Després de donar-hi tantes voltes, ja tornem a ser on sempre hem estat, dos grans partits independentistes simètricament enfrontats, el Yin i el Yang, Caïm i Abel, solters contra casats, les dues germanes siameses barallant-se eternament en el fangar català. I després, imprescindibles per a la majoria del Parlament, espectrals, hi ha els amics de la CUP amb la seva històrica paperera, els diputats més separatistes de tots, perquè no només volen espolsar-se Espanya del damunt, o l’economia de mercat, també estan divorciats dels altres independentistes. Ui, no em toquis que m’embrutes, seràs looser. Si la CUP intervingués en la conformació d’una majoria parlamentària independentista podria fer encara millors aportacions. De les que queden. Si s’hi esforcen poden aconduir la discòrdia separatista fins a l’enfrontament suprem. Moriríem tots, d’acord, però moriríem ben satisfets. I s’hauria acabat el procés d’una punyetera vegada. Seguint l’exemple familiar d’entrematar-se entre entreparents, la CUP podria ensenyar a Esquerra Republicana i a Junts per Catalunya que deixin de barallar-se pel poder, que és un motiu massa obvi i magrejat. Que, a partir d’ara, ho facin només pels ideals com entre Poble Lliure i Arran, que es destrossin tot el que puguin, que deixin anar tota la ràbia en l’adversari. Que, després de llençar Artur Mas a la paperera de la història, per què no fer-ho, ara i aquí, amb el país sencer? Deixaríem de cop, pel mateix preu, de ser espanyols però també de contaminar. I de ser sexistes. Si ens moríssim tots els catalans de cop seria una jugada mestra, aquesta no se l’esperen a Madrid. Internacionalment quedaria clar que som molt víctimes, molt numantins i que tenim molta raó. I que després aparegués, pedagògicament, la diputada Eulàlia Reguant, vestida de Norma —la de Bellini no, l’altra— i que s’ho mirés tot amb calma, obrint molt els ulls, en silenci i, encabat, que fes l’aixecament del cadàver. De la pobra Catalunya, de la morta-viva esgotada.

La CUP s’estima més votar a favor d’Esquerra i de Junts per xantatge moral que no per responsabilitat política. Li agrada molt fer de Setè de cavalleria, aparèixer en l’últim moment, perquè Vox i els socialistes no ens esclafin a tots, però només a l’últim moment, perquè són bones persones, perdonant la vida, però sense barrejar-se gaire amb els altres independentistes. Perquè, de fet, volen que quedi clar que d’independentistes autèntics només ho són ells, els nou diputats de la CUP. Els altres només ho fan veure, pels vots. Perquè els votants de la CUP saben el que voten i els altres, en canvi, van venuts. O sigui, que segons com, segons el dia, té raó Pedro Sánchez i aleshores l’independentisme no ha guanyat amb més del cinquanta-u per cent, les eleccions. La CUP s’estima més criticar fort i fer grans proclames que no pas exigir als independentistes apoltronats que treballin realment per la independència, des de dins d’un govern clarament independentista. S’estimen més els sermons que les convivències, s’estimen més els debats teòrics que aconseguir desparasitar el cos dels Mossos de l’Esquadra de nazis. La CUP davant dels nazis brama molt, però s’hi renten les mans. O és que pensen reclamar el Departament d’Interior? La CUP sempre s’ha estimat més el poder simbòlic que el real, perquè el poder real el toques i t’enrampa, tu. Per aconseguir una entesa sòlida diuen que Junts podria cedir la presidència del Parlament a la CUP, i així podria baixar de la muntanya al pla. Però també Esquerra podria cedir la presidència de la Generalitat a Dolors Sabater per fer, fraternalment, les quatre ambicioses revolucions que preveu Pere Aragonès, la revolució social, la feminista, la verda i la democràtica. La CUP no hauria de permetre que els rivals espanyolistes de Podem siguin més patriotes, més pragmàtics ni que acumulin més experiència de poder. La CUP podria seure a la taula del Govern català. I encara que no aconseguís la presidència, podria fer el que està fent Pablo Iglesias a la Moncloa: de president del govern alternatiu.