El dilema del moribund

Si Catalunya fos aquell oasi que no és, Junts i Esquerra no estarien buscant desesperadament treure’s de sobre el mort d’una possible repetició electoral que donés ales a la dreta espanyola. La història és capritxosa i de vegades dona a cadascú l’oportunitat que no esperava. Els 18 parlamentaris a Madrid dels partits independentistes —14 diputats i 4 senadors— seran més rellevants que els 37 parlamentaris que tenien en l’última legislatura. Però els resultats —i en especial l’abstenció— han posat en relleu que alguna cosa no rutlla a les files independentistes. Els republicans han utilitzat el procés sobiranista no ben bé per al que calia esperar, sinó per intentar carregar-se el PSC i CiU a la vegada, i això té ara uns efectes inevitables. Els ho explicaré millor. 

Quan el novembre de 2011 el PSC va perdre per primer cop a Catalunya les eleccions generals i va obtenir 922.547 vots i 14 diputats, el partit va entrar en erupció. La sensació de crisi era tan intensa que la direcció socialista va convocar un congrés, el dotzè, per contenir el desastre. També per primer cop es presentaren quatre candidats, que finalment es reduirien a dos, per ocupar el càrrec de primer secretari i així substituir José Montilla. Pere Navarro i Joan Ignasi Elena es disputaren el lloc. A la fi es va imposar Navarro, qui actualment és delegat especial de l’Estat en el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. Els socialistes van caure en una crisi, que ha durat anys, mentre el Procés ha estat viu. A més, anaven perdent efectius del sector catalanista, que es va dispersar entre Junts i Esquerra, per bé que els republicans es van quedar amb algunes peces majors. La prova més clara és que avui Joan Ignasi Elena i Joaquim Nadal són consellers del Govern Aragonès, com Toni Comín va ser-ho, en nom dels republicans, en el Govern de Puigdemont. El plantejament d’Esquerra era intentar substituir el PSC com a partit hegemònic de les esquerres catalanes, reproduint l’esquema de la Segona República. Esquerra hi ha esmerçat molts esforços, però tretze anys després, el PSC torna a ser el partit més votat a les eleccions generals —1.211.890 vots i 19 diputats—, a molta distància d’Esquerra: 462.512 vots i 7 diputats. L’habilitat de Pedro Sánchez per torejar Oriol Junqueras també hi ha tingut molt a veure.

Esquerra no voldrà repetir les eleccions de cap manera. Hi té molt a perdre. El front comú que els republicans han proposat a Junts només té com a objectiu convèncer els de Puigdemont perquè facilitin la investidura de Sánchez

Com que a les eleccions autonòmiques del 2021 el PSC ja va superar Esquerra, encara que fos per poc marge —49.251 vots a favor seu—, no és difícil arribar a la conclusió que s’ha acabat —o s’està acabant— el cicle expansiu dels republicans. Tal vegada conservarà els dirigents socialistes que va xuclar arran de la davallada del PSC (si bé cada vegada són més grans i menys influents, llevat d’Elena), però Esquerra no ha sabut retenir-ne els votants. L’independentisme tàctic té aquest preu. Molts electors republicans han tornat a casa, en paral·lel al retorn d’electors de Ciutadans, el partit xenòfob i lerrouxista estimulat per vells comunistes i socialistes, ara que s’han quedat orfes. El discurs esquerrà dels republicans es confon amb el del PSC (i de vegades amb el de Sumar) quan perd el tremp independentista. Tant per tant, quan es tracta de fer front al feixisme espanyol és millor optar per un partit espanyol. El PSOE i Sumar van aconseguir desdibuixar completament el sentit de les eleccions generals a Catalunya, que per primera vegada no es disputaven per dirimir la relació Catalunya-Espanya, i així recuperar el terreny perdut els últims quinze anys. La derrota independentista del 2017, la repressió i els pactes de Junqueras amb el PSOE han desvestit Esquerra fins a tal punt que els ha generat, els agradi o no que els ho recordin, un problema d’identitat, més enllà de rebre ovacions de l’establishment pel seu moderantisme. Amb un panorama així, Esquerra no voldrà repetir les eleccions de cap manera. Hi té molt a perdre. El front comú que els republicans han proposat a Junts només té com a objectiu convèncer els de Puigdemont perquè facilitin la investidura de Sánchez. Repetiran el comportament que els ha portat a la crisi en paral·lel a guanyar quotes de poder. Vist el que ha passat a la Diputació de Barcelona, el més sensat serà que Junts esperi a veure a quins pactes arriben els partits de l’antiga majoria governamental espanyola i després començar la seva pròpia negociació. Aquests dies ha quedat més clar que mai que Junts només té un líder de veritat: Carles Puigdemont. Resistir-s’hi és el que ha empobrit l’espai.

La política catalana ha estat dominada durant anys per CiU i quan el 1999 va començar a declinar, Pujol va optar per pactar amb el PP i menystenir una ERC que estava en procés d’ascensió. També és per això que els republicans han acumulat molt de ressentiment contra els convergents. Encara que Junts no sigui ni de lluny una reproducció de CDC, començant perquè el Carles Puigdemont d’avui no té res a veure amb Jordi Pujol, l’obsessió republicana ha estat sempre fer fora de les institucions la mala herba convergent. No hi ha dubte que ERC ha estat implacable en aquesta lluita, que ha estat molt mal defensada per part de Junts, que no s’ha sabut reivindicar. La transformació independentista de l’espai de CiU ha estat un dels fenòmens més importants de la història contemporània de Catalunya. No havia passat mai que els moderats de veritat, i fins i tot un sector de la dreta autonomista, abracessin l’independentisme. L’exemple és la transformació d’Artur Mas. En comptes de celebrar-ho, perquè al capdavall la base independentista es va ampliar per aquest costat i no precisament pel del PSC o dels comuns, com ha quedat demostrat en diverses declaracions de fe federalista dels antics socialistes integrats a Esquerra, els republicans van arrufar el nas. Junts també va ajudar a emmascarar el fet, primer perquè no va saber delimitar bé el seu espai i va desaprofitar una de les iniciatives polítiques més originals dels darrers temps, la constitució de la Crida, que es va proposar pescar gent de tot arreu amb palangre. La iniciativa es va frustrar per la ceguesa dels seus dirigents. D’aquell fracàs en són responsables tant Jordi Sánchez com David Bonvehí i Carles Puigdemont.

Esquerra va saber incidir en les contradiccions de Junts i va portar els de Carles Puigdemont a la cantonada de la irrellevància, confosos en una lluita intestina entre sectors que encara és viva, que els republicans van voler reblar “contractant” algunes peces de l’antic trencaclosques convergent: l’actual conseller Carles Campuzano, l’independentista “oficial” de CDC que es va oposar al Procés des del primer dia, i, ara, el diputat electe Francesc-Marc Álvaro, la nineta dels ulls de l’escàs món intel·lectual i periodístic del pujolisme. No sé si tots dos són conscients del paper que els han ofert els republicans, perquè de vegades sembla que s’hagin encomanat del que abans ells criticaven amb molta vehemència. Ni amb aquestes incorporacions Esquerra no ha pogut trencar les cames del seu rival. Per això, Álvaro va ser l’única persona que no va aplaudir quan en la compareixença de la nit electoral Rufián va proclamar, ben satisfet, malgrat la derrota sense pal·liatius, que Esquerra havia quedat per davant de Junts. La diferència entre Junts i Esquerra, més enllà de les distàncies ideològiques, que cada vegada són més petites, ha estat sempre d’estil i de com cada partit concep l’acció política. Almenys així va ser fins al 2017. La cabra avesada a saltar salta i saltarà si para una mica d’atenció al que li convé. Això és el que hauria de fer Junts si vol esquivar l’OPA hostil dels republicans.

La influència dels republicans no ha valgut per a res en termes nacionals i antirepressius (més enllà dels indults als vips del Procés). Però, ves per on, el destí ha donat a Junts una oportunitat inesperada: els 7 diputats (i un senador) actuals són decisius per a la governabilitat d’Espanya

Les últimes eleccions han demostrat que els partits independentistes actuals tenen una via d’aigua de grans proporcions. Al voltant d’un 15%-20% de votants d’Esquerra, de Junts i de la CUP han anat a parar a opcions d’àmbit estatal i un altre 15%-20%, a l’abstenció. Cada partit s’acontentarà amb les explicacions sectàries habituals, però estaria bé que Esquerra reflexionés per què a cada elecció perd més d’un llençol. Per la seva part, Junts hauria d’encetar una fase de reconstrucció que reprengués l’esperit unitari i ampli de la Crida. La legislatura passada, Esquerra disposava a Madrid d’una majoria aclaparadora per damunt de Junts, 13 diputats contra 4. La influència dels republicans no ha valgut per a res en termes nacionals i antirepressius (més enllà dels indults als vips del Procés). Però, ves per on, el destí ha donat a Junts una oportunitat inesperada: els 7 diputats (i un senador) actuals són decisius per a la governabilitat d’Espanya. És evident, que encara que Esquerra hagi obtingut més vots que Junts, tothom sap que els de Carles Puigdemont són avui el partit-alfa de l’independentisme. Sabran aprofitar-ho? El paper és difícil.

Si Junts fos una simple continuació de CDC, potser podria plantejar-se actuar com el PNB i de cara al públic dir una cosa i de sotamà “dialogar” amb Feijóo. Però la conjuntura és una altra i aquest escenari és impossible. Per tant, Junts només pot tenir un únic interlocutor: el PSOE, amb qui haurà de negociar per facilitar o no la investidura de Pedro Sánchez. Segons Anthony McCarten, autor del llibre Darkest Hour (2017) i autor del guió de la pel·lícula homònima, Churchill va sortir políticament viu de la guerra mundial perquè, malgrat els fracassos, va saber desplegar les seves paraules en el camp de batalla. Junts té l’oportunitat d’exposar un relat que doni coherència al que ha estat sostenint fins ara. De la mateixa manera que un socialista no pot prescindir de defensar la igualtat i la fraternitat, i negocia amb aquesta premissa al cap, un independentista avui només pot començar a negociar la investidura d’un president de Govern espanyol reclamant l’amnistia i l’autodeterminació. En una negociació totes les parts han d’identificar els punts d’interès comú, perquè ningú vol perdre. I el millor exemple és la negociació entre PSOE, ERC i Junts sobre la presidència del Congrés dels Diputats, que es fa al marge de la investidura de Sánchez. Tots tres partits en trauran alguna cosa: el PSOE la presidència i ERC i Junts un grup parlamentari propi. És fàcil d’entendre. Però, alerta, perquè aquest preu per presidir el Congrés també pot pagar-lo el PP. A la mesa de les Corts Valencianes, presidides per Vox, Compromís (Sumar) hi té una secretaria, arrabassada al PSPV-PSOE, gràcies a un pacte amb el PP. L'esquerra puritana no té vergonya quan es tracta d'arreplegar poder a Barcelona o a València. Per tant, en la negociació sobre la investidura es tracta de tenir paciència i no precipitar-se a prendre decisions, sobretot ara, que és qüestió de dir sí o no. Cal aprofitar el moment per ressuscitar l’independentisme davant els enterramorts. D’això, tanmateix, en parlaré la setmana que ve, per acabar la temporada.