1. EXEMPLE O ANOMALIA. Josep Tarradellas era un polític majúscul. O això diuen. Tanmateix, al president no li agradava que les dones tractessin qüestions polítiques. Feia una excepció amb la seva amiga Frederica Montseny, però no més. Temia el judici de les dones, inclosa la seva, perquè considerava que podia afectar l’opinió del marit sobre altres polítics. Al marge del sorprenent poder maquiavèl·lic que Tarradellas atribuïa a les dones en l’esfera privada, sembla mentida que un polític capaç de signar, en tant que conseller primer, el decret de col·lectivitzacions i control obrer que va fixar les bases d'una socialització de l'economia a l’inici de la guerra civil, menyspreés la igualtat de les dones. Suposo que devia ser per això que quan va aterrar a Barcelona el 1977 va prohibir que les dones portessin pantalons a la Generalitat i va obligar el conseller Ramon Espasa, del PSUC, a retirar una campanya de sensibilització ciutadana, la primera a tot l’estat, sobre l’ús dels condons i diafragmes. Va prohibir-la el mateix home que el 1937 havia promogut la llei catalana de l’avortament. Està clar que és més fàcil decretar la socialització de l’economia que defensar la igualtat de les dones o la llibertat sexual. Ja sé que em diran que Tarradellas era un home d’un altre temps. Sí, ho era, però això no em serveix per explicar, sobretot si m’ho plantejo des d’una perspectiva de gènere, el perquè d’aquesta contradicció. És més estructural que contextual.

Les dones que actuen en política han de suportar un permanent estat d’excepció. A més, són més escrutades des d’un punt de vista personal que no pas ho són els homes. L’estètica compta molt. Encara recordo un acudit que es feia a propòsit de què tapaven les faldilles llargues, per sota el genoll, de la primera ministra israeliana, nascuda a Kíiv —Ucraïna— el 1898, Golda Meir. S’ho poden imaginar: els collons que tenia aquella dona, capaç de plantar cara als àrabs que volien fer fora els jueus de Palestina i la dreta jueva, extremista per naturalesa. La valentia sempre es mesura amb els atributs masculins. “Seny, pit i collons!”, portava al seu mòbil Tito Vilanova, el desaparegut entrenador del Barça. És un llenguatge masculinitzat que a vegades es maquilla amb altres dèries, com ara l’antisemitisme, en el cas de la Meir, o l’oposició al conservadorisme de Margaret Thatcher, la Dama de Ferro. Jacinda Ardern ha anunciat que dimitirà aviat, i, de cop, ha començat a rebre uns elogis desmesurats que ningú va fer quan es va filtrar el vídeo de la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, ballant a cor què vols en una festa amb amics, com fa qualsevol persona. La polèmica va pujar tant de to, que es va haver de disculpar. La feminitat de les imatges era insuportable a ulls dels puritans, com si aquella festa privada fos comparable a les parties que Boris Johnson muntava al 10 de Downing Street en plena pandèmia. Ni les mostres de sororitat van salvar-la.    

S’espera que les dones actuïn molt diferent que els homes, no sols per les polítiques que implementen, sinó també per les formes.

2. QUI SEGUIRÀ L’EXEMPLE. A Elsa Artadi també se li va buidar el dipòsit. Les paraules que va fer servir l’antiga consellera de la Presidència el dia que va dir adeu a la política van ser exactament les mateixes que ha emprat ara la primera ministra neozelandesa per anunciar que plega: “No puc més, no em sento amb força per continuar”. Artadi també era una dona que practicava la política de l’amabilitat, que s’atribueix a Ardern, encara que ningú li ho reconegués. Nova Zelanda es troba als antípodes de Catalunya, i és impossible observar el detall de la política neozelandesa. Per això és tan fàcil escriure sobre Ardern i tan difícil veure les virtuts que pugui tenir una dona que coneixem, que viu a prop nostre, i que voluntàriament es retira de la política perquè confessa que està esgotada. Seré clar. Em crec més Artadi que no pas Ardern. Per començar, perquè en la neozelandesa tots els actes són calculats, com ara posar-se un vel al cap o una capa maori. A més, Ardern se’n va a mitges. Anuncia que deixarà el càrrec de primera ministra el mes de febrer, però que retindrà l’acta de diputada fins a les pròximes eleccions, que s’han de celebrar a l’octubre, i les previsions no auguren res de bo per al seu partit. Quan Artadi va anunciar la retirada, visiblement emocionada, va deixar totes les responsabilitats polítiques: al Parlament, a l’Ajuntament de Barcelona i a la direcció de Junts. El seu dipòsit sí que estava realment buit. Semblava esquerdat i tot. No hi havia càlcul. El fet que es retirés va ser fruit d’una dolorosa reflexió vital. Però elogiar Artadi hauria estat una gosadia, una novetat, en un país de sectaris. A tot estirar algú recordarà, perquè és home i futbolista, la confessió que va deixar anar Pep Guardiola quan se’n va anar del Barça: “M’he buidat i necessito omplir-me”.

Tarradellas marginava les dones a partir dels seus prejudicis masculins. Els comentaristes elogien o menystenen les dones segons la ideologia. Les dones considerades de dreta, o que es reivindiquen liberals, es veu que no són mereixedores de cap elogi. S’espera que les dones actuïn molt diferent dels homes no tan sols per les polítiques que implementen, sinó també per les formes. Però si no ho fan, si les formes són com les de tota la vida, llavors l’afinitat ideològica del comentarista amb una de les dues polítiques serveix per salvar-la o condemnar-la. No es tracta igual Isabel Ayuso que Ada Colau. Vull dir que els seus actes no són valorats de la mateixa manera, tot i que a vegades s’assemblin, perquè les fílies i les fòbies destrossen l’objectivitat. Us poso un exemple. El codi ètic dels comuns estableix que els càrrecs públics han de “limitar el seu mandat a dues legislatures consecutives”, que serà excepcionalment prorrogable a una més si compta amb la validació ciutadana, que és tant com dir amb unes primàries obertes. Els comuns van resoldre la qüestió com fan tots els partits tradicionals: amb una votació interna, sense consultar la ciutadania. Faran el mateix per validar el tercer mandat de Janet Sanz, regidora des del 2011. Elles, com Ardern i Artadi, decideixen quan se’n volen anar, però el seu com no té res a veure amb una manera diferent de fer política, que és l’atribut de les altres dues —almenys aparentment— quan s’han quedat sense benzina. Els homes optarien per fer el que han fet Colau i Sanz, això és ben cert, i tampoc se n’anirien a casa.