Oh, benvinguts, passeu, passeu. Veureu tota aquesta paorosa tempesta i empenta, amb el Parlament esdevingut ja, definitivament, el Castell del Terror, amb mòmies, vampirs, fantasmes, bruixes, homes llop, zombis, esquelets vivents i frankesteins. No hi falta res de res, ni tan sols les gàrgoles sobresortint de les parets que omplen tota la casa de colors i de perfums. Però m’enganyo. No, per ser-hi autènticament tots, hi falta Artur Mas, aleshores sí que sí. El proper 23 de febrer s’acaba l’encanteri d’aquest home públic, d’aquest molt honorable president que, com la princesa de conte, desperta d’un son profundíssim. Hauran passat els mesos de la inhabilitació, en els quals ha desclòs poc aquests llavis rosa tan petoners que l’Altíssim li ha concedit, uns seductors llavis rosa amb els quals Mas ha criticat Quim Torra i Carles Puigdemont quan li ha convingut. Des d’aquesta mateixa columna ja li vaig dir, de males maneres, que un expresident de la Generalitat no pot esmenar públicament el que està fent l’actual Molt Honorable amb la responsabilitat del govern. De males maneres perquè hi ha coses que no cal recordar-les, hi ha coses que no te les han de dir perquè ja les saps, perquè un polític, costa de creure, però és així, un polític no pot fer sempre el que li doni la gana. Hi ha coses que no te les han de dir, que per estirar més el braç que la màniga, Convergència Democràtica de Catalunya ja ha esdevingut, per a la història, sinònim de corrupció quan podria haver estat sinònim de bon govern, d’eficaç governació.

Un polític no pot fer sempre el que li doni la gana. A Xavier Trias li vaig dir una dia, dinant, a ell que és metge pediatre, que hom no es pot canviar de sexe més que una vegada. Va riure, amistós. Ho vaig il·lustrar amb el següent exemple, per fer-me entendre millor. Pots decidir, si és que vols, per sentir-te més dona —no és imprescindible, però hi ha qui ho fa—, pots esporgar-te la cuca, deixar-te la silueta del pubis ben retalladeta, ben arran, més aerodinàmica per lluir unes faldilles voladores com les de la Marilyn. Es pot fer. El que ja esdevé més difícil és tornar a implantar-te senyals masculins després del temps de poda. Si t’hi repenses massa tard, tot esdevé més complicat. Perquè per molt que t’hi facis interioritzar una molla, la veritat, una molla sempre serà una molla, incomparable amb l’espontaneïtat de la ufanor natural. Quan Artur Mas va canviar de sexe, quan va passar-se a l’independentisme, va fer un gran servei al país, crec que va ser molt valent i determinant, i va superar d’un sol cop d’efecte l’enverinada herència política de Jordi Pujol. D’un Pujol que l’havia menyspreat i li deia Andreu per humiliar-lo. Jo respecto Mas força més i el vaig defensar, lloar i aplaudir amb entusiasme. Sobretot quan va ser capaç d’aconseguir la unitat dels dos principals partits de l’independentisme. Sobretot quan va saber plegar per salvar el projecte. Sobretot quan va escollir, per xamba, Carles Puigdemont com a successor. Mas s’estimava més Neus Munté, però el cas és que, al final, l’independentisme va passar a ser hegemònic gràcies a ell. Això és el que compta.

La tornada política de Mas és per tornar a menar-nos cap a la cleda de l’autonomisme

La tornada política de Mas és per tornar a menar-nos cap a la cleda de l’autonomisme. Un 23 de febrer. Si Mas s’hi ha repensat, em sembla molt bé, si ara vol competir amb Oriol Junqueras, em sembla fantàstic. Però aleshores, quan té problemes financers perquè l’Estat espanyol vol plomar-lo, no seria més noble demanar diners als espanyolistes? Perquè no sembla gaire coherent parar la mà als independentistes que et volen ajudar i després jugar a l’autonomisme. Criticar els que cremen els contenidors i després facilitar un número de compte. Treballar per trair la gent que t’ha pagat la casa és lleig, i escopir damunt del poble que es manifesta a Urquinaona, absolutament imperdonable, Molt Honorable.