perquè com a humanes i humans no només vivim, acompanyem aquesta vida d’uns ideals, d’uns valors, d’un projecte, d’una manera d’estar al món. La meva passa per aquí, passa per això, i no deixaré que l'estupidesa de la política em faci desistir de la força que em dona ser un membre actiu de la meva societat. El que acaba sent tan important —i ara potser ja ho és més—, com anar a votar. Traduït a la pràctica de l’11 de setembre, vol dir que aniré a la manifestació d’enguany, un any més. Hi aniré perquè sé que és l’única —o de les poques—, oportunitat que tinc —i tants anys com calgui—, de viure algun dia en una Catalunya independent.

Sé que la dita diu “divideix i venceràs” i això pot ser que sigui cert a curt termini, però al final passa factura. Potser tardarà, potser et donarà moltes batalles guanyades, però és com acabes o com acaba tot, el que importa de debò.