De vegades la política fa miracles, per sorpresa els cecs hi veuen, els coixos dansen i fins i tot els muts esdevenen eloqüents com aquella enyorada aixella d’Anna Gabriel. La notícia és espaterrant tota sencera, la notícia és estranya de dalt a baix, fenomenològica, com quan apareix una sardina mutant o un pollastre amb sis caps i cap ploma, o com quan es desglaça la Bàltica. I és que el president José Montilla ha aconseguit descloure els llavis petoners per dir-nos, ell solet, ell com un sol home, per afirmar públicament davant de tothom que deixem de somniar truites. Que proposar l’amnistia per als presos polítics independentistes no portarà més que frustració. Que quedarem frustrats si demanem impossibles. O no vam quedar fotuts, frustrats i frustrades, quan li van exigir que renunciés a l’oficina presidencial el dia que s’abocà als negocis del sòlid, del líquid i del gasós a Enagás? Ho acaba de dir el president Montilla, això que l’amnistia portarà frustració, de la mateixa manera que jo ja ho havia avisat, que jo us vaig dir que reclamar la independència només ens durà que frustració i més frustració. O que mirar d’investir Carles Puigdemont després de les eleccions del passat desembre només ens deixaria frustrats. Així no, aquest no és el camí. Ai, ai, que prendrem mal. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Adverteixo. Us commino. Jo de tu no ho faria. Alerta, diu aquest far de Cornellà replantat a Sant Just Desvern. D’aquesta naturalesa són els pocs però eloqüents missatges que el Molt Honorable President Montilla regala a la societat catalana, sense fer distincions entre separatistes i espanyolistes. La por, com el virus, no coneix fronteres. Vet aquí el president Montilla d’avui, transformat en profètica Cassandra, esdevingut un predicador de la psicologia d’autoajuda de poble. I qui diu de poble diu d’extraradi, de perifèria, de descampat postindustrial. Potser per això li van atorgar el primer “Premio Internacional Ciudad de Córdoba por la Paz y Antonio Gala de las Bellas Artes 2018”. És un mestre de les belles arts, sí, d’un arte que no se pué aguantá. I una variant més de la figura del policia bo, del bon policia, tímid i somrient, que complementa i justifica els polis dolents, els Pérez de los Cobos, els Tácitos, els Villarejos.

Si la política és l’art de fer possibles els projectes, la política de José Montilla és l’art de fer les coses impossibles, almenys les importants, de frustrar-les sempre que pugui semblar un accident. D’ofegar qualsevol proposta, qualsevol innovació amb un oceà de prevencions, de prejudicis, de manies, de pors, de suspicàcies, de complexos, una actitud pròpia dels servidors de l’immobilisme, del conservadorisme repintat d’esquerra i que també representen aquests seus coetanis, Felipe González, Alfonso Guerra, Josep Borrell, actius defensors de la inactivitat, de la mort de la política activa. No han combatut l’independentisme amb cap contraproposta, amb cap projecte digne de competir amb la benaurada idea de la independència de Catalunya. Ni tan sols amb un projecte mentider com el del primer ministre David Cameron durant el referèndum d’Escòcia. José Montilla només bada boca per parlar de frustració però oblida que la frustració no és més que una resposta emocional a l’oposició ressentida dels que tenen el poder. A les forces poderoses que imposen una política immòbil, morta. Que la frustració és una resposta a l’agressió continuada i revestida d’impunitat. Que amb el seu comportament de mosca morta, amb el seu comportament típic d’una psicologia d’individu passiu-agressiu, el president Montilla és un generador de frustració, de sotmetiment, un perpetuador de privilegis. Estaria bé que quan parli de frustració, algun dels seus assessors, amb tants diners com ens costen, li acabi d’explicar bé la lliçó. D’alguna manera que el Molt Honorable Senyor la pugui entendre. De la frustració del poble va néixer la Revolució Francesa. I l’Americana. I la victòria damunt dels nazis. Per no fer-me llarg.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat