Quan Artur Mas diu que cal "residualitzar" Aliança Catalana, el que vol dir és que el món de CiU no tornarà a tocar cuixa si no remata els efectes del 155. El que fa por d’Aliança Catalana no és que els musulmans es facin espanyolistes, com a reacció als discursos de Sílvia Orriols. El que fa por és que Salvador Illa no trobi la manera de tornar a la sociovergència, ni que sigui econòmica. Quan semblava que Carles Puigdemont estava controlat i que l’acampada kumbaià de Clara Ponsatí ajudaria a rematar Oriol Junqueras, Orriols va començar a guanyar prestigi de forma descontrolada. Ara els càrrecs de Junts no són els únics que estan espantats.
El Cercle d’Economia protesta perquè el president Illa s’entén massa amb els Comuns i amb ERC, i no acaba de tornar a l’autonomia business friendly que Mas promovia fa 15 anys, abans de sumar-se a l’independentisme. Els empresaris del cercle comptaven que la Generalitat tornaria a la sociovergència, fins i tot si Puigdemont guanyava les eleccions. L’Estat necessita Junts, i per això Junqueras —que és bona persona— els va donar peixet quan estaven més fotuts, sense pensar que si no guanyava 6 a 0 el seu virregnat duraria quatre dies. Amb la victòria d’Illa, el retorn als antics usos i costums semblava cantat, però Orriols ha trencat les oracions a mig país.
Mentre Orriols guanyi prestigi, el PSC no té marge per pactar amb el món convergent sense acabar de destruir-lo, i fer més gros el forat negre que va deixar el primer d’octubre. Orriols està fonent la poca credibilitat que li quedava a Junts, i alhora dona marge a ERC per aguantar amb el pretext antifeixista que tant agrada als empresaris del sistema. Sense la base nacionalista del país representada al barco de l’autonomia, l’empresariat no pot jugar a l’afarta’m i digue'm moro en nom de Catalunya, i això és un problema. Si els empresaris no poden fer diners en nom de Catalunya, tothom començarà a pensar que els fan contra Catalunya, fins i tot els immigrants que comencen a arrelar o a fer-se una posició en el país.
Si Orriols guanya pes, els catalans podrien tornar a agafar una influència subversiva dins l’Estat
L’espoli i la colonització no funcionen sense la col·laboració interna i, de moment, hi ha un milió d’abstencionistes que ningú controla i Junts s’està desfent com un sucret en l’imaginari descarnat d’Aliança Catalana. Si no hi ha autonomia business friendly, no hi ha afarta’m i digue'm moro, i Orriols pot anar dient que Catalunya és un país ocupat perquè a l’exèrcit espanyol no s’hi parla la llengua del país justament ara que es prepara la defensa europea. Quan hi ha diners per repartir, les paraules són paraules, però quan els problemes no es poden tapar amb diners, les paraules desvesteixen sants i mouen muntanyes. Ho hem vist als Estats Units.
El poble català s’està bunqueritzant i al mateix temps la seva classe dirigent intenta guanyar posicions a Espanya. Si Orriols guanya pes, els catalans podrien tornar a agafar una influència subversiva dins l’Estat. Espanya és un joc molt delicat de contrapesos que es basa en la negació calculada de Catalunya. Una Catalunya de vuit o deu milions convertida en un corral de gallines ensinistrades alimentaria bé Madrid. Però la demografia és una arma política de doble tall. I si el nacionalisme guanya pes, Catalunya vessarà la seva força cap enfora, cap a una Castella afeblida, que ha comprat o espantat les seves forces vives perquè no eren prou franquistes.
Com es va veure durant el procés, la nació catalana només encaixa dins l'Espanya constitucional lligada de mans i peus. L’ideal polític de l’autonomia consagrada pel 155 seria que, a Catalunya, no hi hagués política. Es tractaria que tots els partits fossin més o menys iguals i que el vot, degudament canalitzat, només comptés en alguns pessebres: per exemple, en aquest 9N que Pedro Sánchez diu que impulsarà perquè els quatre gats de sempre decideixin si la marca del Banc de Sabadell ha de desaparèixer. Mentre a Catalunya es facin més negocis que política, Hisenda podrà passar bé el raspall, i a Espanya tot serà possible.
Fins i tot que els militars tornin a liderar una Transició i que l'exèrcit organitzi una casta de funcionaris encara més cofois i espanyolitzats oferint feina segura als joves, en nom de la defensa europea.