El Reial Decret Llei 26/2026, publicat al BOE el 30 de setembre, conté una frase que en tots els meus anys d'exercici no havia llegit en una norma amb rang de llei: "Maricarmen Abascal no és només un número". La següent explica que aquesta dona de 87 anys és "víctima d'una legislació masclista i retrògrada procedent d'una dictadura i de l'especulació més voraç". El desnonament es va executar el 23 de setembre, amb càrregues policials a la porta d'un pis del Retiro en el qual havia viscut setanta anys i amb la inquilina sortint en ambulància. El 27, en un míting a Getafe, Pedro Sánchez li va parlar des del faristol: "Maricarmen, tinc un missatge per a tu: el govern espanyol està treballant contra rellotge". El 29 el Consell de Ministres va aprovar dos decrets llei. El primer va aparèixer l'endemà i modifica onze lleis. El segon, el que toca de veritat la renovació dels contractes de lloguer, encara no s'havia publicat quan el Congrés ja havia convocat per al 2 d'octubre el ple extraordinari que havia de convalidar els dos. Nou dies van separar una ambulància d'una votació sobre textos que la majoria dels diputats no va poder llegir amb calma.
El contracte de Maricarmen era de renda antiga, el va signar el seu pare el 1956, i el que el va extingir no va ser cap norma franquista, sinó les regles de subrogació que va fixar la Llei d'Arrendaments Urbans de 1994, aprovada per unes Corts democràtiques amb Felipe González a la Moncloa, i així ho va declarar el Suprem al març. El mateix decret, que culpa la dictadura, reforma unes pàgines més avall aquesta llei de 1994. Quan el diagnòstic oficial s'equivoca de culpable, el tractament sol equivocar-se també, i aquest arriba sobre un dèficit d'habitatge que es compta per centenars de milers, amb una mica més de noranta mil habitatges acabats cada any davant dos-cents cinquanta mil llars noves. Aquests números no van estar en el ple. El que el govern espanyol va voler portar a la votació va ser una pregunta molt més còmoda, la de si un estava amb Maricarmen o amb els fons voltor.
Maricarmen és l'últim enllaç d'una cadena que ja té forma recognoscible. A finals de juliol el govern espanyol ens va tenir més d'un mes discutint si això de Ceuta havia estat un atac a la integritat territorial o una notícia falsa russa i israeliana. A mitjans de setembre va ser l'agressió homòfoba d'uns ultres durant les festes de Sant Mateu a Oviedo, que mereixia una investigació i va rebre consignes. Una setmana després ningú no es recordava d'Oviedo ni del Tarajal, perquè havia arribat el Retiro. Tots els episodis tenen la mateixa biografia. Apareixen amb una imatge que commou o indigna, el govern espanyol i les seves terminals mediàtiques els posen un nom propi i un vilà, l'oposició es llança a defensar la trinxera del davant amb idèntic entusiasme, la gent pren partit a les xarxes amb la ferocitat de qui defensa la seva família i, quan el foc ha consumit tot l'oxigen disponible, apareix el següent i l'anterior s'apaga sense que ningú hagi contestat a cap de les preguntes que plantejava. El que va passar al Tarajal continua en un informe policial remès a l'Audiència Nacional i la política migratòria a Ceuta i Melilla continua exactament on estava el 29 de juliol.
El govern de Pedro Sánchez ha après a fer de bomber piròman. Aviva el foc o l'encén, l'administra des de les seves terminals mediàtiques fins que la temperatura obliga tothom a posicionar-se i després es presenta amb la mànega d'un decret llei que ningú no ha tingut temps de llegir
El mètode no és d'aquesta tardor. El 28 d'abril de 2025 la península es va quedar a les fosques i cada tertúlia va tenir el seu culpable durant setmanes. El govern espanyol va aprovar el Reial Decret Llei 7/2025, de 24 de juny, per reforçar el sistema elèctric, i el Congrés el va derogar el 22 de juliol. Quan va caure el decret ja estàvem en una altra cosa, i la conversa seriosa sobre com cau sencera la xarxa d'un país europeu continua pendent. El febrer d'aquest any, quaranta-cinc anys després del cop, Sánchez va anunciar la desclassificació dels papers del 23F i durant dies es va parlar del rei emèrit i molt poc que la desclassificació es feia amb la Llei de Secrets Oficials de 1968, una llei franquista que segueix en vigor perquè el projecte de Llei d'Informació Classificada que el mateix govern espanyol va aprovar el juliol de 2025 dorm al Congrés sense que al PSOE ningú mostri pressa per despertar-lo. Es va fabricar l'esdeveniment i la reforma es va quedar al calaix.
És al BOE on aquest joc deixa de ser una qüestió d'ambient i passa a ser un problema jurídic. La Constitució permet al govern espanyol dictar decrets llei "en cas d'extraordinària i urgent necessitat" i deixa al Congrés l'opció de convalidar-los o derogar-los en bloc, en una sola votació, sense possibilitat de tocar el text en aquell moment. Era un instrument pensat per a l'excepció i aquest govern l'ha convertit en la seva manera habitual de legislar, amb l'emoció del moment servint, alhora, de prova de la urgència i d'arma contra qui dubti. Ho vam veure el gener de 2025, quan el Reial Decret Llei 9/2024 va ajuntar en el mateix text la revalorització de les pensions, els descomptes del transport, les ajudes per la DANA i la cessió al PNB d'un palauet a París, perquè votar en contra equivalgués a deixar sense pensió els jubilats. El Congrés el va derogar el 22 de gener i el govern espanyol en va aprovar un altre, sis dies després. Ho hem tornat a veure aquesta setmana, amb la convalidació plantejada com un plebiscit sobre una anciana i amb la ministra d'Habitatge recordant a Junts des de la tribuna que "vostès no s'assemblen a la dreta i l'extrema dreta".
El govern espanyol va perdre aquest plebiscit d'una forma que a la Moncloa ningú no havia previst. Junts va votar "no" als dos decrets, però no es va quedar en el "no". Va explicar que moltes de les mesures provocarien l'efecte contrari al que perseguien, que els fons voltor continuaven sense aturar-se i que el que es venia com a protecció era, per a milers de petits propietaris, "l'expropiació per decret de l'estalvi de tres generacions de famílies". I va deixar la sortida a la vista de tots: retirar els dos textos, redactar-ne un de nou, aprovar-lo en un altre Consell de Ministres i comptar amb el seu vot favorable. Un "no" que ofereix una alternativa no encaixa en el paper de vilà. És difícil acusar d'estar amb els especuladors a qui li retreu al decret que no freni els fons i ofereix els seus vots per a un que ho faci, i d'aquí la indignació que s'ha desfermat al PSOE i en els seus satèl·lits mediàtics, molt més sorollosa que la que hauria provocat un rebuig a seques. Necessitaven un rebuig a seques per tancar la història i van rebre un argument, contra el qual el relat té molt poc a fer.
Una norma que neix d'una imatge es redacta per a la imatge. No distingeix entre el fons que compra edificis sencers i la jubilada que lloga el pis dels seus pares per completar la pensió, perquè aquesta distinció no cap en una pancarta, i la factura arriba als jutjats anys després, quan un propietari i el seu inquilí necessiten un advocat per saber quin règim s'aplica a un contracte signat fa quatre anys i un altre per esbrinar què va quedar dels efectes d'un decret que va estar vigent un mes i després es va derogar.
Qui entra en la discussió que li proposa aquesta forma de governar, encadenant un relat rere l'altre, en surt amb el paper que ja li tenien assignat, el de còmplice o el de botxí, perquè aquesta discussió està dissenyada per a això
El govern de Pedro Sánchez ha après a fer de bomber piròman. Atia el foc, o l'encén quan no s'encén sol, l'administra des de les seves terminals mediàtiques fins que la temperatura obliga tothom a posicionar-se i després es presenta amb la mànega d'un decret llei que ningú ha tingut temps de llegir. A la resta de grups se'ls col·loca davant l'alternativa de convalidar o quedar com a còmplices del vilà de la setmana. Gairebé cap surt del cercle, perquè sortir-ne exigeix aturar-se a pensar i el cicle no ho permet. L'habitatge, la xarxa elèctrica, els secrets oficials o la frontera sud apareixen un dia al centre de l'escenari convertits en un drama amb nom propi i desapareixen una setmana després sense haver-se resolt, substituïts pel drama següent i disponibles per tornar a utilitzar-se quan calgui. Aquesta és la política del relat, en la qual cada relat serveix sobretot per enterrar l'anterior.
El que ha passat amb aquests dos decrets deixa una lliçó que serveix per a bastant més que l'habitatge. Qui entra en la discussió que li proposa aquesta forma de governar, encadenant un relat rere l'altre, en surt amb el paper que ja li tenien assignat, el de còmplice o el de botxí, perquè aquesta discussió està dissenyada per a això. El que la desarma és canviar-li el marc. El govern espanyol volia que el Congrés votés si estava amb una dona de 87 anys o amb els especuladors, i Junts va portar la votació a un altre lloc, a si aquests textos servien per al que deien servir i a quin text podia substituir-los. En aquest terreny el bomber piròman no té mànega per ensenyar, només l'incendi. Al PP i a Vox, convençuts que n'hi ha prou amb cridar més fort, els aniria bé prendre nota, perquè cada crit li retorna a Sánchez la discussió que més li convé.
Diu el proverbi que quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit. La versió espanyola és més refinada perquè aquí qui assenyala sap on mirarà el públic i tria el dit amb cura. Aquesta setmana, el dit es deia Maricarmen i el que no es mira és un país que construeix cada any bastant menys de la meitat dels habitatges que necessita, amb una llei de 2023 que no ha funcionat i un president que ha descobert que surt més rendible aprovar un decret amb nom de dona que una llei que funcioni. Maricarmen ha demanat que el que li ha passat serveixi perquè no li passi a ningú més. Per a això caldria mirar la lluna, i a la Moncloa ja estan triant el pròxim dit.